ELOGI DE L'ESCAPADA: MOONRISE KINGDOM, DE WES ANDERSON
La pel·lícula que va inaugurar el passat 16 de maig el 65 Festival de Cannes, Moonrise kingdom del nord-americà Wes Anderson, arriba a les nostres pantalles després d’esdevenir la proposta més suggeridora, vistosa i imaginativa de tota l’extensa presència de cinema nord-americà a competició. No cal dir que ens retrobem amb l’estil propi de Wes Anderson, un format ben reconeixible i familiar a través d’algunes constants com l’humor, l’absurd, l’extravagància i el to surrealista que impregna els seus relats, cas de Los Tenenbaum o Life aquatic.
Una posada en escena recurrent com la utilització narrativa de la música amb forta presència de la percussió i que dona a les seves pel·lícules un ritme ben singular, com fet a batzegades i gens harmoniós. Igual que una brillant, rigorosa i estudiada realització que es tradueix en perfectes i virtuosos desplaçaments de càmera laterals o divertits plans frontals de mirada a càmera. Una predilecció obsessiva pel joc artificiós que atorga un cert distanciament irònic al que explica i que conté ruptures de to com ara la sobtada presència hilarant de Bob Balaban erigint-se en interlocutor amb el públic mitjançant aparicions que forcen la planificació ja que sembla emergir a vegades de la mateixa base de l’enquadrament.
La pel·ícula es troba ben propera al conte infantil, la faula iniciàtica, sobretot pel protagonisme de dos nens que decideixen fugir del seu entorn immediat pel plaer de l’escapada i per temptar i fundar el seu amor primerenc en la platja apartada d’una illa deserta batejada pels escapats amb el títol de la pel·ícula. Una aposta per l’esperit aventurer infantil alimentat pels ingredients èpics dels relats d’exploració i de descobriment. L’autor reivindica aquest innocent i festiu amor secret d’aquests preadolescents i el situa en un context pràcticament fantàstic i irreal gràcies a la sublimació i l’embelliment de l´estiu de 1965 en un arxipèlag de Nova Anglaterra tot afegint un episodi catàrtic com una tempesta devastadora mai vista a la zona que actua com a clímax final.
Wes Anderson retroba de nou els retrats de famílies disfuncionals i estrambòtiques i fa una descripció tragicòmica i grotesca de tots els personatges adults, com els pares de la nena protagonista els quals formen un avorrit i distanciat matrimoni d’advocats conformat per Frances McDormand i Bill Murray. O el solitari i tristoi policia de l’illa interpretat per Bruce Willis que té una relació furtiva amb la mare de la noia. Personatges solitaris i melancòlics que cauen en el ridícul però també dignes de compassió com el mateix capità del campament Ivanhoe dels boys scouts, d´on s´escapa el noi orfe per retrobar-se amb la noia fugitiva, un home de trets castrenses, disciplina militar i posat hieràtic interpretat amb gràcia per Edward Norton.
Una comèdia quasi marciana, imperfecta com a conjunt, però feta de situacions impagables, amb moments de pura inventiva i enginy, grans acudits visuals – la caseta inaccessible dalt d’un arbre -, i una calidesa soterrada per tos els seus despistats i erràtics protagonistes. I si se’m permet una recomanació per a tots els espectadors us diria que no es perdeu els crèdits finals de la pel·lícula, i és que més enllà de l’espectacle visual, el film Moonrise kingdom és també una experiència musical.
lectures: 962
Una crítica de Joan Millaret Valls
14 de juny de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
m'encanta el cine de Wes Anderson, sobre tot Viaje a Darjeeling!
