LOS JUEGOS DEL HAMBRE ACONSEGUEIX 77 MILIONS DE DÒLARS MÉS QUE EL SEU PRESSUPOST DURANT LA SEVA PRIMERA SETMANA A EUA
The hunger games aconsegueix el reconeixement de la crítica i del públic als Estats Units d’Amèrica (més de 350 milions de dòlars recaptats fins ara) just abans d’arribar a la nostra cartellera. Una adaptació de la novel·la homònima de Suzanne Collins que forma part d’una trilogia que seguirà – indubtablement - explotant les butxaques dels espectadors amb la resta de títols de l’epopeia: Catching Fire i Sinsajo. Afortunadament, deixant la novel·la de banda, ens trobem davant d'una aventura que arriba a ser més adulta i versemblant del que aparenta, tot i certes carències argumentals.
Una epopeia ubicada en una Amèrica del Nord post apocalíptica on els adolescents actuen d'estrelles mediàtiques en un joc de supervivència on només hi pot quedar un individu viu. Com en l'antic Imperi Romà, la sorra de combat és un estadi creat per al propi espectacle mortuori, encara que aquí no hi hagi una plaça coberta de terra tenyida de sang, sinó un escenari proper al concepte contemporani més futurista. Aquesta competició enfronta a un noi i a una noia de cada un dels dotze districtes de la nació en una lluita fatal, com a tribut per una antiga revolta en la qual, per descomptat, cap dels participants hi varen ser.
Després de moltes sagues juvenils, moltes d'elles avortades en els seus inicis (Jumper, Soy el número cuatro) o d’altres excepcionalment exitoses (Crepuscle, Harry Potter), sempre hi ha una tendència preconcebuda a l’esponjositat, a no mostrar aspectes aspres de la vida. En aquest sentit, és un plaer trobar-se amb l’acidesa d’un film que pren com a referents La Isla, El show de Truman i, sobretot, la nipona Battle Royale, aquesta més angoixant i centrada en la psique dels personatges. Malgrat tot, The hunger games aconsegueix ser diferent de totes elles, creant un univers propi i, de fet, d'aquesta multiplicitat d'influències n’extreu la seva singularitat.
Malgrat la seva joventut, Jennifer Lawrence (X-Men: Primera generación, El castor o Like Crazy) ja compta amb una nominació als Oscar per Winter’s Bone i en aquesta ocasió encarna amb solvència Katniss Everdeen, una jove independent, astuta i amb un gran instint de superació. Josh Hutcherson (Viatge al centre de la Terra 2: L'illa misteriosa, El circo de los estraños) interpreta Peeta Mellarck, l’insegur acompanyant del seu districte. També apareix en el repartiment la bella Elizabeth Banks (Virgen a los 40, Spider-man 2), a qui hem pogut veure recentment a Man on a ledge d’Asger Leth.
En el primer acte del film es va filant la teranyina d’una ostentosa tensió a través de l’exhibició d’uns personatges que ofereixen una entrada triomfal, com si arribessin al gran coliseu de Roma. En el segon acte, s’quipara la telerealitat amb els espectacles de gladiadors a través d’una famèlica i frívola ficció. Finalment, en el tercer acte, visionarem un Gran Germà boscós, depredador i sòrdid, concebut com una aventura de supervivència en què cal saber en qui confiar i en qui no. Aquí també és on apareixen triangles romàntics i situacions tant interessants com el destí de Rue (Amandla Stenberg) que, sens dubte, tindrà les seves conseqüències.
El seu eclecticisme apropa el film a un públic miscel·lani i és probable que alguns espectadors connectin millor amb unes parts de l’step outline que amb altres, depenent dels seus interessos. Hi ha acció i romanç, hi ha drama i exotisme, però, anant encara més lluny, hi ha també espais, ambients recognoscibles amb els que un s'identificarà millor que amb altres. La cinta ens situa en un lloc poc comú i sap crear una atmosfera opressiva i angoixant, amb aires d’un futur autocràtic i és que per moments desprèn una esfereïdora estètica que recorda a la sordidesa dels camps de concentració, a la por dels ghettos.
