UN SPIELBERG AMB EXCÉS D'EDULCORANT ENS PRESENTA WAR HORSE
Pocs mesos després de la superlativa visita al planeta Hergé i el seu intent per recrear un blockbuster demolidor (obviat als Oscar), Steven Spielberg estrena una nova pel·lícula altisonant, War Horse, una obra extremadament física, rodada arran de terra, sense bijuteries tècniques i amb sobrada espectacularitat. Una història juvenil per alguns i adulta per altres, magnificada pel seu rerefons bèl·lic, que ha aconseguit 6 nominacions a la 84ª edició dels premis Oscar per millor pel·lícula, fotografia, direcció artística, so, banda sonora i edició de so.
La història del film ens explica l'extraordinària amistat que sorgeix entre el jove Albert i un cavall anomenat Joey, que per desgràcia o per atzar, els seus camins acabaran separant-los a causa de la Primera Guerra Mundial. El pare d'Albert, degut a greus problemes econòmics, ven Joey a la cavalleria de l'exèrcit britànic per lluitar en el front, on el corser serà testimoni directe d'un període furibund de la història com ho va ser la Gran Guerra. Una trama farcida de barreres que tan l’equí com l’humà hauran d’anar superant, com si d’una prolongada prova d’obstacles es tractés.
Malgrat els impediments que troba pel camí, el coratge d’aquest noble animal serà font d'inspiració per tothom qui es creua amb ell, però Albert no pot oblidar al seu estimat terçó i abandonarà la seva llar per lluitar en els camps de batalla, des del seu propi país fins a territori gal. Durant l’extens viatge, cercarà incansablement al seu amic equí per portar-lo sa i estalvi a casa. Aquest és l’únic objectiu vital del que disposa el coprotagonista al llarg de 146 minuts del metratge i, per aquest motiu, el film podrà ser vilment maltractat com també adorat per la seva essència vital i connatural.
Les connexions entre animals i éssers humans són marca de fàbrica ja coneguda del director americà i és que des de Jaws a Jurassic Park, Steven Allan Spielberg ens ha presentat relats audiovisuals on part de la fauna esdevé testimoni d’un món cruel i salvatge, ensenyant-nos a través dels ulls de la bèstia com encara existeix esperança i, en alguns casos, represàlia. Spielberg, director i productor de 65 anys, intenta de forma ambiciosa unir el seu talent de cineasta d’entreteniment jovenívol amb el seu talent de cronista bèl·lic, tot i que en alguns moments desatent i, fins i tot oblida, la part narrativa.
Spielberg, que estima els clàssics com ningú, es permet ecos de John Ford o William Wyler, a través d’un homenatge amb un cel vermellós de capvespre on contra l'horitzó veiem la silueta d'un genet (un cavaller del temps) tornant a casa. Inclús per alguns, l’esplèndida escena final d’Emily Watson i el seu marit (el sempre potent Peter Mullan), ens recordarà a l’incendiari pla final d'Allò que el vent s’endugué, ja que el prodigi spielbergià aquest cop recau en la saviesa visual i és que War horse desprèn en tot moment perfum embriagador de gran pel·lícula i certes ànsies de clàssic.
A mode de recordatori, cal rememorar que Steven Spielberg ha inspirat a tota una generació de joves i nous cineastes. L’ home que va permetre a tot el públic connectar amb el cinema dels anys 80, quan el cel·luloide semblava haver quedat estancat, ens presenta ara un dels seus treballs més personals i que l’espectador probablement recordarà menys en un futur. Un director capaç d’explicar una crisi matrimonial enmig de l’oceà i violentada per un tauró, aquest cop fa un acte de fe jugant-se el seu reialme per salvar un magnífic cavall, però acabant per mossegar la pols arenosa del melodrama.
La cinta, també nominada als premis Satellite, disposa d’un acabat tècnic excel·lent, però l’aflicció recau en que el llargmetratge quedi reduït a una sèrie de quadres solts i esquemàtics, amb un fràgil fil conductor ja que Joey, tot i el seu encant i la seva intel·ligència, és un protagonista mut i desvalgut. A través d’ell ens il·lustren la guerra des de cada bàndol, però aquestes pinzellades deslligades són insuficients per parlar d’una contesa tant violenta, on es presencia una història summament atroç a través d’un cavall que rep penalitats a tort i a dret; unes barbàries desmesurades per a un públic jove a qui sembla anar destinat.
