LEOS CARAX DESBORDA EL FESTIVAL DE CANNES AMB HOLLY MOTORS
Una de les grans sorpreses del 65 festival de Cannes ha
estat, sense dubte, la projecció de Holly motors del realitzador francès Leos Carax amb
un cinema desbordant ple d’imaginació i agosarament que ha provocat l’adhesió immediata d’una
gran part de l’audiència. Es tracta d’una pel·lícula estranya que es mou en els marges del
surrealisme i l’absurd amb una història impossible que doblega totes les convencions. Una
comèdia d’imprevistos i situacions esbojarrades conduïdes per l’actor Denis Levant que
interpreta una galeria exhaustiva de personatges mentre es conduit per París amb una limusina
blanca. El vehicle adquireix una forma de vestidor d’on sorgeix l’home de les mil cares per
donar vida tant a un monstre de les clavegueres, una pidolaire, un assassí o a un vell agònic
que expira al llit. Un seguit de situacions desconnexes de sentit esquiu i obscur que mouen a
la fascinació immediata pel grau de llibertat, atreviment, comicitat o mala llet que mostra
Leos Carax.
Una febril gamberrada en què podem intuir una reflexió sobre les identitats
fluctuants a partir del joc de màscares que estableix el protagonista absolut. Un protagonista
transformista i que s’anomena senyor Oscar i viatja amb limusina per força ens hauria de
parlar del món del cinema, de la fama, de la interpretació, de la frontera entre realitat i
ficció. Això és per dir alguna cosa, ja que al final preval un sentit desconcertant, de caire
laberíntic, a la manera de Lynch, en què fins i tot l’altre pot esdevenir el teu doble i on
qualsevol pot ser també un actor de rostres canviants amb diversos rols i personalitats
mutants.
La provocació ha arribat un cop més i igual que en edicions passades - cas de
la fel·lació inicial a Batalla en el cielo (2006) - amb el mexicà Carlos Reygadas que
ara ha portat un film tan inclassificable i de sentit hermètic com Post tenebras lux. Un
film amb moments sublims com una seqüència inicial rodada en exteriors amb tota mena d’animals
i una nena que sembla perduda mentre s’apropa una tempesta i, també, la nit. En un film
desordenat amb passatges deslligats un dels altres però que a mica a mica sembla constituir-se
en quelcom semblant a un relat, encara que de caire fragmentat, descobrim que la llarga escena
d’obertura respon ha estat un malson de la nena. El que queda clar és que hi ha una història
central d’un matrimoni amb dos nenes que viuen en una zona boscosa aïllada enmig de la natura
que travessen una relació de parella complicada. Aquesta història entra en contacte amb altres
històries paral·leles com la d’un home, anomenat Siete, que fa teràpia de grup a alcohòlic
anònims i que ha portat una vida de cafre absolut i que després assaltarà i dispararà al seu
amic, pare del matrimoni protagonista.
Reygadas mostra la crueltat i la brutalitat d’un
país envilit amb la seva fredor i distanciament habitual, igual que l’absurd d’algunes ocasions
que denoten el comportament ridícul i patètic d’alguns protagonistes com la parella
protagonista en una sessió de sexe col·lectiu de caire terapèutic. Però el que sembla
predominar és una visió certament apocalíptica de caire críptic i inassible gràcies sobretot a
la intromissió d’un diable vermell amb malatí i animat que sembla provocar la destrucció de la
família i sembrar el trasbals arreu. Un film certament difícil i hostil que arranca l’enuig
d’una part important del públic, amb moments directament increïbles com quan Siete s’arrenca el
cap per culpa dels seus actes abjectes que poden moure a la hilaritat però que també ens
aporten una dimensió fantàstica i irreal prou torbadora.
L'equip de Holly motors
lectures: 1093
Joan Millaret Valls (Enviat especial al Festival de Cannes)
24 de maig de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
molt interessant aquesta crònica... content de descobrir que l'enfant terrible Carax segueix igual malgrat el pas del temps!
Roc
24-05-2012
Fantàstica cobertura del festival, sembla que estiguem a Cannes mateix!
