ESPIES EN 35 MIL·LÍMETRES. EL TALP HA RECUPERAT L'ESPERIT DELS CLÀSSICS DEL CINEMA D'AGENTS SECRETS
L’estrena fa uns mesos de Missió impossible: Protocol fantasma i El talp ha estat la prova que els complots empresarials i polítics, amanits amb girs argumentals inesperats, són una excel·lent fórmula per a omplir les sales. Si bé són dues propostes cinematogràfiques diferents (la primera és el típic blockbuster i la segona una obra d’autor), els resultats obtinguts a la taquilla demostren que les pel·lícules d’espies poden tenir espai en una cartellera sovint dominada per mags, vampirs i remakes innecessaris.
Espies modernitzats En plena celebració del 50è aniversari de 007 contra el Dr. No (Terence Young, 1962), la primera pel·lícula de l’agent britànic per excel·lència, s’ha sabut que l’escocès Daniel Craig tornarà a encarnar un cop més l’espia creat per Ian Fleming. Els estudis, sempre a la recerca de l’èxit, han intentat recuperar un personatge que temps enrere havia caigut en l’oblit. Als darrers anys dels 80, les aventures de Bond van fracassar. L’elecció de Timothy Dalton per encarnar l’heroi no va ser la més encertada i la franquícia es va tancar. Ja als 90, Bond va renéixer amb Goldeneye (Martin Campbell, 1995). La clau de l’èxit va ser sinó l’adequació de l’espia als nous temps tot mantenint, això sí, els trets distintius del caràcter de l’agent i els russos com els dolents de la funció.
Els estudis (...) han sabut recuperar un personatge (James Bond) que temps enrere havia caigut en l’oblit i que molts consideraven obsolet Amb tot, i amb un Brosnan “massa vell per al paper” (això va dir Barbara Broccoli, productora del primer film amb Craig), les darreres aventures de Bond aconsegueixen bones recaptacions però no satisfan els seguidors tradicionals. Quan les coses funcionen no s’han de tocar, se sol dir. El cas és que han volgut introduir canvis i han parit un personatge fosc, que ha perdut el seu fi sentit de l’humor. Curiosament, però, ara mostra obertament les seves ferides emocionals. A Casino Royale (Martin Campbell, 2006), l’agent perd la dona que estima i des de llavors segueix endavant amb l’únic objectiu de venjar-la. De fet, es va decidir fer-ne una fluixa continuació directa anomenada Quantum of solace (Marc Foster, 2009), tota una novetat a l’univers Bond, on cada pel·lícula presentava una història que quedava tancada.
Els espies també ploren Un altre agent a qui han fet un lifting és Ethan Hunt, el líder de Missió: Impossible. Brian De Palma va ser l’escollit per dirigir l’adaptació al cinema de la mítica sèrie de televisió. D’entrada, van eliminar el grup d’espies que protagonitzava l’original creat per Bruce Geller i van donar el lideratge a Tom Cruise. De Palma va respectar alguns elements de la sèrie i va parir un còctel d’acció, intriga i erotisme que ha tingut tres entregues més. Cruise, productor de la nissaga, ha contractat un director diferent per a cada seqüela, adaptant la història i el caràcter de l’espia a l’estil del realitzador de torn. A Missió: Impossible II (John Woo, 2002), l’agent de l’FMI anava repartint mastegots mentre es passejava per una Sevilla on se celebraven les falles. Com en el cas de Bond, van pensar que calia afegir valor emocional al personatge. Així, a Missió: Impossible III (J.J. Abrams, 2008) el van voler casar. L’experiment no va funcionar.
El quart capítol, estrenat a finals de l’any passat, insistia tímidament a mostrar-nos la part més fràgil de l’agent Hunt i els seus reclutes. La direcció de Brad Bird, procedent del cinema d’animació (Els increïbles, Ratatouille), ha permès als seguidors de Cruise veure’l penjar d’un gratacels de Dubai, empaitar el dolent tot travessant una tempesta de sorra i salvar el món un cop més. Bird sap que això era el que el públic esperava i ho va potenciar. Missió: Impossible funcionarà mentre mantingui l’espectacularitat i la pirotècnia per sobre de les emocions. Les escenes dramàtiques grinyolen i no fan avançar la història. A més, allunyen l’Ethan Hunt del tipus d’agent que havíem conegut.
