DESPRÉS DE TRIOMFAR A SITGES 2011, ARRIBA A LA CARTELLERA UN RESSUSCITAT KEVIN SMITH AMB RED STATE
Després d'un període errant i obscur, amb pel·lícules tant qüestionables com Vaya par de polis, ¿Hacemos una porno? o Una chica de Jersey, Kevin Smith sembla haver superat el seu petit sotrac professional amb Red State, un film que destaca per sobre del seu registre habitual i que obtingué un gran reconeixement en la 44 edició del Festival de Cinema Fantàstic Internacional de Sitges (2011), on va aconseguir els premis per millor pel·lícula i millor actor protagonista (Michael Parks).
El director novajerseiès va edificar el seu propi mite amb tres pel·lícules clau: Clerks, Mallrats i Chasing Amy. Els seus diàlegs frescos i sense complexos a l'hora de tractar prejudicis i tabús (creant-l’hi problemes en algun film com Dogma) o la seva excel·lent direcció d'actors, el varen consolidar com un dels directors de referència del cinema independent nord-americà. Fins i tot va patentar (i es va reservar) un paper en moltes de les seves pel·lícules, el del silenciós Bob, perfecte contrapunt de Jay, el seu company passat de voltes.
Tres joves en plena ebullició hormonal planegen una trobada sexual amb un esquer personificat, una fèmina que els encisa amb la possibilitat d’un ménage à trois ardent. No obstant això, aviat descobriran que estan molt lluny de complir la seva fantasia i és que la dama en qüestió pertany a un grup de fanàtics que els raptarà amb ànims de castigar-los per la seva perversió i la seva falta de moral cristiana. En aquesta croada contra el vici hi intervindran la moralitat i els cossos policials, convertint el desenllaç en una singular batalla campal.
Aquest film d’aroma independent, que comença com una pel·lícula de terror teenager per acabar en una amanida de trets i acció, desprèn cert estilisme del millor Rob Zombie, encara que sense arribar a les altes cotes de cinema splatter. Smith no es mossega la llengua a l'hora d'exposar, amb una ferocitat desfermada i un sobrat sarcasme, una part de la societat pútrida fins al moll de l’os. Una pel·lícula exempta de concessions i amb una ambigüitat moral que esquitxa a tota bestiola vivent, i aquí està com a exemple l'agent interpretat per l'eminent John Goodman.
Un film bipolar en forma de punyent relat de l'Amèrica profunda i de les conviccions religioses més extremes, amb les seves terribles conseqüències, extrapolables a tot el món. També critica el poder absolut de l'Estat, i com aquest l’exerceix. Però el més original és que ens ofereix un collage que uneix el seu habitual estil de comèdia més personal amb escenes d'horror pur. Ho fa sense ordre aparent, ni amb una base sòlida que ho justifiqui. Simplement les alterna, de manera que passem de la comèdia desenfrenada a una escena de martiri amb la major naturalitat del món.
Cal reconèixer que la direcció és eficaç i que gaudeix de determinades situacions d'impacte molt ben assolides, a l’igual que els diàlegs són enginyosos i punxants. És evident que els fans del realitzador trauran petroli de totes les espurnes de brillantor que salten del metratge. No obstant, són evidents certs problemes estructurals a causa de les dues perspectives, la còmica i la dramàtica, i és que per moments el conjunt es queda en la capa més superficial d'un tema bastant més profund que el simple acudit.
Amb Red State, Smith sembla recuperar la seva llibertat creativa, canviant de terç radicalment en abordar, amb una mala llet desusada, el cinema de terror slasher més coral i sarcàstic. El seu escenari és un poble prototípic de l'Amèrica profunda, dominat per una colla de fonamentalistes eixelebrats que segueixen els dictats del seu líder, un boig il·luminat, racista i homòfob, del qual en fa una interpretació majúscula l'actor Michael Parks: el llarguíssim sermó de la seva escena introductòria és admirable.
La fotografia mereix bona nota ja que Dave Klein aconsegueix una informal emulsió, directe i fervent, permetent a l’espectador palpar la gran pantalla tal com ho va fer amb Clerks, Zack and Miri o Cop Out, defugint de sofistificacions gratuïtes i convertint el país americà en quelcom tempestós i gens elitista. Per altra banda, aquest cop s’ha de celebrar la riquesa d’enquadraments o, fins i tot, un muntatge menys estandarditzat, acostumats a una descuidada posada en escena pel que fa a la part tècnica, tal com varem veure a Clerks II del mateix Smith.
Red State recull en el seu argument una crítica brutal cap al conservadorisme nord-americà, així com cap al fanatisme pseudo-religiós imperant d’algunes regions de l’Amèrica profunda més esperpèntica, pel que és complicat prendre-se-la seriosament. Ara bé, no per això deixa de resultar inquietant, sobretot si deixem de banda l'artifici i pensem en el fonamentalisme que denuncia. Demostra que Fred Phelps no és l’únic malalt del planeta que engalipa als seus feligresos, així que deslligant-se de la realitat de la ficció, l’espectador és lliure de deixar-se imbuir, o no.
