LEOS CARAX DESBORDA EL FESTIVAL DE CANNES AMB HOLLY MOTORS
Una de les grans sorpreses del 65 festival de Cannes ha estat, sense dubte, la projecció de Holly motors del realitzador francès Leos Carax amb un cinema desbordant ple d’imaginació i agosarament que ha provocat l’adhesió immediata d’una gran part de l’audiència. Es tracta d’una pel·lícula estranya que es mou en els marges del surrealisme i l’absurd amb una història impossible que doblega totes les convencions. Una comèdia d’imprevistos i situacions esbojarrades conduïdes per l’actor Denis Levant que interpreta una galeria exhaustiva de personatges mentre es conduit per París amb una limusina blanca. El vehicle adquireix una forma de vestidor d’on sorgeix l’home de les mil cares per donar vida tant a un monstre de les clavegueres, una pidolaire, un assassí o a un vell agònic que expira al llit. Un seguit de situacions desconnexes de sentit esquiu i obscur que mouen a la fascinació immediata pel grau de llibertat, atreviment, comicitat o mala llet que mostra Leos Carax.
Una febril gamberrada en què podem intuir una reflexió sobre les identitats fluctuants a partir del joc de màscares que estableix el protagonista absolut. Un protagonista transformista i que s’anomena senyor Oscar i viatja amb limusina per força ens hauria de parlar del món del cinema, de la fama, de la interpretació, de la frontera entre realitat i ficció. Això és per dir alguna cosa, ja que al final preval un sentit desconcertant, de caire laberíntic, a la manera de Lynch, en què fins i tot l’altre pot esdevenir el teu doble i on qualsevol pot ser també un actor de rostres canviants amb diversos rols i personalitats mutants.
La provocació ha arribat un cop més i igual que en edicions passades - cas de la fel·lació inicial a Batalla en el cielo (2006) - amb el mexicà Carlos Reygadas que ara ha portat un film tan inclassificable i de sentit hermètic com Post tenebras lux. Un film amb moments sublims com una seqüència inicial rodada en exteriors amb tota mena d’animals i una nena que sembla perduda mentre s’apropa una tempesta i, també, la nit. En un film desordenat amb passatges deslligats un dels altres però que a mica a mica sembla constituir-se en quelcom semblant a un relat, encara que de caire fragmentat, descobrim que la llarga escena d’obertura respon ha estat un malson de la nena. El que queda clar és que hi ha una història central d’un matrimoni amb dos nenes que viuen en una zona boscosa aïllada enmig de la natura que travessen una relació de parella complicada. Aquesta història entra en contacte amb altres històries paral·leles com la d’un home, anomenat Siete, que fa teràpia de grup a alcohòlic anònims i que ha portat una vida de cafre absolut i que després assaltarà i dispararà al seu amic, pare del matrimoni protagonista.
Reygadas mostra la crueltat i la brutalitat d’un país envilit amb la seva fredor i distanciament habitual, igual que l’absurd d’algunes ocasions que denoten el comportament ridícul i patètic d’alguns protagonistes com la parella protagonista en una sessió de sexe col·lectiu de caire terapèutic. Però el que sembla predominar és una visió certament apocalíptica de caire críptic i inassible gràcies sobretot a la intromissió d’un diable vermell amb malatí i animat que sembla provocar la destrucció de la família i sembrar el trasbals arreu. Un film certament difícil i hostil que arranca l’enuig d’una part important del públic, amb moments directament increïbles com quan Siete s’arrenca el cap per culpa dels seus actes abjectes que poden moure a la hilaritat però que també ens aporten una dimensió fantàstica i irreal prou torbadora.
L'equip de Holly motors
lectures: 777
Joan Millaret Valls (Enviat especial al Festival de Cannes)
24 de maig de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
molt interessant aquesta crònica... content de descobrir que l'enfant terrible Carax segueix igual malgrat el pas del temps!
Roc
24-05-2012
Fantàstica cobertura del festival, sembla que estiguem a Cannes mateix!
