El 2010 va ser un gran any pel cinema català, gràcies
sobretot a dos títols centrats en el món de la infància, com eren Pa negre i
Herois. Dos anys més tard, sembla que es podria repetir la fórmula de l’èxit amb Els
nens salvatges, que de moment ja ha superat amb nota el seu pas pel Festival de Màlaga, on
va ser la gran guanyadora, amb els premis a millor pel·lícula, guió, i els actors de
repartiment: Àlex Monner i Aina Clotet. I no és d’estranyar, ja que aquest film de Patricia
Ferreira, suposa un excel·lent apropament al món dels adolescents d’avui en dia, abordant sense
complexes, diversos aspectes de les seves vides, que tots sumats incidiran decisivament en el
seu trànsit per aquesta complicada etapa vital, i que en molts casos, marcarà irremissiblement
la resta de la seva existència.
El primer que cal destacar d’Els nens salvatges,
és sens dubte el seu guió, que de manera mesurada i progressiva et va presentant els
personatges, dels quals poc a poc vas descobrint les seves inquietuds, frustracions, secrets...
I a més, s’afegeix un element d’intriga amb l’interrogatori als tres nois, que al principi
tampoc et queda molt clar si és escolar o policial, al estar rodat tan sols amb un primer pla
d’ells i les veus en off dels interrogadors. De tota manera no és una cinta on l’argument sigui
especialment important, ja que el tema de la beca a Amsterdam o el campionat de kickboxing són
merament excuses per parlar del dia a dia d’alguns adolescents en particular i la societat del
nostre país en general. La gràcia, l’encant, és la forma com es descriu aquesta realitat, els
detalls que van puntejant tota la narració, com ara les fixacions de la mare del personatge de
la Marina Comas pel menjar sa i l’estilisme, el mòbil que es compra la mare que ha de
traspassar el bar, o el silenci culpable de la jove professora interpretada per Aina Clotet, al
final de la cinta, contraposat a la seguretat i empenta mostrada en la seva presentació també a
través d’una conversa amb la directora Emma Vilarassau. En aquest punt la pel·lícula s’apunta
en certa manera al corrent de cinema social europeu, i fins i tot a títols recents de la nostra
cinematografia com ara els Cobardes de José Corbacho i Juan Cruz, però imprimint-li un
to menys costumista i emfàtic, on sense renunciar a la militància ideològica, que també la té,
defuig el dogmatisme més evident, en favor d’un enfocament més vital o generacional a l’estil
dels Quatre-cents cops de Truffaut.
A nivell de personatges el film s’estructura
en tres nivells: els nens, els pares i els mestres. Cada un amb el seu ecosistema particular,
però amb unes relacions simbiòtiques sovint massa traumàtiques i contraproduents. Els tres
protagonistes estan en aquella difícil edat en què han acabat de ser nens i tot just comencen a
donar les primeres passes en el món de l’adolescència, assumint més responsabilitats,
enfrontant els primers revessos de la vida, començant a qüestionar-se les coses..., i fruint
dels primers espais de llibertat personal. En una paraula: madurant. I en aquest procés, la
cinta posa èmfasi en el paper dels pares i els mestres, especialment en el seu vessant negatiu,
amb un ventall molt ample de prototipus: el pare autoritari i incomprensiu (Francesc Orella),
la mare que no escolta la seva filla (Clara Segura), la projecció d’anhels personals en el fill
(José Luís García Pérez), el pare humil que tan sols vol que el seu fill estudiï i així
prosperi més que ell (Eduardo Velasco), l’exorcisme de traumes infantils d’un professor que
detesta els nens dolents (Marc Rodríguez), la jove professora idealista amb ganes de canviar el
món (Aina Clotet), o la directora pragmàtica (Emma Vilarasau).
Patricia Ferreira sap
treure tot el suc a un repartiment molt ben escollit, que demostra la competència i carisma
d’un grup d’actors, majoritàriament catalans, que poc tenen a envejar a d’altres càstings
corals de cinematografies tradicionalment més reconegudes en l’aspecte interpretatiu.
Especialment cal destacar els tres nois protagonistes, amb l’abassegador Àlex Monner, que
donarà molt a parlar com a rebel sense causa; Marina Comas i la seva facilitat innata per
expressar estats d’ànims amb poques paraules, i el descobriment d’Albert Baró, que sense
estridències ni sobreactuacions transmet perfectament aquesta barreja de fragilitat i
sensibilitat masculina, sota una falsa façana de seguretat. Aquest (a)típic triangle permet
deixar algunes imatges pel record, com el capvespre a la platja, les trobades al parc, o les
mirades creuades la nit de la baralla.
Malauradament, aquests atractius es veuen una
mica enfosquits per un final excessiu, efectista, inversemblant i fins i tot contradictori amb
allò explicat fins aleshores, sobre el qual no aprofundirem ja que suposa una gir argumental
realment sorprenent. Tanmateix, no seria atribuïble a aquests darrers 5 minuts de metratge, la
tèbia acollida que per desgràcia ha tingut la cinta a les nostres sales. Sembla que ni els
premis obtinguts, ni les bones crítiques, ni l’atractiu repartiment, ni l’encertada campanya
promocional, no han estat un reclam suficient pel seu públic potencial. És realment una
llàstima. Finalment lamentar també algunes crítiques aparegudes per no haver estrenat la versió
doblada al castellà, i sí amb subtítols. I és que ja cansa haver d’estar sempre demanat perdó
per tenir una llengua pròpia, que pot ser perfectament la versió original d’una pel·lícula, i
que no hauria de suposar cap dificultat per entendre-la als habitants d’aquest país petit que
diria en Llach.
