El 2010 va ser un gran any pel cinema català, gràcies sobretot a dos títols centrats en el món de la infància, com eren Pa negre i Herois. Dos anys més tard, sembla que es podria repetir la fórmula de l’èxit amb Els nens salvatges, que de moment ja ha superat amb nota el seu pas pel Festival de Màlaga, on va ser la gran guanyadora, amb els premis a millor pel·lícula, guió, i els actors de repartiment: Àlex Monner i Aina Clotet. I no és d’estranyar, ja que aquest film de Patricia Ferreira, suposa un excel·lent apropament al món dels adolescents d’avui en dia, abordant sense complexes, diversos aspectes de les seves vides, que tots sumats incidiran decisivament en el seu trànsit per aquesta complicada etapa vital, i que en molts casos, marcarà irremissiblement la resta de la seva existència.
El primer que cal destacar d’Els nens salvatges, és sens dubte el seu guió, que de manera mesurada i progressiva et va presentant els personatges, dels quals poc a poc vas descobrint les seves inquietuds, frustracions, secrets... I a més, s’afegeix un element d’intriga amb l’interrogatori als tres nois, que al principi tampoc et queda molt clar si és escolar o policial, al estar rodat tan sols amb un primer pla d’ells i les veus en off dels interrogadors. De tota manera no és una cinta on l’argument sigui especialment important, ja que el tema de la beca a Amsterdam o el campionat de kickboxing són merament excuses per parlar del dia a dia d’alguns adolescents en particular i la societat del nostre país en general. La gràcia, l’encant, és la forma com es descriu aquesta realitat, els detalls que van puntejant tota la narració, com ara les fixacions de la mare del personatge de la Marina Comas pel menjar sa i l’estilisme, el mòbil que es compra la mare que ha de traspassar el bar, o el silenci culpable de la jove professora interpretada per Aina Clotet, al final de la cinta, contraposat a la seguretat i empenta mostrada en la seva presentació també a través d’una conversa amb la directora Emma Vilarassau. En aquest punt la pel·lícula s’apunta en certa manera al corrent de cinema social europeu, i fins i tot a títols recents de la nostra cinematografia com ara els Cobardes de José Corbacho i Juan Cruz, però imprimint-li un to menys costumista i emfàtic, on sense renunciar a la militància ideològica, que també la té, defuig el dogmatisme més evident, en favor d’un enfocament més vital o generacional a l’estil dels Quatre-cents cops de Truffaut.
A nivell de personatges el film s’estructura en tres nivells: els nens, els pares i els mestres. Cada un amb el seu ecosistema particular, però amb unes relacions simbiòtiques sovint massa traumàtiques i contraproduents. Els tres protagonistes estan en aquella difícil edat en què han acabat de ser nens i tot just comencen a donar les primeres passes en el món de l’adolescència, assumint més responsabilitats, enfrontant els primers revessos de la vida, començant a qüestionar-se les coses..., i fruint dels primers espais de llibertat personal. En una paraula: madurant. I en aquest procés, la cinta posa èmfasi en el paper dels pares i els mestres, especialment en el seu vessant negatiu, amb un ventall molt ample de prototipus: el pare autoritari i incomprensiu (Francesc Orella), la mare que no escolta la seva filla (Clara Segura), la projecció d’anhels personals en el fill (José Luís García Pérez), el pare humil que tan sols vol que el seu fill estudiï i així prosperi més que ell (Eduardo Velasco), l’exorcisme de traumes infantils d’un professor que detesta els nens dolents (Marc Rodríguez), la jove professora idealista amb ganes de canviar el món (Aina Clotet), o la directora pragmàtica (Emma Vilarasau).
Patricia Ferreira sap treure tot el suc a un repartiment molt ben escollit, que demostra la competència i carisma d’un grup d’actors, majoritàriament catalans, que poc tenen a envejar a d’altres càstings corals de cinematografies tradicionalment més reconegudes en l’aspecte interpretatiu. Especialment cal destacar els tres nois protagonistes, amb l’abassegador Àlex Monner, que donarà molt a parlar com a rebel sense causa; Marina Comas i la seva facilitat innata per expressar estats d’ànims amb poques paraules, i el descobriment d’Albert Baró, que sense estridències ni sobreactuacions transmet perfectament aquesta barreja de fragilitat i sensibilitat masculina, sota una falsa façana de seguretat. Aquest (a)típic triangle permet deixar algunes imatges pel record, com el capvespre a la platja, les trobades al parc, o les mirades creuades la nit de la baralla.
Malauradament, aquests atractius es veuen una mica enfosquits per un final excessiu, efectista, inversemblant i fins i tot contradictori amb allò explicat fins aleshores, sobre el qual no aprofundirem ja que suposa una gir argumental realment sorprenent. Tanmateix, no seria atribuïble a aquests darrers 5 minuts de metratge, la tèbia acollida que per desgràcia ha tingut la cinta a les nostres sales. Sembla que ni els premis obtinguts, ni les bones crítiques, ni l’atractiu repartiment, ni l’encertada campanya promocional, no han estat un reclam suficient pel seu públic potencial. És realment una llàstima. Finalment lamentar també algunes crítiques aparegudes per no haver estrenat la versió doblada al castellà, i sí amb subtítols. I és que ja cansa haver d’estar sempre demanat perdó per tenir una llengua pròpia, que pot ser perfectament la versió original d’una pel·lícula, i que no hauria de suposar cap dificultat per entendre-la als habitants d’aquest país petit que diria en Llach.
