L'ATRACCIÓ DE L'ABISME: THE TURIN HORSE, DE BÉLA TARR
Tot i que The turin horse sembla el comiat cinematogràfic del cineasta hongarès Béla Tarr, tal com ell s’ha encarregat d’anunciar a tort i a dret, cal alegrar-se de que almenys una de les seves pel·lícules es pugui estrenar en sales. Es tracta d’un vell conegut dels festivals, que ja va estar a Barcelona en el marc de l’extint festival MICEC, i part de la seva obra està editada en DVD a casa nostra. És un dels cineastes més admirats i reverenciats del planeta gràcies a algunes joies cinematogràfiques com Armonías de Werckmeister (2000) o Satantango (1990-1994).
Després d’una pantalla en negre, en què es relata l’anècdota d’un cavall maltractat que Nietzsche va abraçar com a un germà l’any 1889 a Turí, el film arrenca amb una majestuosa i hipnòtica seqüència en què la càmera segueix en moviment el pas feixuc i monòton d’un vell i cansat cavall arrossegant un carro en un entorn rural assotat pel vent. Un pla-seqüència que transmet tot el sofriment i el pes d’una vida duríssima, tant per una bèstia de càrrega com per l’home que condueix, enmig d’un temps inclement i una terra erma.
El film transcorre en sis rutinàries jornades mentre el món sembla descomposar-se paulatinament, com si d’una maledicció apocalíptica es tractés. Diferents elements marquen un inexorable camí vers l’extinció d’una família formada per un pare impedit i la seva filla que el vesteix i desvesteix: el cavall es nega a tirar del carro i després refusa el menjar; el pou de l’aigua s’asseca; o reben la visita d’un personatge errabund que profetitza de forma inintel·ligible i confusa el que vindria a ser la destrucció absoluta.
El film consta de 30 seqüències i una mateixa acció repetida diàriament, com pot ser l’acte de menjar-se una patata bullida – d’altre banda l’únic sustent alimentari -, pot ser filmada des de quatre preses diferents. Lents moviments de càmera i bells enquadraments mil·limètrics per emfasitzar la buidor més absoluta en un regne tenebrós de clarobscurs proporcionats per la fotografia en blanc i negre. Alguns plans resulten trasbalsadors, com és el cas del relleu dels protagonistes per seure en una cadira mirant fixament per la finestra vers l’exterior, conformat per un paisatge d’estepa desertitzador.
Tot per encomanar aquesta mena d’encapsulament, una monotonia agònica, una successió de gestos rutinaris i en silenci com a darrers batecs d’una èpica de la subsistència i la resistència. Estem lluny de l’estètica miserabilista i, d’altra banda, més propers a un enfocament existencialista de la vida per mostrar el desemparament humà enmig de l’hostilitat del món circumdant. Una estètica de la caiguda que senyala el camí de la derrota inevitable fins a desembocar en la foscor absoluta i l’extinció després de la darrera flama apagada, la darrera guspira de vida. El darrer pla, els protagonistes esculpits en la obscuritat, com a conseqüència directa de la impossibilitat de vèncer la immobilitat, dibuixa un quadre antològic de la desolació humana difícilment oblidable. L’atracció de l’abisme en tota la seva feridora bellesa.
