TRIOMF INDISCUTIBLE DE ZONA SUR DE JUAN CARLOS VALDIVIA AL FESTIVAL ONLINE ATLÁNTIDA FILM FEST
La segona edició del festival online Atlántida Film Fest,
que s’ha pogut disfrutar des de la comoditat de casa durant un mes sencer en el portal de
cinema en pagament per visió http://www.filmin.es/, ha vist com la pel·lícula colombiana
Zona sur de Juan Carlos Valdivia s’erigia en la clara vencedora a l’obtenir els guardons
de millor pel·lícula i millor direcció. L’èxit d’aquesta extraordinària pel·lícula conformada
per diferents i magistrals plans-seqüències que esbossen la gradual i inexorable descomposició
social d’una família de l’alta societat en una capital sud-americana en plena transformació
comportarà la seva estrena en sales comercials i la posterior edició en DVD pel segell Cameo.
D’altra banda, el documental espanyol La roca de Raúl Santos sobre el setge que
va sotmetre el franquisme al territori de Gibraltar de sobirania britànica i la posterior
construcció de la tanca del Penyal de Gibraltar que separava definitivament espanyols d’una
banda i l’altra va aconseguir una Menció Espacial del Jurat. El festival es va tancar amb la
projecció de Submarine de Richard Aoyoade que explica amb humor, tendresa i melancolia
l’enamorament d’un noi en el context d’una família de pares al llindar de la separació mentre
la brillant i vistosa narració plena d’efectismes i jocs formals s’estructura en capítols. Una
crònica d’adolescència en primera persona que gira juganera al voltant del primer amor i que fa
gala d’una debilitat pel costat més ombrívol i solitari de la introversió mitjançant l’analogia
del seu estat amb la proliferació del mitjà aquàtic com mar, piscines, banyares, pluja i
quadres de marines.
La votació del públic efectuada a través del visionat dels diferents
films de la competició oficial ha escollit com a pel·lícula més valorada el documental musical
Harris Harae de Javier Córcoles i Miguel Angel Tavera sobre els somnis i la il·lusió
d’una banda austríaca, que dona títol a la pel·lícula, per fer-se un forat en el difícil món
del negoci de la música. D’altra banda, la pel·lícula de la secció paral·lela internacional
ATLAS més recolzada pel públic ha estat el colpidor documental iranià-germànic The green
wave de l’Ali Samadi Ahad en què es descriu en format de crònica periodística la brutal
repressió que va seguir a les protestes dels partidaris del candidat opositor al tirànic cap
del govern Ahmadinejad tot combinant el cinema d’animació amb entrevistes, declaracions de
testimonis o blogs dels internautes.
A part de les cintes premiades, podríem destacar
films com Bellflower del nord-americà Evan Glodell que imprimeix un gust exquisit en
l’aspecte formal d’una pel·lícula d’amics i d’enamoraments tocada per un alè postapocalíptic i
d’altra banda ben austera. Ben estimable resulta Cold weather del nord-americà Aaron Katz que
fa també una pel·lícula de joves però travessada per una intriga de thriller que li atorga un
to càlid i emotiu malgrat el seu caràcter trivial. Un festival on han predominat els retrats
juvenils i adolescents no podia deixar passar l’oportunitat d’exhibir l’estranyament càndida
The mith of the american sleepover de David Robert Mitchell en què es reverteix la
dinàmica gamberra i hormonada que ha protagonitzat el cinema majoritari al voltant de la
primera vegada, l’anhelat primer encontre sexual, quan l’estiu i les vacances arriba al seu
termini.
Cal assenyalar que l’augment espectacular de visionats en aquesta segona edició
de l’Atlántida Film Fest consolida un nou model d’èxit de visió alternatiu al dels canals
convencionals en sintonia amb els nous hàbits del consumidor de cinema. I és que el festival
online ha ofert una molt bona programació de cinema independent i internacional, així com
espanyol i llatinoamericà, premiat i reconegut en molts festivals i inèdit a les nostres sales.
Tot això s’ha fet respectant les versions originals i alhora exhibint còpies en les majors
condicions de qualitat possible per assegurar una plataforma segura i amb garanties de visió de
cinema d’autèntic luxe a preus ridículs. I, no cal dir-ho, una exemplar fórmula per dignificar
el fenomen massiu de les descàrregues, exposades sovint a còpies infames.
Una selecció
de films que ens hauria de fer prendre consciència de la quantitat ingent de bon cinema que
circula pel món i que no arriba a les sales per culpa d’una distribució cada vegada més covarda
amb el cinema independent i d’autor. I no cal dir que l’experiència innovadora de seguir un
vertader festival de cinema des d’una altra finestra d’exhibició com pot ser la pantalla de
l’ordinador ha estat un immens plaer per un servidor ja que a nivell pràctic un s’estalvia els
desplaçaments o les cues o les presses. Bon cinema a tan sols un click.
