MICHAEL HANEKE MOSTRA LES FERIDES DE L'ENVELLIMENT A AMOUR, MENTRE JOHN HILLCOAT FESTEJA AMB TÒPICS DEL GÈNERE DE GÀNGSTERS A LAWLESS
El director de The road, l’australià John Hillcoat, ha debutat al festival de Cannes amb una aposta de gènere com Lawless perfectament inscrita en el clàssic cinema de gàngsters a partir d’un guió del músic Nick Cave inspirat en una novel·la de Matt Bondurant, qui fa un retrat dels seus propis antecedents familiars dedicats al tràfic de licor a la Virgínia dels anys 30 en plena llei seca. John Hillcoat s’ha rodejat d’un equip actoral espectacular comandat pel jove Shia LaBeouf, Jason Clark i Tom Hardy com els germans Bondarunt, Guy Pierce en una caracterització de sàdic cap de policia o Gary Oldman com a cap d’una banda de gàngsters que controlen el tràfic il·legal de whisky. En aquest ambient d’homes durs i violents de gatell fàcil trobem un parell de joves belleses com Jessica Chastain que dona vida a una prototípica femme fatale de cinema negre i Mia Wasikowska com a filla d’un pastor mormó que enamorarà al germà petit.
La pel·lícula es mou en la més genuïna tradició del gènere i apareix farcida de tota mena de tòpics i lloc comuns que converteixen la pel•lícula en un correcte entreteniment. L’estètica del gènere és mostrada a través dels vestits elegants, els tirotejos, els esclats de violència, les rivalitats mafioses, les persecucions en cotxe o les emblemàtiques metralletes. Però enmig de la gestualitat i les maneres apropiades del gènere trobem algun element que fa torçar lleugerament els contorns d’aquest gènere tan pautat. Un d’aquests ingredients nous seria l’ambientació rural de la història amb la inclusió dels paisatges i l’entorn com a factor rellevant que trenca amb l’habitual decorat urbà de la majoria de les pel·lícules sobre gàngsters. I un altre element de novetat podria ser el caràcter irònic de que gaudeix la narració, especialment manifesta en el dibuix dels germans Bondarunt que semblen heretar una tradició llegendària que els fa indestructibles provocant la introducció de l’humor en la història. I un tercer factor podria ser la major visceralitat i brutalitat en la plasmació d’una violència ferotge associada d’alguna manera al propi entorn natural.
D’altra banda, Michael Haneke repeteix en la competició oficial de Cannes per setena vegada amb Amour i sembla posicionar-se per revalidar de nou la Palma d’Or obtinguda l’any 2009 amb la seva anterior pel·lícula La cinta blanca. El realitzador austríac ens ofereix ara en el seu film francès Amour, un retrat naturalista i transparent de la relació d’una parella octogenària conformada per George (Jean-Louis Trintignant) i Anne (Emmanuelle Riva). Es tracta d’una mirada neta, que sembla transmetre’s pràcticament sense intervenció de la càmera, com un simple registre, sense subratllats, amb una planificació justa i mesurada. Una posada de escena al servei dels dos actors protagonistes per dibuixar una radiografia quotidiana i versemblant del procés degeneratiu que comporta l’envelliment en el marc de la parella i els maldecaps associats que acaben posant a prova l’estimació.
Aquest procés de deteriorament físic i psíquic d’un matrimoni culte i avingut s’afronta primer des de la sostenibilitat que ofereix la malaltia que pateix Anna i que li permet disfrutar encara de les coses que li agraden com la música, la lectura i les converses amb Georges, qui li presta tot el suport. Però aquest primer moment de fàcil i còmode adaptabilitat per a tots dos desembocarà després en un segon tram en què la patologia d’Anna esdevé absolutament paralitzadora per culpa de la pèrdua de la seva lucidesa així com de la limitada mobilitat que tenia. En aquest moment es fa inevitable la mostració de la nova situació en tota la seva cruesa i nuesa més colpidora. Aquest recaiguda irreversible en el deteriorament de les condicions i qualitat de vida necessita ara de l’entrega absoluta i incondicional de Georges tot qüestionant-se els límits del sofriment humà o de la vida en condicions extremes.
En aquest procés resulta reveladora l’escassa presència d’una filla desbordada de feina, Eva (Isabelle Huppert), que apareix de forma intermitent a casa dels pares i que no sembla comprendre el seu comportament, ni participa de la seva cura i, fins i tot, en sembla quedar exclosa. Un posicionament de la filla que podríem dir que descuida la seva responsabilitat envers els seus propis pares i que entendríem reprovable però que Haneke sembla no prejutjar o condemnar. I és aquí on trobem aquesta mirada freda i distant de Haneke que es limita a filmar clínicament aquest procés de descomposició vital rematat per un final fantàstic o al·lucinat, obert a qualsevol conjectura.
Michael Haneke
lectures: 856
Joan Millarert Valls (Enviat especial al Festival de Cannes)