Janusz Kaminski, un habitual col·laborador de Spielberg, sabia que la fotografia havia d’agafar les regnes del joc, presentant cada composició com si d’una pintura realista del segle XIX es tractés i com si a les obres de Jean-François Millet o Louis Breton volgués emular. La imatge es converteix en el pal del paller gràcies al director de fotografia de films com La lista de Schindler o Salvar al soldado Ryan, que no defrauda amb una fotografia estilitzada i àgil. El polonès utilitza una aguda emulsió que s’ajusta tan en la mobilitat de la càmera dins dels tempestívols plans seqüència com en la placidesa de la càmera en els primeríssims primers plans.
Com també és inseparable la música del inimitable, el gran mestre i multioscaritzat John Williams que, una vegada més, torna a crear una partitura pel director americà tal com ho va fer a E.T. el extraterrestre, Star Wars o Indiana Jones. La màgia de Williams recau en les pinzellades essencials d'humanitat que ens regala a través d’un relat que comporta tot un viatge iniciàtic, el pas de la infància a la maduresa. Maduresa notòria d’un compositor i director d’orquestra que ha sabut dotar d’artilleria musical al film, i així consolidar-lo amb eminent majestuositat, omplint alguns buits argumentals.
El guió de Lee Hall i Richard Curtis, adaptació de la novel·la de Michael Morpurgo, probablement pugui pecar de ser desmanyotat en el gruix del relat i és que hi ha una sèrie de punts argumentals que dificulten que l'espectador s’introdueixi fluentment dins de la crònica bèl·lica. Que el cavall canviï constantment de mans crea cert desori i si ens atenim al què el director ens vol explicar, sovint la futilitat s’apropia de la pretensió. L’experiència de Billy Elliot i Orgullo y Prejuicio (Lee Hall ) o Notting Hill i Love Actually (R. Curtis), no ha estat suficient per dotar a la història de credibilitat i solvència argumental, convertint l’adaptació en un arranjament poc ponderat i debilitant el conjunt del metratge.
Aquesta faula també nominada als Globus d’or (millor film dramàtic i banda sonora), respira en essència del mateix sentimentalisme que, per exemple, Un cavall anomenat Furia (Caroline Thompson, 1994), però War Horse aprofundeix en la mirada del cineasta sobre la infància i l’entronca amb un relat èpic, d'un virtuosisme aclaparador que meravella en les escenes de càrregues de cavalleria o en les angunioses trinxeres bel·licoses. D'altra banda, Spielberg resol cada tram del relat amb meditada solvència com si es tractés d'un cirurgià amb el seu bisturí, sap on posar la càmera en cada instant, mostrant-nos plans perfectament delimitats, com si d’una obra pictòrica es tractés.
Per consegüent, War horse (Caballo de Batalla) és elegant, carregat de força i energia però també de massa edulcorant, pecant en alguns moments de candidesa emocional. Propera a quedar devorada pels seus riscs - que els té, i molts - és una obra imperfecta i rabiosament sentimental, familiar i emfàtica, sense complexos, que ens recorda que a darrere de la càmera segueix l'altre Spielberg, el vell director que conserva tot l'entusiasme i la innocència de la primera joventut amb una fe cega per la màgia d'explicar històries. Un viatge emocional, a ple galop, que tot i ratllar una malaptesa sensibleria, ens transmet il·lusió i deler a través d’una depurada fibra èpica.
lectures: 1232
Una crítica d’Èric Antonell
24 de febrer de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
espectacular d'imatges pero un guió bastant absurd
Pep77
24-02-2012
fantàstica peli tan per qui li agradin els cavalls com no
una mica pastelón pero t'ho pases bé
joan gonzález
24-02-2012
fotografia d'anunci de tv, música lírica sense cap inventiva, interpretacions sobreactuades, direcció rància... Spielberg cansa!
Jan
24-02-2012
M'ha recordat l'estructura episódica de WINCHESTER'73 d'Anthony Man. Un western de 1950 sobre un rifle que va canviant de mans. Si el rifle desvetllava la maldat, el cavall d'Spielberg provoca tendresa per allà on passa.
Joan M.
24-02-2012
aquesta no s'emporta ni un oscar xD
humbert
26-02-2012
ni un oscar
pablo
27-02-2012
Un director capaç de fer en un any el salt tecnològic i formal de Tintín combinat amb aquest exerici d'emoció, èpica, classicisme i exquisidesa en els detalls tècnics, tan sols pot merèixer el qualificatiu de geni. Quans directors en serien capaços?