Un espia als Oscar Si els actuals Bond i Hunt han estat modificats fins acabar sent una trista còpia de si mateixos, l’Smiley de Gary Oldman a El talp (Tomas Alfredson, 2011) recorda el d’Alec Guiness a l’adaptació televisiva de la mateixa obra que va fer la BBC el 1979. Lluny de voler revisar el mite, els responsables de la pel·lícula han estat respectuosos amb la novel·la de John Le Carré. Alfredson, realitzador de l’estimulant Déjame entrar (2008), afegeix una mirada distant, gairebé gèlida, a la figura de l’agent Smiley, heroi i sospitós al mateix temps. El director suec ha optat per tancar els seus protagonistes en interiors opressius, tenyits de tonalitats grises i blaves, on la fredor de la llum i l’ambient és la constant. A mida que avança el metratge, El talp accelera i cada pla ens fa pensar que en qualsevol moment tota aquella tensió acumulada acabarà esclatant de ràbia.
(...) els responsables de la pel·lícula (El talp) han estat respectuosos amb la novel·la de John Le Carré A la presentació de la pel·lícula, Alfredson explicava que els guionistes van voler comptar amb la col·laboració de Le Carré. L’escriptor, que havia estat espia, es va involucrar activament en la realització del projecte amb l’objectiu d’acostar-se el màxim possible a la realitat de la Guerra Freda. El resultat ha satisfet públic i crítica, que assenyala El talp com un dels títols del 2011. Allunyada de l’estridència habitual dels films d’espionatge, l’obra se centra en el tractament de temes universals per fer-nos arribar el seu missatge. L’amistat, la confiança i la traïció.
Gir a la comèdia Malgrat l’èxit d’El talp, l’agent secret al cinema d’avui o bé és un tipus amb massa traumes o bé un pallasso que tot ho embolica. La versió cinematogràfica del Superagent 86 (Peter Segal, 2008) pretenia ser un producte de diversió familiar i pel camí va perdre la ironia de l’original televisiu. El còmic Steve Carrell, l’actor escollit per interpretar Maxwell Smart, és un digne hereu de Don Adams, però és l’única nota agradable d’una pel·lícula prescindible que tan sols aconsegueix que enyorem la sèrie en què es basa.
Tot apunta que la tendència serà aquesta. Johny English, Coddy Banks... El cinema actual és ple d’agents secrets que mentre resolen els seus casos han de fer riure. Pocs ho aconsegueixen. Per aquesta raó, la presència d’El talp a la cartellera suposa una dosi d’esperança per als fanàtics de les pel·lícules clàssiques d’espies. Només preocupats per les xifres, els responsables de Hollywood han desvirtuat la figura de l’agent fins a convertir-lo en una broma de mal gust. La pel·lícula de Tomas Alfredson és tota una declaració d’intencions. És un crit rebel davant la llarga llista de títols lamentables que hem hagut de suportar durant anys i una aposta per recuperar la dignitat de l’espia. I ho fa mirant enrere, sent lleial als seus orígens. Ho fa recuperant l’estil clàssic del gènere. Tota una gosadia, en aquests temps.
lectures: 891
Marc Busquets i Obré
27 de març de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
article molt interessant...
Cesc
27-03-2012
Bon retrat de l'actual Bond. Pel meu gust, sense la gràcia d'abans!
Joan M.
27-03-2012
Cert. El Bond d'ara no convenç. I a sobre amb el Bardem fent de dolent.
Jordi
28-03-2012
interessant, però llàstima que fa mesos enrere ja parlàveu d'això i de la peli talp: http://www.cinemacatala.net/noticies.php?id=1346
karlos
29-03-2012
Però aquí també parla de Bond i de les paròdies. A mi m'ha agradat
