DIVERS I COMPLERT CATÀLEG DE MIRADES EN ELS 24 RENCONTRES DE CINEMA LLATINOAMERICÀ DE TOULOUSE
A Tolosa de Llenguadoc s’ha pogut veure en la secció
oficial a competició el sorprenent debut en el llargmetratge de la xilena Dominga Sotomayor que
a De jueves a domingo ha fet una road-movie sense pràcticament sortir de l’interior del
vehicle on viatge una família i que va esdevenir la pel·lícula triomfadora al recent festival
de Rotterdam. Un desplaçament per carretera on predomina el punt de vista d’una nena de 10 anys
que viatja amb el seu germà petit i els seus pares mentre s’endinsen en paratges cada vegada
més feréstecs i desèrtics per fer alguna parada i retrobar vells amics. La nena és testimoni
del deteriorament de la relació dels seus pares, un procés de ruptura sempre entrevist, elidit,
soterrat, que es manifesta en comptades ocasions. La nena aprèn a copsar i a conviure
silenciosament amb aquesta nova situació que s’està gestant mentre pot seguir gaudint de la
presència dels pares. Es tracta d’una pel·lícula explicada ben bé des de la lluna davantera i
posterior d’un cotxe, convertit en marc omnipresent de l’acció. Una intel·ligent opció que sap
combinar accions interiors i exteriors a través de la lluna transparent, finestra oberta al món
familiar.
Una altra bona pel·lícula és el primer llargmetratge de l’argentí Santiago
Mitre El estudiante que venia de guanyar el passat festival de Xixón i que es podria
inscriure en un nou rebrot d’un cinema argentí independent. El coguionista d’alguns films del
seu compatriota Pablo Trapero du a terme la incisiva dissecció dels grups de poder que
controlen una universitat com a exemple i, també, metàfora del funcionament del món polític. Un
estudiant s’embolica gradualment en l’agitació dels grups polítics dins de la universitat de
Buenos Aires per acabar formant part en un lloc destacat d’un dels bàndols. Desapareixen els
principis i els ideals i tot es resumeix en un laberint de xarxes de suport, pressions,
traïcions, gremialisme, recompenses pels serveis prestats o fidelitats. Tot està narrat amb la
intensitat i nervi d’un fosc thriller com si la màfia i el seu funcionament corrupte i podrit
s’hagués enquistat en l’espai del saber mentre que els que controlen el poder reparteixen
càrrecs i càtedres i deganats i tota mena de favoritismes.
Una altre notable pel·lícula
és el debut del brasiler Eduardo Nunes Sudoeste en què ofereix un cinema fascinant i
hipnòtic gràcies a la utilització del blanc i negre – gentilesa de l’operador Mauro Pinheiro Jr
- i una posada en escena de ritme lent i contemplatiu amb pausats moviment de càmera i llargs
plans-seqüència. El caràcter més estrany i enigmàtic l’aporta la història de la vida sencera
d’una dona compresa en un sol dia, des del seu naixement, infantesa, edat adulta fins a la
maduresa i la mort. Un relat cíclic en què començament i final es retroben com una volta més
d’un etern retorn que es podria estirar en el temps. Un cinema en els marges del fantàstic que
gaudeix d’un to oníric i surrealista per on semblen ressonar també vells batecs provinents d’un
cinema novo brasiler ple de primitivisme i aires ressecs i erms.
Dins de la secció
oficial destaca també el tercer llargmetratge del mexicà Matías Meyer Los últimos
cristeros centrada en les revoltes històriques posteriors a la Revolució Mexicana
protagonitzades per defensors del cristianisme després de la prohibició i persecució del seu
culte. Més enllà d’un film històric on podria predominar l’acció i els enfrontaments, el film
es centra en el viatge col·lectiu i privat d’un grup d’insurgents que s’amaga en les muntanyes.
El director s’allunya de la mística religiosa feta d’imatgeria i pregàries per anar a buscar
l’emoció i la bellesa a través d’una depuració en la posada en escena i el minimalisme narratiu
i expressiu. Una monàstica aventura explicada a través de la llum, el paisatge, el silenci, el
deambular dels fugitius, els rostres, la manca d’arengues i diatribes i sermons, fins a
desembocar en un espartà bany col·lectiu en un rierol. Un film que transmet ressons
d’essencialisme transcendent de Bresson i connecta també amb un vague tel·lurisme marca Albert
Serra.
Una altra cinta mexicana a concurs gens menyspreable és el primer llargmetratge
de Kyzza Terrazas El lenguaje de los machetes que enllaça amb les turbulències del món
modern i el desconcert davant de tot plegat. El director mexicà explica la història d’una
parella d’amants aclaparats per problemàtiques polítiques locals i víctimes d’un malestar i un
ressentiment contra el món que els condueix a posicions nihilistes i de destrucció. Una
estètica descuidada, bruta i confusa, on conviuen tant el documental com la ficció, encomanen
el difús estat de ràbia i cabreig dels amants així com la urgència de la insurgència i la
revolta descontrolada.
Un festival extensíssim que ofereix tot un ampli ventall de
mirades i sensibilitats diverses com a catàleg d’un cinema llatinoamericà prolífic i divers que
ha vist completada la seva programació amb diferents retrospectives on destaca especialment la
dedicada al record del desaparegut cineasta xilè d’abast internacional Raul Ruiz. Un espai que
ha afavorit la recuperació de films com el cas de l’absoluta genialitat que és Días de
campo i que significava el seu retrobament amb Xile l’any 2004 després d’anys de recorregut
francès. Igualment s’ha pogut veure la descoberta recent del seu primer curtmetratge perdut
La maleta (1962) compost de sonoritats torbadores que podrien rimar perfectament amb
l’univers posterior del David Lynch més subterrani i malaltís de Cabeza borradora.
