UN INTOCABLE GUIÓ COLPEIX A L'ESPECTADOR AMB UN HUMOR TAN GENUÍ COM UNIVERSAL
Arriba Intouchables a la nostra cartellera, tot un fenomen social i cultural a França. Un immens èxit comercial gràcies als gairebé vint milions d'espectadors que ja han gaudit al país gal d’aquesta excepcional proposta, fet que l’ha permès situar-se com la segona pel·lícula més taquillera de la història del cinema francès, després de Bienvenidos al Norte. També l’avalen les seves nou nominacions en els últims premis César, on per desgràcia només va aconseguir materialitzar-ne una: el premi de millor actor pel senegalès Omar Sy, tot un descobriment en el camp de la interpretació.
Eric Toledano i Oliver Nakache, que ja han dirigit conjuntament quatre films, expliquen com varen visionar un documental anys enrere sobre la història d'un tetraplègic anomenat Philippe i el seu assistent, Driss. D'aquí va sorgir la idea de traslladar aquesta història a la ficció. Això sí, Philippe va exigir una única condició: explicar en to de comèdia (tot un encert) el transcurs d’aquesta etapa de la seva vida. A partir d'aquí, els cineastes construeixen una faula basada en dos principis bàsics: la naturalitat i la sinceritat, barrejant el somriure i el drama de forma refulgent.
La cinta ens explica la relació vinculant entre un tetraplègic ric i un immigrant de color (provinent dels intricats suburbis parisencs) que entra a treballar al seu servei. Entre ells s’origina una interessant relació on traspua autèntica sinceritat, fet que aconsegueix que dos mons enfrontats acabin congeniant fins a forjar un vincle tan absurd, divertit i sòlid, com inesperat. Eloqüència, hilaritat, vestits d'etiqueta, mitjanes de xandall, una amalgama de contrastos que defineixen una relació única en la seva espècie, de la qual, surten espurnes d’autèntica amistat.
L’Alma mater del film és l'actuació del duet protagonista que esdevé insuperable amb un François Cluzet brillant (amb aires del millor Dustin Hoffman) ancorat a la seva malaltia i a la seva immobilitat, amb una sola expressió: el seu rostre. Una autèntica lliçó després de la seva esplèndida actuació a Petites mentides sense importància, de Guillaume Canet. Per la seva part, Omar Sy és pur entusiasme, enlluernant amb un personatge dinàmic, enèrgic, i provocant el somriure en innombrables ocasions. Un paper que li va permetre desbancar el mateix Jean Dujardin, de l'oscaritzada The Artist, com a millor actor als premis nacionals del cinema francès.
La lírica musical també esdevé un element significatiu, conformant una eclèctica banda sonora que contribueix en l'èxit del film. En ella, s'hi dissolen encertadament diferents obres clàssiques de Vivaldi o Chopin amb cançons mítiques de la dècada dels setanta, com les fantàstiques 'September' i 'Boogie Wonderland', del llegendari grup Earth Wind & Fire. Ludovico Einaudi és l’encarregat de deixatar aquest reguitzell de pentagrames en un banda sonora que encaixa tan en els moments còmics com en els dramàtics; i és que Einaudi ha composat per una multitud de films de diferents generes cinematogràfics, des de Fuori dal mondo (1999), passant per This is England(2006), fins a la sèrie britànica de televisió Doctor Zhivago (2002).
Una fotografia excel·lent, a càrrec de Mathieu Vadepied, determina elegància en tots i cadascun dels seus fotogrames, aconseguint il·luminar amb gaubança els rostres variants dels seus personatges. Vadepied, demostra sensibilitat per cada vèrtex del metratge, tal com ja va fer a J'irai au paradis car l'enfer est ici (1997), Le lion volatil (2003) o Contre toi (2012). Mereix bona nota la il·luminació dels interiors summament tènues. Així mateix, la calidesa dels tons tan en els moments més vitalistes com en els periples dels protagonistes, aconsegueix aportar al conjunt de l'obra l'espurna que requereix.
Una cinta amable, entranyable i divertida, però sobretot positiva, versemblant i plena d'emotivitat. Intocable té la gran virtut de no recórrer ni a la llàgrima ni al somriure fàcil. La clau fonamental està en la desbordant química dels seus protagonistes, sostenint, sens dubte, gran pes del desenvolupament narratiu. La millor pel·lícula del Festival de Tokyo d’enguany és una autèntica oda a la vida, a les ganes de lluitar, a les ganes de gaudir, tot això sota el paraigua d'una meravellosa història d'amistat que emociona a l'espectador i que el fa partícip d’un viatge iniciàtic i judiciós.
Una cinta amb paràmetres de sinceritat aclaparadora que ens induirà un positivisme del que costa desprendre’s. Intouchables és un film àvid de missatges edificants, farcit d’humor negre i apte per a un públic universal. Un film que té l’habilitat de convertir assumptes carregats de tensió – la marginalitat, el color de la pell, la pobresa, la discapacitat – en un entreteniment despullat de mala consciencia. Una tragicomèdia colpidora que es supera a si mateixa, traslladant la moral a l’espectador sobre l’auto-superació i la gnosis més humanista. Tant única, que quan s’acaba et deixa amb un somriure (o una llàgrima) intocable.
lectures: 1035
Una crítica d’Èric Antonell
26 de març de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Una pel·lícula meravellosa que sí o sí s'ha de veure. És un film imprescindible pel 2012. Història profunda i reflexiva, que alhora te fa riure amb humor proper, quotidià i intel·ligent. Fecilitats Èric per la crítica!
Laia
26-03-2012
la millor peli que he vist del que va d'any
marc
26-03-2012
sento portar la contrària, però em sembla una pel·lícula d'un humor d'allò més fàcil, infantil diria jo; una pel·lícula feta per agradar, tramposa com ella sola... qui ha vist i qui veu el cinema francès!
Jan
26-03-2012
no estàs sol, Jan, a mi també m'ha semblat extremadament simple, amb uns acudits propis de Jaimito i amb situacions ridícules (quan li posa la forquilla a l'ull, el gag de la música clàssica... per favor!); una mica d'exigència, si us plau
Laura Q.
26-03-2012
he vist la peli als cines verdi, on normalment no fan pelis infantils o simplones pel meu gust. m'ha agradat. no és una obra mestra però he trobat que la gràcia es que tracti amb humor un tema tant serios.
