S’ESTRENA HARA-KIRI: DEATH OF SAMURAI, LA REFRESCANT I RECENT APOSTA DE TAKASHI MIIKE
Ha arribat Hara-Kiri del japonès Takashi Miike, una proposta vigoritzant i refrescant per aquests sufocants mesos d’estiu mentre la cartellera ha de suportar certa escassetat climàtica i cinematogràfica. Presentada al Festival de Sitges dins de la secció oficial Fantàstic Competició i al Festival de Cannes de l’edició passada, aquest elegant film d'època, d'acció continguda i explosions de violència controlades amb cautela, és un remake en 3D de la pel·lícula homònima de Masaki Kobayashi (1962).
El film narra la història d'Hanshiro, un bushi que arriba a la residència d'un clan amb la intenció d'acabar amb la seva vida duent a terme el ritual suïcida del sepukku (hara-kiri). El líder del clan, Kageyu, un guerrer obstinat, intenta dissuadir-lo explicant-li la tràgica història de Motome, un jove que, poc temps enrere, va arribar a aquest lloc amb les mateixes intencions. No obstant això, aquest samurai sense patró, un ronin, pren l'elecció del suïcidi ritual com una última mostra per recuperar el seu estirp.
La crònica ens situa a l'era Tokugawa (Edo), una època de pau on el qüestionament de l’honor i els principis d'humanitat formen la katana amb que Miike dissecciona al samurai, transformant aquest títol en un relat on no li manca supèrbia i crueltat. Deixant enrere el ritme frenètic i amfetamínic de lliuraments com Dead or Alive, el director d’Osaka aposta per la calma expositiva, pels flashbacks expositius, per les preses llargues, pel pla fix i per una violència soterrada que esclata en moments puntuals amb gran fissilitat, sempre sota una imponent justificació dramàtica.
Aquesta desmitificació de l’honor és relatada amb elegància i una tranquil·litat que per moments pot resultar tediosa, segons la violència de les imatges. La potència del relat es recolza en el drama, en les vicissituds d'aquesta família sense clan que ha de lluitar per la seva supervivència mantenint la dignitat. És en l'aspecte humanista i modernista en el que Miike trenca els estàtics principis d’un samurai. Potser el to massa maniqueu i discursiu del tema sigui excessiu, però aquest no compromet la fortalesa de la història.
Des d’Audition (1999), Ichi the Killer (2001) o Gozu (2003), el nipó està consolidant una carrera cada vegada més prolífica (ha dirigit més de 70 produccions) però anòmala al mateix temps. Hara-Kiri, no obstant, és el seu film més rodó, amb un guió impecable que sorprèn des del primer a l'últim minut. Domina l'enquadrament de forma magistral, dirigeix els actors de forma extraordinària i aconsegueix una cosa molt difícil: ser clàssic i modern alhora, dotant de ritme a escenes aparentment plàcides. El film no decau en cap moment i és que aconsegueix ser equilibrat i transcendent al mateix temps.
Sorprèn la banda sonora del gran Ryuichi Sakamoto (Tòquio, 17 de gener de 1952), líder tres dècades enrere de la Yellow Magic Orchestra, protagonista de Merry Christmas, Mr. Lawrence, al costat de David Bowie, i creador de scores extraordinaris com els de L'últim emperador, El cel protector o la cerimònia inaugural de les Olimpíades de Barcelona 92. A Hara-kiri és clàssic, per moments èpic, per moments malenconiós. Els teclats habituals de Sakamoto subratllen el caràcter hostil que poc a poc, i amb un savi ús de l'el·lipsi, va amarant l’espai.
Estem davant d'un film harmònic i magistral. Tots els personatges i els seus entorns sibil·lins estan construïts a la perfecció. Totes les peces encaixen i és que Takashi sap aplicar l'esquema de Chang Cheh i els Shaw Brothers quan és necessari i alhora crear una pel·lícula moderna farcida d’elements clàssics de Kurosawa. Honor, amor, venjança i tradició són els eixos d’una història que dinamita així la rigidesa d'una tradició japonesa que anteposa conceptes tan eteris com un rígid sentit de l'honor.
bona peli però llàstima de la poca difusió a molt pocs cinemes
marc
23-08-2012
Certament és un drama amb D, que et deixa petrificat durant el seu metratge i amb un crescendo emocional a l'abast de molt poquets. Tan sols li sobra el 3D.
Atticus F.
23-08-2012
em sembla que aquest en miike en fa 1 de bona per 4 de dolentes
