LOS ÚLTIMOS CRISTEROS DE MATÍAS MEYER, GUANYA ELS 24 RECONTRES DE CINEMA LLATINOAMERICÀ DE TOULOUSE
El tercer llargmetratge del mexicà Matías Meyer, Los
últimos cristeros, centrat en les revoltes protagonitzades per defensors del culte del
cristianisme perseguit en els anys immediats al triomf de la Revolució Mexicana, va guanyar el
Gran Premi “Coup de Coeur” dels 24 Rencontres de Cinema Llatinoamericà de Tolosa de Llenguadoc.
Més enllà d’un film històric on podria predominar l’acció i els enfrontaments, el film es
centra en el viatge col·lectiu i privat d’un grup d’insurgents que s’amaga en les muntanyes en
precàries condicions de subsistència.
El director s’allunya de la mística religiosa
feta d’imatgeria i pregàries i obvia arengues, diatribes i sermons, per anar a buscar l’emoció,
la bellesa i l’espiritualitat a través d’una depurada posada en escena i un buidatge narratiu a
prop del minimalisme. Una monàstica aventura explicada a través de la llum, el paisatge, els
silencis, el deambular dels fugitius com apòstols, els rostres, fins a desembocar en un
espartà bany col·lectiu en un rierol. Un film que transmet ressons de l’essencialisme
transcendent de Bresson i connecta també amb un vague tel·lurisme marca Albert Serra.
El
jurat, conformat, entre altres, per la realitzadora argentina Albertina Carri, va concedir una
menció especial a Sentados frente al fuego, del xilè Alejandro Fernández Almendras. El
cineasta xilè torna a treballar amb el brillant director de fotografia Inti Briones després de
Huacho (2009) i dirigeix amb sensibilitat i sense efectismes una petita història
senzilla i quotidiana, narrada a mitja veu, i protagonitzada per una parella en ambient rural
en què el marit cuida i atén a la seva dona afectada d’una malaltia irreversible.
El
premi del públic va recaure en Violeta se fue a los cielos, una singular biografia de la
cantant xilena de renom internacional Violeta Parra duta a terme pel xilè Andrés Wood. Un
biopic en l’estil d‘artistes destruïts extremadament fragmentat en què es retrata de forma
impressionista, a pinzellades, de manera entrebarrejada, diferents moments de la convulsa vida
de la cantautora xilena presidida per una alè mòrbid que desembocarà en el final tràgic de la
seva vida.
Altres pel·lícules premiades han estat Histórias que só existem quando
lembradas, de la debutant brasilera Julia Murat en què es conjuga admirablement la
fotografia antiga en blanc i negre que proporciona siluetes esvaïdes dels vells moradors d’un
poblet abandonat en el temps a través de bells enquadraments i estetitzants composicions.
El brillant debut del brasiler Eduardo Nunes Sudoeste va obtenir el premi de la crítica
internacional gràcies a un cinema fascinant i hipnòtic degut a la utilització del blanc i negre
– gentilesa de l’operador Mauro Pinheiro Jr - i una posada en escena de ritme lent i
contemplatiu amb pausats moviment de càmera i llargs plans-seqüència per explicar una història
situada en els marges del fantàstic sobre la vida sencera d’una dona en un sol dia.
El
premi de la crítica francesa a la millor opera prima va recaure en el debutant director argentí
Armando Bó pel retrat d’un fracassat èmul d’Elvis Presley en el llindar del desdoblament
d’identitat i la psicopatia però ple de tendresa, dignitat i resistència a El último
Elvis. Mentre que el film del debutant director mexicà Gabriel Mariño, Un mundo
secreto, obtenia una menció especial pel seu retrat d’una noia introvertida que construeix
la seva identitat a través de diferents trobades en un format itinerant de road movie.
