L'HOTEL MARIGOLD (DE DUES ESTRELLES) ENS CONVIDA A VIURE UNA ESTÀNCIA EXÒTICA I VITALISTA
Un esperpèntic grup d'avis anglesos decideix, per diverses raons i motius, passar la tardor de les seves existències a la ciutat índia de Jaipur. A partir de la novel·la These Foolish things, escrita per Deborah Moggach, John Madden dirigeix L'exòtic Hotel Marigold, exemple de cinema afable que satisfarà clarament a tothom qui es deixi endur per l'aroma a curri que desprèn aquesta història coral, carregada sobre les espatlles d'un repartiment de titans de la interpretació. No obstant, excepte l’elenc de renom, veurem pocs més atractius (excepte els turístics) que destaquin del film.
D'una banda tenim a Evelyn (Judi Dench, Shakespeare in Love), que no passa pel seu millor moment econòmic, també a Graham (Tom Wilkinson, A l'habitació), que ha estat ni més ni menys que el jutge del Tribunal Suprem, de l'altra, a Douglas i Jean (Bill Nighy i Penelope Wilton), un matrimoni que no para de discutir, i també a Norman (Ronald Pickup), Madge (Celia Imrie) i Muriel (Maggie Smith, Downton Abbey), que detesta l'Índia i està desitjant abandonar-la com més aviat. Tots hi són perquè han estat ensarronats per l'amo d’un hotel atrotinat, Sonny Kapoor (Dev Patel, Slumdog Millionaire).
El material de base és tant luxós com l’hotel i és que el director britànic, que no és un cineasta que destaqui precisament pels seus riscs creatius darrere de les càmeres, no evoluciona els recursos presentats per un adotzenat guió d'Ol Parker, que dibuixa una colla de veterans més o menys carismàtics i que estableix línies relacionals evidents des dels primers minuts, desenvolupades amb vaporositat i sense gran profunditat. El duet anglès es conforma amb respectar el tòpic del bullici indi, sense aportar suficient personalitat a la mise-en-scène.
El gegant asiàtic es presenta d'aquesta manera com una porta a noves oportunitats per a aquestes persones desorientades a causa dels canvis d'edat, frustrades pel resultat d'algunes decisions importants que han pres en les seves vides i desplaçades per la societat a la qual pertanyen, que les considera gairebé supèrflues. L’emigració d’aquests jubilats a les antigues colònies és degut doncs a la recerca d’una societat jovial i acolorida però és un camí arriscat i no tots els protagonistes s'atreveixen a creuar el llindar i donar l'esquena al passat per abraçar un present incert.
Està al record de l’espectador la simpàtica Tres vegades 20 anys (Late Bloomers) de Julie Gavras, un film que exposava amb més o menys encert la mateixa idea, que als 60 encara hi ha molta vida per davant, molt per fer, que la vellesa no s'ha de veure com una cloenda sinó com una nova etapa que requereix d'una altra mentalitat, on convé abandonar antigues pretensions i buscar nous reptes. Potser L'exòtic Hotel Marigold ajudi en aquest sentit, ja que amb un missatge positiu i edulcorat, els protagonistes descobriran que mai és tard per trobar l'amor, l'amistat, la redempció o una última erecció, conformant un tot unitari que alberga el millor i el pitjor de cadascun d’ells.
La fotografia mereix bona nota ja que Ben Davis aconsegueix una informal emulsió de tons exòtics i càlids, permetent a l’espectador palpar la gran pantalla tal com ho va fer amb La deuda, Stardust o Tamara Drewe, defugint de sofistificacions gratuïtes i convertint el país asiàtic en quelcom proper i gens elitista. Per altra banda, aquest cop s’ha de celebrar la riquesa d’enquadraments o, fins i tot, un muntatge menys estandarditzat, acostumats a una descuidada posada en escena pel que fa a la part tècnica, tal com varem veure a Killshot del mateix Madden.
Excel·ent banda sonora de la qual no cal ni presentar el seu compositor, Thomas Newman. Aquí no deslliga una banda sonora colpidora com la d’American Beauty, Cadena perpètua o Tomàquets verds fregits (Fried Green Tomatoes), però es redimeix al paper i ens musica un ritme resolut de notes frugals, que ens farà enganxar l’orella a l’altaveu durant tota la cinta. Pels amants d’aquest compositor californià, podreu escoltar-lo aviat en tota la seva magnificència a Skyfall, la nova entrega de James Bond dirigida per Sam Mendes.
Amb un repartiment inferior, The Best Exotic Marigold Hotel hagués estat una alineació de clixés televisius però aquest és un repartiment que mai fa un moviment en fals, fins i tot quan el guió es queda en la mera fórmula, i és que Madden i Parker prenen els camins més fàcils i familiars desaprofitant cada oportunitat per explorar qüestions com el xoc de cultures, la solitud i la mort. Com un gustós Daal ki kachauri o un clàssic ṭikka masālā, el plat és apetitós i gens acrimoniós però no ens estem de comentar-li al xef que, tot i la seva experiència, s’ha excedit amb els aromatitzants i lamentablement s’ha deixat tota la picantor que caracteritza el plat.
Judi Dench a L'exòtic Hotel Marigold
lectures: 931
Una crítica d’Èric Antonell
30 de maig de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
A jo me va agradar molt per passar una bona estona. No és una obra mestra, però sí un bon entreteniment de cap de setmana per no quedar-se avorrit a casa.
Laia C.
30-05-2012
molt bona la referencia gastronòmico-cinèfila del final jaja
david
30-05-2012
la podeu veure encara a
Comedia
16:30 | 19:10 | 22:00
Renoir Floridablanca
18:05
Yelmo Cines Icaria
16:00
èric
01-06-2012
Una amiga i jo la vem veure al Renoir Les Corts, ens va agradar molt, vem riure i vem passar molt bona estona, és una peli bonica i agradable.
