Amb un dia de diferència l’univers zombie ha tingut dos impactes audiovisuals molt destacats: l’emissió a la Sexta en obert dels dos darrers capítols de la segona temporada de Walking Dead, i l’estrena de l’esperat tercer lliurament de la nissaga REC, aquest cop amb Paco Plaza com a únic director d’orquestra. Dues propostes que demostren la vitalitat que gaudeix en els darrers anys aquest subgènere dins el terror, i també l’àmplia gamma d’apropaments que permet, fet que desmenteix clarament la opinió generalitzada i simplista entre els espectadors menys interessats o directament detractors d’aquest tipus de cinema. De fet, si mirem enrere veiem una constant evolució des dels primers exemples del cinema clàssic amb la fundacional White Zombie (La legión de los hombres sin alma) protagonitzada pel gran Béla Lugosi i amb el català Xavier Cugat en tasques de composició musical o Jo vaig caminar amb un zombieLa nit dels morts vivents de George A. Romero, considerat per la majoria com a pare i màxim exponent del gènere, pel fet d’haver assentat les bases del cinema de zombies modern, amb el look, la forma de caminar i la lentitud, el comportament grupal i instintiu, la fixació per la carn humana, l’aparent manca d’intel·ligència .... A partir d’aquí, aportacions han estat múltiples i variades, amb noms tan llustrosos com Wes Craven (La serpiente y el arco iris), Peter Jackson (Braindead), Lucio Fulci (Zombi 2), Paul W. S. Anderson (Resident Evil), Danny Boyle (28 días después), i un cada cop més accentuat enfocament còmic, on cal destacar Zombies party d'Edgar Wright, Planet Terror de Robert Rodríguez o Zombieland de Ruben Fleischer.
En aquest context, la irrupció de REC al Festival de Sitges de 2007 va resultar tot un fenomen. Amb un pressupost molt baix, el rodatge en un únic edifici de la Rambla de Catalunya i quasi com un experiment, Jaume Balagueró i Paco Plaza van aconseguir crear un film sorprenent, malgrat ajudar-se d’elements molt explotats en el cinema de terror, com el del fals documental o l’ús d’un sol espai, i que va anar més enllà del públic habitual d’aquests tipus de produccions, també gràcies a una molt bona campanya de publicitat, recolzada en els premis atorgats en el mencionat festival. Amb aquests antecedents la seqüela semblava cantada, i així el 2009 es repetia la fórmula de l’èxit amb els mínims canvis: inauguració de Sitges, fals documental, el mateix edifici, i l’acció iniciant-se allà on finalitzava la primera part. I amb les xifres de recaptació a la mà no es pot negar que va ser un bon negoci, malgrat haver-se perdut l’efecte sorpresa i a la pràctica semblar quasi un remake. Vistos aquests dos primers capítols, era evident que hi havia camí per continuar aprofundint en la història, però també ho era que no es podia seguir en la mateixa línia, i s’imposaven canvis formals i argumentals. Així, el primer que va transcendir va ser que es farien dues cintes més, però ara cada una dirigida en solitari pels dos directors. I tot semblava indicar que es situarien temporalment, una abans de la infecció de l’edifici i l’altra veient els efectes posteriors.
Amb tots aquests antecedents hi havia molta expectació davant l’estrena de REC 3. Génesis, i així veure com evolucionava la nissaga de la mà de Paco Plaza. El resultat final és un film molt diferent dels primers, i d’un to marcadament humorístic i paròdic. Es canvia l’ambient opressiu i nocturn de l’edifici per la lluminositat i la festa d’un casament, que això si, serveix de pretext per continuar aprofundint en aquest retrat costumista que es fa de la societat espanyola, on s’emmarca aquesta invasió zombie. Estructuralment la cinta té dues parts molt diferenciades, amb una primera que enllaça amb l’enregistrament subjectiu dels dos precedents i que conté aquesta acumulació de tòpics ibèrics que es produeixen en quasi tot enllaç nupcial. I una segona on ja se’ns ofereix el relat des del punt de vista de la càmera del director i on es desenvolupa la infecció zombie i la lluita per la supervivència dels protagonistes. En aquest aspecte la proposta és generosa en els detalls més sanguinolents, però sempre amb un enfocament més proper a la comèdia més gamberra. I és que aquest és sens dubte un dels principals atractius del film, amb bromes constants i moments d’autèntic de deliri, com l’aparició de cobrador de l’SGAE, la fixació pel cinema verité d’aquesta autèntica troballa que és el càmera Atún (amb una semblança curiosa, per cert, amb un jove Álex de la Iglesia), el tipus disfressat de Bob Esponja, les armadures, o la frase lapidària sobre l’avi i el seu sonotone del final. Bromes que en algun moment apropen la cinta quasi al que seria un Spoof, fet que ve reforçat per la quasi nul·la descripció de personatges, més plans que una etapa de la primera setmana de Tour de França, i les referències constants a d’altres films, com Evil Dead, El resplandor, Alien, o fins i tot la mítica Duelo al sol. Per altra banda, no es pot negar que la cinta suposa una certa decepció pel que fa a les preguntes que prometia respondre sobre la Nena Medeiros i l’origen d’aquesta infecció, més enllà de les imatges reflectides als miralls o la intervenció del capellà. En tot cas, veurem què ens prepara Jaume Balagueró amb REC 4 Apocalipsis, que promet també emocions fortes en aquest, sembla que ara si, tancament de la nissaga.
A les antípodes de tot això trobem la segona temporada de Walking Dead, que ens ofereix un enfocament molt més seriós, sense concessions a l’humor i amb una molt treballada construcció de personatges, que composa un drama coral, quasi shakesperià, sobre la naturalesa humana. L’home en un escenari apocalíptic, enfrontat a les seves febleses i als seus instints més primaris, i els rols que s’estableixen en un grup de persones. Pel que fa a la part zombie, la veritat és que ha estat molt dosificada, si excloem el doble episodi final, i els pocs caminants que han anat apareixent, han tingut bàsicament una funció dramàtica, que ha suposat alguna mena de detonant en el grup. Aquesta estructura ha tingut com a peatge principal alguns episodis un xic monòtons cap a la meitat de la temporada, però que vist el final, queden justificats en ares a aprofundir en les raons i les transicions personals dels protagonistes. Tots aquests ingredients ha tornat a suposar nous rècords d’audiència en la TV nord-americana per la prestigiosa cadena AMC, en un nou èxit transversal de l’univers zombie.
Queda clar doncs, que possiblement ens trobem en el punt àlgid de l’interès popular i mediàtic pel fenomen zombie, coincidint (casualitat o no) amb els pitjors moments de la crisi econòmica. Aquest fet podria sens dubte, ser objecte de múltiples anàlisis, ja que tradicionalment aquests éssers sense ànima han servit de metàfora per parlar de feixismes, comunismes, la societat de consum... i molts altres moviments socials. Però en el fons, estem parlant bàsicament de cinema, de l’explicació d’una història a través de les imatges i un determinat plantejament visual. I en això, el planeta zombie té una oferta cada cop més àmplia i variada, que connecta amb un públic creixent, que ha deixat els prejudicis enrere mirant més enllà de l’estereotip.
