MATTEO GARRONE S'ENCALLA EN EL POPULISME DE NÀPOLS AMB REALITY I CRISTIAN MUNGIU APOSTA PER L'AMBIGÜITAT I ALLÒ TORBADOR A BEYOND THE HILLS
Dins de la secció oficial a competició es va presentar el divendres 18 la última pel·lícula de l’italià Matteo Garrone Reality després d’obtenir el Gran Premi del Jurat l’any 2008 pel seu contundent retrat de la màfia a Gomorra. Garrone abandona els laberints de la criminalitat i la corrupció per parlar de la destructiva influència que exerceix el fenomen popular d’un programa de telerrealitat com Gran Hermano en un divertir i carismàtic venedor de peix de Nàpols. La seqüència inicial resulta reveladora al respecte ja que ofereix una gran pantomima d’exaltació de la disfressa i les aparences a través de la família del protagonista principal, Luciano (Aniello Arena) que acut a un casament de luxe on assisteix un superfamòs com és un concursant de Gran Hermano. Després desmunta tota aquesta farsa al presentar la família i amics del protagonista tornant a un vell edifici atrotinat i enrunat on viuen en la pobresa en un barri humil de Nàpols.
Luciano sacrifica la seva vida i la seva cordura per una audició i posterior selecció per entrar a la casa de Gran hermano. Una folla obsessió que el durà a perdre la xaveta, una paranoia destructiva que el porta a tenir visions i imaginar-se qualsevol cosa en el seu convenciment absolut de resultar escollit. El patetisme del personatge es fa evident a través d’un to paròdic que ridiculitza la seva passió per aconseguir ser una celebritat conquerir un somni quimèric i el director encomana també un retrat costumista d’una gent de barri popular que enllaçaria amb algunes cròniques neorealistes carregades d’il·lusions trencades i banyades en el desencís. Però un dels retrets que podríem fer a Reality és que mai es preocupa d’analitzar el fenomen de la telerrealitat ni qüestionar-ho. I un dels majors defectes al centrar-se en pintar un quadre de gust local ple de bullici i pintoresquisme a través de la comèdia irònica és que resulta excessiu i altisonant. Un surt del cinema amb la sensació de haver vist un film descontrolat, de to exasperat, que no té sentit de la mesura. El resultat es un film feixuc i pesat i, el pitjor, inoperant.
L'agradable sorpresa ha arribat de mans del romanès Cristian Mungiu que després d’aconseguir la Palma d’Or gràcies a 4 meses, tres semanas, dos días repeteix en la selecció oficial amb renovades forces per competir pel gran premi amb Beyond the hills. Es tracta d’una simple història de partida desenvolupada amb suma intel·ligència i en tota la complexitat movent-se en els rebrecs i els vaivens dels sentiments soterrats o latents. Una noia romanesa emigrada retorna d’Alemanya per buscar la seva antiga amant convertida ara en monja d’una comunitat religiosa ortodoxa. Ens trobem davant d’un retrobament temporal entre velles amigues estretament unides per un amor secret pretèrit que ara hauran de posar a prova en aquest nou context hermètic i religiós. Però també ens trobem davant la intrusió d´un element estrany en un convent oportunament allunyat de la ciutat en un entorn despoblat enmig de les muntanyes que afavoreix el seu isolament. La nouvinguda pateix unes crisis violentes que trenquen la tranquil·litat del lloc i aleshores es busca la seva reclusió en un hospital. Però després de retornar al convent, aquest ambigu i inquietant personatge de passat inconfés, segueix movent-se entre la integració en el grup i la seva subversió. Així es produeix una lluita interna de refús i acceptació de normes que reverteix també en la petita congregació que no sap com tractar un personatge tan esquiu i problemàtic. Mentre la amiga monja es troba escindida dramàticament entre l’amor a la seva amiga i el seu amor envers Déu.
Aquí es genera un flux incessant d’avanços i retrocessos on l’espectador cau inexorablement en la perplexitat ja que mai ens podem pronunciar si la intrusa és un personatge desequilibrat i trastornat i, pel que fa al comportament del convent, també ens desvetlla emocions oposades i contradictòries en el seu esforç desmesurat per guarir-la o pacificar-la que deriva fins a la possible tortura i els maltractes i, fins i tot, es cau en el relliscós terreny dels exorcismes. La gran ambigüitat de la pel·lícula fa que aquest comportament punible sembla néixer també de la innocència i la simple caritat d’ajudar a un personatge pertorbat. La intel·ligència de la pel·lícula rau en no culpabilitzar mai a ningú ni posicionar-se clarament entre els diferents comportaments en xoc mentre també dibuixa un extens mapa de les tensions internes que pateix en silenci la noia monja.
La jornada del divendres 18 va servir, com és habitual en els darrers temps, perquè la productora Dreamworks aprofiti el festival de Cannes per llençar algun dels seus productes emmarcats en el genuí cinema d’animació d’entreteniment i infantil com la darrera entrega d´una franquícia pròpia, Madagascar 3. De marcha por Europa. Les aventures dels animals escapats del zoològic de Central Park ara arriben en 3D i fan escala a Europa per acabar en un animalitzat Cirque de Soleil després de perdre’s per l’Àfrica en l’expedició passada. La preestrena global serveix al festival per seguir proporcionant les necessàries injeccions de glamur i popularitat que aporten les estrelles nord-americanes. Així que acompanyant als responsables de la triple direcció - Eric Darnell, Tom McGrath i Conrad Vernon – han vingut els actors principals que presten la veu original als populars animals expedicionaris digitalitzats com Chris Rock, David Schwimmer, Ben Stiller o l’actriu Jessica Chastain. D’altra banda, en els diversos actes del Festival destaca la presentació en roda de premsa a càrrec de Sean Penn i acompanyat per Petra Nemcova i Paul Haggis d’una vetllada solidària per recaptar fons en solidaritat amb Haití i engegar diversos projectes.
El realitzador romanès Cristian Mungiu
lectures: 980
Joan Millaret Valls (Enviat especial al Festival de Cannes)
