REIVINDICAR LA MÀGIA DEL CINEMA: LA INVENCIÓN DE HUGO, DE MARTIN SCORSESE
La darrera pel·lícula de Martin Scorsese és una adaptació de la novel·la il·lustrada La invención de Hugo Cabret de Brian Selznik rodada en autèntic 3D. Aquesta pel·lícula de marcat to infantil sap treure profit de les possibilitats que ofereix la tecnologia estereoscòpica i s’allunya per sort d’altres cintes actuals absolutament fraudulentes, simplement inflades al 3D, tot per apuntar-se al carro digital com a panacea de tots els mals que pateix la indústria cinematogràfica.
Aquest format afavoreix el caràcter immersiu tot treballant la profunditat de camp i donant volum a les imatges. Així, la càmera pot circular per un immens decorat, que simula l’estació de tren de París-Montparnasse, transmetent la sensació de moviment sense impediments així com l’apreciació del relleu de les imatges.
Es tracta d’un incursió de Martin Scorsese en el cinema infantil, en què predomina la visió innocent i màgica d’un nen orfe d’evident filiació dickensiana. Aquest ha estat un plantejament no gaire ben entès, ja que alguns li han retret la simplicitat, les excessives concessions o el caràcter innocu i inofensiu que transmet la cinta. En aquest punt estaria bé no obviar que hi ha una debilitat manifesta per la fabulació, la voluntat d’adscriure’s al registre del conte per a infants.
La pel·lícula gira al voltant de tota mena d’engranatges, de mecanismes i d’autòmats, que ens recorden els diversos aparells ideats per crear màgia i meravella, com el mateix cinematògraf que pot projectar imatges en moviment. Hi ha doncs una fascinació pel cinema primigeni, pels pioners, per l’art i la fantasia de George Méliès (1861-1939), un dels primers que va veure i va saber explotar les possibilitats narratives i fantàstiques del jove cinema. La pel·lícula fa una reivindicació de la seva figura com a precursor dels efectes especials, de la dimensió espectacular del cinema, a través de films emblemàtics i fundacionals com El viatge a la lluna (1902).
Scorsese conjunta la història del nen orfe obsedit pel funcionament d’un autòmat herència del seu pare i que viu a l’estació de tren de Montparnasse amb el fet històric de la descoberta d’un oblidat ancià George Méliès en una paradeta de joguines a la mateixa estació. Un dels pares del cinema, entès també en la seva vessant industrial - construcció d’estudis, rodatge en platós, creació de decorats, presència d’una troupe d’actors de vodevil -, que viurà una certa restitució pública a partir dels anys 30, període d’entreguerres que la pel·lícula recrea. Un moment cabdal ja que serien les primeres notes d’un procés d’escriptura del relat de la història del cinema que encara estava per fer.
Resulta paradoxal aquest homenatge al cinema primitiu fet des l’era digital, aquest tribut a les beceroles del cinema fet des del hipertecnificat segle XXI. Una operació que sembla bessona a la desenvolupada per The artist del francès Michel Hazanavicius en què es busca imitar o copiar l’estètica del cinema mut i la seva posterior transició al cinema sonor sempre en clau de comèdia hollywoodiana ambientada en el propi món del cinema. Aquest anacronisme fílmic abocat a l’apartat de pel·lícules rares o curioses ha estat, d’altra banda, una inusitada operació elevada a autèntic esdeveniment comercial coronat amb al triomf absolut als recents Oscar a l’obtenir, entre altres, els principals premis a millor pel·lícula, millor director i millor actor principal, Jean Dujardin.
Més enllà d’una operació nostàlgica o de record, el que vol transmetre Martin Scorsese – qui des de sempre s’ha preocupat per preservar la memòria històrica del cinema a través de diferent treballs documentals o divulgatius – és la permanència del cinema com a matèria primera dels somnis i les emocions, la pervivència de la facultat de narrar i d’explicar històries.
Tot i ser una de les pel·lícules amb més nominacions (11), La invención de Hugo finalment ha aconseguit cinc Oscar dels considerats menors. Els apartats tècnics guardonats han estat millor fotografia, millor direcció artística, millor mescles de so, millor muntatge de so i millors efectes visuals.
lectures: 833
Una crítica de Joan Millaret Valls
28 de febrer de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Gran i meravellosa pel·lícula d'un mestre que estima molt el cinema.
Narcís
29-02-2012
la millor peli de Scorsese desde Gangs of New York