Tom Stern, que ha col·laborat a Banderas de nuestros padres, Cartas desde Iwo Jima o Invictus, abadona el seu rol de director de fotografia Eastwoodià i desenvolupa aquí un dels seus treball més lucratius i superficials. No obstant, sap apostar per una emulsió estilitzada i resultadista, que congenia a la perfecció amb els efectes visuals i una excel·lent ambientació, constituint The Hunger Games com una amalgama d’usança primigènia que combina els seus avançats trucs apixelats amb els seus putxinel·lis dissenyats via CGI, acabant per amanir-ho tot amb la sal d’una contundent tercera dimensió virtual.
Cal destacar l’important tasca pel que fa a la banda sonora, a càrrec de James Newton Howard, un dels compositors més consolidats de grans produccions de Hollywood que ja disposa en el seu currículum de films d’altura com El Fugitivo, El Bosque o Michael Clayton. Newton Howard compon una banda sonora al més pur estil John Williams (salvant les distàncies), una imparable simfonia, aventurera i encisadora. Aquesta clamorosa banda sonora concebuda pel cada vegada més imprescindible californià, aporta unes dosis d'èpica i emoció vitals per l'acció i el desenvolupament del film.
D'una banda tenim el sorramoll públic de la televisió i d’altra banda el maquiavèl·lic presentador conductor. La prova de la simpatia i el fet d’agradar a uns mecenes sense escrúpols, converteix la seva mirada televisiva a l’altura de Black Mirror (Charlie Brooker, 2011). És cert però, que l’arenal queda desvirtuat per un videojoc de plataformes creat per informàtics externalitzats capaç d'introduir perills i extra puntuació segons l'ànim del productor o l'audiència. Tots dos circs comprenen la primera i la segona part del llargmetratge i defineixen els dos tons de la pel·lícula: la faula distòcica i d'estètica Takamianana en el seu tram inicial i el xou survival d’on es desprèn certa debilitat argumental en el seu tram final.
Gary Ross, actor i guionista, dirigeix la seva tercera pel·lícula després de Pleasantville i Seabiscuit. Més enllà de la responsabilitat d'adaptar un dels llibres més venuts de l'última dècada, abocada a fer les delícies de milers d'adolescents de tot el món, sorprèn que s’hagi desentès del rodatge de la següent seqüela. També precedida d'un histèric halo de controvèrsia, presumptament a causa de la violència explícita i juvenil que traspua de les seves imatges, la cinta gaudeix igualment d'una audiència potencial destacant les seves espectaculars xifres a països com Austràlia (uns 10 milions de dòlars), Regne Unit (set milions i mig de lliures) o Rússia (sis milions i mig d’euros).
Sensu strictu, la violència el·líptica del llibre ofereix aquí un desafiament majúscul per Ross i és que sota el cartell de no recomanada per menors de 7 anys, tracta d’eludir les vísceres i l'agressivitat més sagnant. Sobrevalorada potser per l’impressionant èxit de taquilla, Los juegos del Hambre es constitueix com una naïf panoràmica i al mateix temps com una superficial faula futurista de violència adolescent que, tot i que ratlla la polèmica, es converteix en un interessant dicteri sobre la societat i l’autoritat. Ara bé, els arbres de l'embolcall televisiu no sempre ens deixen veure l’esplèndid bosc de la tangibilitat i la realitat.
lectures: 1111
Una crítica d’Èric Antonell
2 de maig de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
m'ha recordat molt a Perseguido, aquella peli amb el Schwarzenegger... però aquesta encara més fluixa
Nestor12Flix
02-05-2012
El món cinematogràfic veia com se li acabaven les dues gran nissagues juvenils dels darrers anys: Crepuscle i Harry Potter. Per aquest motiu, han cercat una nova saga ràpidament i ens trobem davant d'ella. De temàtica superficial i senzilla.
Laia C.
02-05-2012
millor que Crepusculo i no tant pastelon com Harry Potter, m'ha sorprès i m'ha agradat, no m'ho esperava la veritat
