EL POU DELS LAMENTS. EL CABALLERO OSCURO. LA LEYENDA RENACE. DIRECCIÓ: CHRISTOPHER NOLAN
Amb El Caballero oscuro. La leyenda renace,
Christopher Nolan tanca la seva fosca i operística trilogia sobre l’epopeia de Bruce Wayne
(Christian Bale), desdoblat en l’home rat-penat, per enderrocar l’imperi del mal i reinstaurar
l’ordre a Gotham City. El Caballero oscuro acabava amb la caiguda en desgràcia de
Batman i el seu defenestrament públic convertint-se en una figura tràgica. Batman esdevenia un
heroi crucificat i noble llençat als gossos com un criminal qualsevol, abocat a l’ostracisme i
l’oblit, per no interferir en un nou ordre construït sobre la mentida. Aquesta tercera entrega
sobre Batman comença precisament reprenent aquest nou ordre social construït sobre l’engany,
amb connivència amb el silenci còmplice del tinent James Gordon (Gary Oldman). Un nou ordre
fundat en la institucionalització fraudulenta d’un inesperat heroi de la comunitat, Harvey
Dent, el jutge justicier, un fals pare de la pàtria adoptat a les circumstàncies i necessari
per preservar el sistema davant la inestabilitat que representen criminals i delinqüents.
Davant d’aquest estat de coses, Bruce Wayne viu retirat, convalescent de les seves ferides,
adolorit per la mort de la seva estimada mentre Batman resta sepultat en la ignomínia.
A
partir d’aquí la pel·lícula es ramifica en diferents direccions amb l’aparició d’una lladregota
elegant, llesta i esmunyedissa, Selina Keyle (Anne Hathaway), que roba les empremtes dactilars
del reclòs empresari i mecenes Bruce Weyne; uns polítics conspiradors, corruptes i cobdiciosos
o l’espectacular sabotatge d’un avió en ple vol per segrestar un reputat físic nuclear. Però
després de l’eliminació del malvat Joker (Heath Ledger), ara la nova figuració del mal l’aporta
un dolent amb màscara o pròtesis, musculat i sàdic, sense sentiments, un nou apòstol de
l’apocalipsi, el terrorista Bane (Tom Hardy), qui vol conduir Gotham City a la destrucció
total.
Així, tota la dispersió de les diferents línies narratives conflueixen en Bane,
aquesta bèstia destructiva que vol enfonsar encara més a Bruce Wayne a través de la seva ruïna
econòmica i la supressió de la seva tasca filantròpica envers els nens orfes de la ciutat. Una
situació que obliga a Batman a reaparèixer però és enderrocat ràpidament i sense compassió per
aquest rival invencible i poderós. Un derrotat Batman és enterrat a perpetuïtat en un pou dels
laments.
La barbàrie s’instal·la a la ciutat sota el demagògic discurs de destruir un
sistema corrupte amb polítics tramposos i banquers sense escrúpols i comença així una època de
terror amb imatges que beuen directament de la Revolució Francesa amb tribunals sumaríssims i
condemnes a mort. Una ficció, que connecta indissimuladament amb els moments presents de
desafecció política i crisis econòmica que estem patint, que aprofita per introduir un missatge
prou reaccionari o conservador a favor d’un establishment podrit però necessari davant dels
excessos revolucionaris i de subversió social.
Però més enllà de l’aposta ideològica de
conjunt, absolutament respectable, arribem a un punt en què tot comença a grinyolar per culpa
d’una tendència irrefrenable a la grandiloqüència dels gestos, la solemnitat dels discursos o
l’èmfasi d’una música sense interrupció, incessant i sense mida ni aturador. Així es dona peu a
una inflamada èpica resistencialista, sovint amb fets incongruents, mentre es produeix el
necessari ressorgiment de la figura de Batman, qui adquireix ara una aura mitològica. Però el
forjament de l’heroi salvador, el qual ha de superar proves de resistència humana i espiritual
en el seu trist captiveri, té lloc entre llegendes iniciàtiques creuades, incomplertes i que
s’anul·len unes a altres, enmig d’un oracle de presos i mestres de cerimònies o xamans,
enredant innecessàriament a l’espectador mentre s’estira artificiosament la reaparició de
Batman.
La resolució final, clímax de la trilogia, en què l’ordre s’ha d’imposar al caos
i al desgavell, cau a estones en el ridícul per les ganes de sorprendre gratuïtament al públic
amb revelacions ja amb temps afegit que desmunten una desitjable coherència narrativa i
torpedinen la intensitat dramàtica de les accions i gestos dels heroics protagonistes. Després
de la magistral, hipnòtica, densa, aclaparadora i vibrant El Caballero oscuro sembla que
Christopher Nolan s’hagi acomiadat definitivament del seu personatge a través d’un enfocament
megalòman i aparatós desproveït de la complexitat i profunditat dels rebrecs tant de la
contradictòria dimensió humana del superheroi Batman com de l’ambigüitat i les arestes de la
maldat.
lectures: 1161
Una crítica de Joan Millaret Valls
24 de juliol de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Prou d'acord, Joan. Desenvolupen tantes trames que moltes d'elles acaben mal tancades. S'abusa de la música i determinats personatges estan mal treballats. No obstant, alguns passatges valen prou la pena.
Marc Busquets Obré
27-07-2012
Per a mi és una pel·lícula espectacular visualment, però que a més té un guió molt bo, dels millors que hi han en les pelis de superherois.
