EL PROFESSOR LAZHAR ENS ENSENYA UNA SUGGERIDORA FAULA PER REFLEXIONAR
Cinema i educació, dos termes que de tant en tant es fusionen amb ànims d’instruir a la societat. Molt probablement, el risc del cinema és voler ser summament didàctic mentre que el perill de l'argument educatiu és sobrepassar l’idealisme desorbitat. Trobar l’equilibri davant d’aquesta dicotomia és complicat i potser, ecce signum, El club dels poetes morts en sigui el referent més clar. Sobretot per anar més enllà de l'emoció poètica i de la seducció immediata, a través d’una trama ontològica.
Des d'aquell cinema de professors paladins com Sidney Poitier a Rebel·lió a les aules fins al de professores reveladores com Michelle Pfeiffer a Mentes peligrosas, sempre s’ha escenificat la efígie d'un heroi instructor a les aules. Afortunadament els temps canvien i, poc a poc, el cel·luloide deriva a obres més properes en el temps, que giren entorn una crítica social que reivindica canvis en una educació caduca i massa burocràtica. En aquest sentit, Professor Lazhar sap trobar el seu lloc, optant per un model renovador i saludable.
L’any 1999, Bertrand Tavernier va rodar un film anomenat Avui comença tot. Un títol vaticinador, ja que amb ell començava un subgènere de cinema centrat en la comesa dels mestres a l'escola. En aquesta successió hi trobem drames, documentals, musicals i films plens de sentiments i petites grans idees, arribant al seu punt àlgid amb La Classe, de Laurent Cantet. En el cas que ens ocupa, Monsieur Lazhar assoleix (com se li demanava) la tasca que s’espera d’un preceptor intel·ligent, sensible, amb un punt d'ingenuïtat i, sobretot, capaç de donar el què els alumnes necessiten.
El senyor Lazhar, un emigrant algerià afincat a Montreal, intentarà trencar el mur de silenci que es crea amb el tabú de l’òbit inesperat, ajudant als nois de la seva classe a bregar davant una traumàtica experiència. Amb això ens fa veure els disbarats als què ha caigut l’ensenyament envers els més petits: com convertim l'espontaneïtat dels nens en silencis i temors, com evitem les tragèdies i només aconseguim fer-les més grans. Definitivament, com hem aïllat als més petits, protegint-los dins d’una bombolla en la qual se'ls ensenya però no se'ls educa.
El bo de Philippe Falardeau, que ja va agradar de manera força desconeguda amb C'est pas moi, je le jure!, retorna a les pantalles amb una història de les que li agraden a ell. Com a bon viatjant, descobridor d'altres països i cultures, demostra tenir interès per l’assortiment ètnic i acaba per conformar un film que posseeix crítica i valor intercultural. Professor Lazhar és una singularitat i al mateix temps un èxit. No es tracta d'un documental però n’utilitza l'estil i els recursos, trobant el significat metafísic de cada tribulació plantejada.
De la guanyadora del premi Fipresci se’n destil·la humanitat. En la seva aparença senzilla, de manera gairebé imperceptible, anem separant capa rere capa per descobrir la personalitat de cada xiquet: com és el cas d’Alice i la seva sorprenent maduresa, provocant moments d'intuïció brillant com en la que percep que el decés voluntari és un perjudici per a la societat i la deslleial privació d'alguna cosa que estimem. També desenterrem a Simon i els seus remordiments, i és que amb la seva mera ment de criatura, conserva la culpable creença de que ell és el causant del malastre.
El director quebequès mostra les peces d'un trencaclosques sense acoblar, un univers complex al que cal buscar solucions perquè no només intervenen l'aspecte formatiu, la recerca de l'eficàcia, la imatge de cara a l'exterior o els reglaments dels ministeris, sinó també els llaços d'amor, d'amistat, d’inevitables favoritismes. Vincles humans i afectius que no es poden discernir de l’educatiu. La perplexitat ens mostra que se'ns educa en tots els àmbits de la vida menys en el més important: la vida, la mort, l'afecte. D’aquesta manera i tal com es menciona al film: som crisàlides davant del foc.
Amb un guió molt ben mesurat -adaptació d'una obra de teatre que inicialment era un monòleg- el film nominat a l’Oscar i guanyador del festival de Toronto d’enguany, aconsegueix part del mèrit gràcies a unes magnífiques interpretacions tan dels joves -principalment la nena Sophie Nelisse i l’infantiloide Emilen Neron- com del professor Lazhar, interpretat amb coratge per Mohamed Fellag. Si bé no s’endinsa en la resta de personatges, cap d’ells queda sepultat per la vulgaritat o el tòpic i, afortunadament, cap d’ells esdevé Plató o Berkeley.
Destaca també l'acurada fotografia a càrrec de Ronald Plante, que ja havia explotat la seva vena artística a films com La doctrina del shock, Funkytown o La cara oculta de la Luna. Els colors pàl·lids de Plante se succeeixen sense transicions i es fonen lentament, contrastant amb un gran ventall de tons lípids. Tot això sumat a un ús permanent de filtres difusors que esborrallen els contorns de la imatge i li donen una aparença plàcida al film, la qual cosa calça perfectament amb la història que el director canadenc pretén explicar.
I és que el professor Lazhar, com un bon professor que és, deixa empremta a tot aquell que l’escolta atentament. L’instructor ens mostra, a través d’una audaç faula, com es pot educar a la societat sense caure en un model escolàstic, defugint de la sobreprotecció desmesurada. El film es constitueix com una rondalla contra aquests temps tant políticament correctes, en els que als professors se'ls recrimina que intentin educar amb cert realisme i paternalisme als estudiants. Al final de la classe, Professor Lazhar és reconegut pel personal docent, l’alumnat i, sobretot, per l’espectador.
lectures: 830
Una crítica d’Èric Antonell
24 de maig de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
una pel·lícula feta amb tot l'encant del món, tendra, humana i emotiva
Montserrat
24-05-2012
no és la millor peli sobre educació que he vist mai però està bé. sens dubte la millor de la cartellera actual
