S'ESTRENA PEPE & RUBIANES A LA TELEVISIÓ, UN EMOTIU DOCUMENTAL & HOMENATGE QUE COMMEMORA EL TERCER ANIVERSARI DE LA MORT DE L'ACTOR
Aquesta setmana, concretament el 29 de febrer, s’estrenava a Televisió de Catalunya el documental Pepe & Rubianes, un tribut al polifacètic actor que ha demostrat, una vegada més, el seu encara latent poder de convocatòria, aplegant 669.000 espectadors i de retruc vencent a la selecció espanyola, aconseguint 4.000 telespectadors més que el partit de futbol de TVE. Per consegüent, TV3 liderava el dimecres amb un 18,1% de quota de pantalla global i tancava el mes de febrer com a líder televisiu a Catalunya.
L'1 de març del 2009, el teatre català perdia un dels seus majors referents humorístics, una estremidora pèrdua de la qual encara avui no s’ha recuperat l’escena teatral. Aquell dia es produïa el decés de Pepe Rubianes, un artista galaico-català que es va popularitzar, entre altres obres, gràcies a Rubianes, solamente (1997), Lorca eran todos (2006) o La sonrisa etíope (2008), afegint múltiples col·aboracions a programes televisius com Buenafuente, El Club, La Cosa Nostra o fins i tot al cinema, com és el cas d’El crimen del cine Oriente, de Pedro Costa Musté.
Un retrat polièdric, divertit, informal i emotiu que ens situa al 12 de gener del 2011, en un pis del Passeig de Gràcia, on un grup d’amics que el van conèixer millor que ningú i que s’autodenominen "Les vídues de Rubianes", es troben (com acostumen a fer de tant en tant) per sopar i recordar com era el fabulós monologuista i actor, per parlar sobre la seva insòlita personalitat, sobre els bons (i mals) moments compartits, sobre les anècdotes i sobre els trets que millor defineixen el còmic més polèmic i inclassificable d’aquest país.
Companys inseparables com Joan Lluís Bozzo, amb qui va començar la seva carrera d’actor; Pepe Molina, amb qui va compartir viatges; Joan Gràcia, membre del Tricicle, Lucila Aguilera, amb qui va estar casat set anys mantenint posteriorment una amistat profunda i sincera; Carles Flavià, còmic, showman i amic de l’ànima; Maria Rosales, el seu gran amor i mà dreta durant quinze anys; Toni Coll, el seu mànager; Manel Pousa, "el pare Manel", capellà amb el qual Rubianes va col·laborar en festivals benèfics, i, finalment, Joan Manuel Serrat, amic de tota la vida pel qual Pepe sentia una admiració recíproca.
Manuel Huerga, el màxim responsable de la cinta, ja és conegut com a revifador de la memòria popular en films de ficció com Salvador (Puig Antich), falsos documentals com 14 d’abril: Macià contra Companys o encertats documentals biogràfics com Gaudí. Aquest cop tenia una tasca complicada ja que podia haver caigut en la basta hagiografia i rodar Pepe & Rubianes només per recordar la grandesa del personatge. Podia, aquest documental, haver-se convertit, de la mateixa manera, en un recull de grans èxits: els millors moments de l’actor camaleònic, que també ho és, però aquest és un homenatge sincer i serè, buscant la complicitat amb els que l’estimaven i amb un públic entregat.
No obstant, Manuel Huerga i el seu guionista, Lluís Arcarazo, han apostat per un producte singular: parlar de la mort del seu amic des de la vida. Pepe & Rubianes és una clara lloança però sobretot una honorança que s’apropa al personatge, sense falsejar-lo. Buscant a la persona que hi ha darrere. Destacant els llums sense amagar les ombres. Assistim, de fet, a un enterrament. Un enterrament laic, on es substitueix el ritu per la paraula amable - encara que també crítica - dels amics. Ells saben del que parlen. Els amics, el més semblant a la veritat, com va explicar Woody Allen en la seva recordada Broadway Danny Rose.
Encertats curts plans dels comensals que t’introdueixen a la reunió fent-te sentir un més de la congregació, com si els tinguessis al mateix costat, apreciant l’expressió de les seves cares, aconseguint una complicitat ferotge, especialment si coneixes per endavant a algun dels amics que participen en el banquet. Un documental atípic, lluny de les hagiografies més tòpiques, que barreja les imatges en blanc i negre del sopar amb les escenes en color dels seus espectacles teatrals, una forma original de donar a conèixer la persona, l’amic, la parella, el confident.
Mario Montero i el propi Huerga no defrauden amb una fotografia estilitzada i àgil, on el blanc i negre de l’emulsió ens semblarà un benèvol purgatori impressionista, creant una aura misteriosa i còmplice. Col·laborador eventual del director barceloní, Montero utilitza una fotografia que s’ajusta tan en la mobilitat de la càmera dins del llarg pla seqüència com en la placidesa de la càmera en els primeríssims plans més estàtics. Sabia que la fotografia havia de congeniar amb el gènere del biopic documentat pel que no podia suposar una obstrucció en el ritme, ja que el més important és il·lustrar i no fastiguejar a l’espectador.
Un extens monòleg en el qual s’expliquen, per primera vegada i en exclusiva, aspectes encara desconeguts de la seva carrera teatral, de la seva vida i de la seva inclinació irrenunciable cap a Àfrica, així com alguns detalls de la persecució a la qual va estar sotmès durant els últims mesos després dels sobredimensionats improperis que va llançar contra la unitat d'Espanya. Un soliloqui senzill però també enèrgic, una autèntica rebel·lió contra els fanàtics de l’extrema dreta, una reflexió extremadament lúcida sobre la relació entre Catalunya i Espanya, un assaig contra les absurditats del sistema i del món en què ens ha tocat viure.
Huerga, que ja havia presenciat anteriorment un d’aquests palpitants àgapes, va decidir que la figura de Rubianes, un "esperit lliure" que deia tot allò que pensava sense embuts, mereixia més d’una hora de reconeixement especial i per això va filmar, gràcies a Versatil Cinema, una d’aquestes captivadores cites entre amics. Prèviament, i amb la col·laboració de l’equip, va preparar minuciosament un menú per guiar la conversa i un guió per introduir els temes, però de forma improvisada i tal com explica el propi director, els assistents van anar fent i desfent a la seva manera, aconseguint que Pepe & Rubianes tingui una posada en escena distesa, informal i lliure.
L’objectiu de Huerga era homenatjar Rubianes i ho aconsegueix, ja que per moments no sembla només un mer documental i és que, excepte detalls tècnics de muntatge, mai s’analitzen les parts grises que cada ésser humà indefectiblement posseeix. És un repàs de les seves intervencions i obres, que gaudien de la característica incontinència verbal, trufada de renecs i anècdotes biogràfiques, reals o de vegades inventades, fins a una exageració immoderada. En definitiva, la millor forma de conèixer a l’artista i humorista irreverent, el còmic de somriure fàcil. Després dels 84 minuts, el públic racional s’aixeca, aplaudeix interiorment, i honora a l’actor incansable.
lectures: 1015
Una crítica d’Èric Antonell
3 de març de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
fins sempre pepe, un gran actor que sempre recordarem
miquel
03-03-2012
bonissim documental
faust
05-03-2012
gràcies rubianes per lo genial que vas ser i tot el que ens has fet riure
