DIVERS I COMPLERT CATÀLEG DE MIRADES EN ELS 24 RENCONTRES DE CINEMA LLATINOAMERICÀ DE TOULOUSE
A Tolosa de Llenguadoc s’ha pogut veure en la secció oficial a competició el sorprenent debut en el llargmetratge de la xilena Dominga Sotomayor que a De jueves a domingo ha fet una road-movie sense pràcticament sortir de l’interior del vehicle on viatge una família i que va esdevenir la pel·lícula triomfadora al recent festival de Rotterdam. Un desplaçament per carretera on predomina el punt de vista d’una nena de 10 anys que viatja amb el seu germà petit i els seus pares mentre s’endinsen en paratges cada vegada més feréstecs i desèrtics per fer alguna parada i retrobar vells amics. La nena és testimoni del deteriorament de la relació dels seus pares, un procés de ruptura sempre entrevist, elidit, soterrat, que es manifesta en comptades ocasions. La nena aprèn a copsar i a conviure silenciosament amb aquesta nova situació que s’està gestant mentre pot seguir gaudint de la presència dels pares. Es tracta d’una pel·lícula explicada ben bé des de la lluna davantera i posterior d’un cotxe, convertit en marc omnipresent de l’acció. Una intel·ligent opció que sap combinar accions interiors i exteriors a través de la lluna transparent, finestra oberta al món familiar.
Una altra bona pel·lícula és el primer llargmetratge de l’argentí Santiago Mitre El estudiante que venia de guanyar el passat festival de Xixón i que es podria inscriure en un nou rebrot d’un cinema argentí independent. El coguionista d’alguns films del seu compatriota Pablo Trapero du a terme la incisiva dissecció dels grups de poder que controlen una universitat com a exemple i, també, metàfora del funcionament del món polític. Un estudiant s’embolica gradualment en l’agitació dels grups polítics dins de la universitat de Buenos Aires per acabar formant part en un lloc destacat d’un dels bàndols. Desapareixen els principis i els ideals i tot es resumeix en un laberint de xarxes de suport, pressions, traïcions, gremialisme, recompenses pels serveis prestats o fidelitats. Tot està narrat amb la intensitat i nervi d’un fosc thriller com si la màfia i el seu funcionament corrupte i podrit s’hagués enquistat en l’espai del saber mentre que els que controlen el poder reparteixen càrrecs i càtedres i deganats i tota mena de favoritismes.
Una altre notable pel·lícula és el debut del brasiler Eduardo Nunes Sudoeste en què ofereix un cinema fascinant i hipnòtic gràcies a la utilització del blanc i negre – gentilesa de l’operador Mauro Pinheiro Jr - i una posada en escena de ritme lent i contemplatiu amb pausats moviment de càmera i llargs plans-seqüència. El caràcter més estrany i enigmàtic l’aporta la història de la vida sencera d’una dona compresa en un sol dia, des del seu naixement, infantesa, edat adulta fins a la maduresa i la mort. Un relat cíclic en què començament i final es retroben com una volta més d’un etern retorn que es podria estirar en el temps. Un cinema en els marges del fantàstic que gaudeix d’un to oníric i surrealista per on semblen ressonar també vells batecs provinents d’un cinema novo brasiler ple de primitivisme i aires ressecs i erms.
Dins de la secció oficial destaca també el tercer llargmetratge del mexicà Matías Meyer Los últimos cristeros centrada en les revoltes històriques posteriors a la Revolució Mexicana protagonitzades per defensors del cristianisme després de la prohibició i persecució del seu culte. Més enllà d’un film històric on podria predominar l’acció i els enfrontaments, el film es centra en el viatge col·lectiu i privat d’un grup d’insurgents que s’amaga en les muntanyes. El director s’allunya de la mística religiosa feta d’imatgeria i pregàries per anar a buscar l’emoció i la bellesa a través d’una depuració en la posada en escena i el minimalisme narratiu i expressiu. Una monàstica aventura explicada a través de la llum, el paisatge, el silenci, el deambular dels fugitius, els rostres, la manca d’arengues i diatribes i sermons, fins a desembocar en un espartà bany col·lectiu en un rierol. Un film que transmet ressons d’essencialisme transcendent de Bresson i connecta també amb un vague tel·lurisme marca Albert Serra.
Una altra cinta mexicana a concurs gens menyspreable és el primer llargmetratge de Kyzza Terrazas El lenguaje de los machetes que enllaça amb les turbulències del món modern i el desconcert davant de tot plegat. El director mexicà explica la història d’una parella d’amants aclaparats per problemàtiques polítiques locals i víctimes d’un malestar i un ressentiment contra el món que els condueix a posicions nihilistes i de destrucció. Una estètica descuidada, bruta i confusa, on conviuen tant el documental com la ficció, encomanen el difús estat de ràbia i cabreig dels amants així com la urgència de la insurgència i la revolta descontrolada.
Un festival extensíssim que ofereix tot un ampli ventall de mirades i sensibilitats diverses com a catàleg d’un cinema llatinoamericà prolífic i divers que ha vist completada la seva programació amb diferents retrospectives on destaca especialment la dedicada al record del desaparegut cineasta xilè d’abast internacional Raul Ruiz. Un espai que ha afavorit la recuperació de films com el cas de l’absoluta genialitat que és Días de campo i que significava el seu retrobament amb Xile l’any 2004 després d’anys de recorregut francès. Igualment s’ha pogut veure la descoberta recent del seu primer curtmetratge perdut La maleta (1962) compost de sonoritats torbadores que podrien rimar perfectament amb l’univers posterior del David Lynch més subterrani i malaltís de Cabeza borradora.
