La mitologia grega sobre Prometeu és força prolífica, amb diverses versions del mite. En algunes es veu com un protector del homes, que havien caigut en desgràcia després que Zeus els privés del foc, i ell els hi va tornar després de robar-lo als déus. I en d’altres, fins i tot és considerat el creador de l’home, que hauria modelat a partir del fang. No és estrany doncs, que una figura tan suggestiva i reproduïda en el món de l’art, hagués estat en el substrat de la per molts, primera novel·la de ciència ficció: Frankenstein, que en el seu original ja portava el subtítol de El modern Prometeu. Aquesta obra seminal de Mary Shelley, recull l’essència del mite grec i la desenvolupa en un context de novel·la gòtica, afegint molts temes que eclosionen en la societat i el pensament del segle XIX, com el poder i els límits de la ciència, la creació de la vida, la relació de l’home amb Déu, o el càstig a la seva creixent arrogància i allunyament de les lleis de la natura.
Passats 33 anys des que Ridley Scott ens regalés la seva obra mestra Alien, el 8è passatger, després de 3 seqüeles gens menyspreables a càrrec d’autors tan notables com James Cameron, David Fincher i Jean-Pierre Jeunet, i fins i tot un crossover amb Predator, el director anglès també recorre al mite de Prometeu en aquesta precuela força autònoma, que opta per un gir bastant radical a les constants de la nissaga i explorar nous camins dins la ciència-ficció, allunyant-se dels elements més de terror i de la lluita directa entre humans i aliens. L’acció ens situa a l’any 2089, quan uns científics descobreixen en l’interior d’una cova la reproducció d’un dibuix recurrent en d’altres indrets i d’altres cultures sense contactes entre si, on sembla que uns alienígenes intentin mostrar l’origen de la humanitat, així com un mapa d’un altre sistema planetari d’on provindrien. Sota el patrocini de la Corporació Weyland, un grup d’investigadors, pilots i un androide, aterra en el planeta mostrat a les pintures, al costat d’una enorme piràmide, on s’iniciarà la recerca d’uns éssers anomenats Enginyers, que podrien estar darrera l’origen de la humanitat.
El film, com hem dit, lluny de centrar-se en la figura dels aliens, té un enfocament de ciència-ficció quasi metafísica, plantejant-se les grans preguntes de la humanitat: qui som, d’on venim, on anem, la dialèctica entre ciència i fe, els perills de la creació.... Per fer-ho es val d’aquests Enginyers d’una raça superior, que exercirien de Prometeu o creador de la raça humana, tot i que aquest cop, per algun motiu que no acaba de deixar clar el guió, se’n penedeixen i decideixen esmenar l’error amb una nova creació, uns aliens que han de destruir-nos. En aquesta part argumental s’hi deixa notar la mà d’un dels principals guionistes de Lost, Damon Lindelof, que reincideix en moltes d’aquestes preguntes i respostes que ja es plantejaven a la mítica sèrie, especialment en la temporada final. A més, també és força evident la relació directa amb l’altra gran cinta de ciència-ficció d’Scott, Blade Runner, i especialment la figura dels replicants, vida artificial de creació humana que es rebel·la contra el seu creador.
Però si analitzem la cinta exclusivament des del punt de vista d’un film de gènere, cal treure’s novament el barret davant aquesta aportació de Ridley Scott al món de la ciència-ficció. El disseny de producció és impecable, cuidat al mil·límetre, contraposant el blanc immaculat, geomètric i esterilitzat de la nau, amb la foscor, la viscositat i la sensació orgànica i tel·lúrica de la piràmide. Els més incondicionals continuaran trobant-hi algunes escenes d’acció, uns aliens mortífers, i molta tecnologia punta, que fins i tot en algun moment deixa en anacronisme la de les cintes posteriors. Visualment hi ha moments de gran bellesa, com la presentació de l’androide a la nau, amb clares reminiscències del 2001 de Kubrick, i escenes d’una intensitat abassegadora, com la auto operació de la doctora Shaw, segurament el moment més reeixit en la interpretació de Noomi Rapace, que es mou en registres allunyats als de la Ripley de Sigourney Weaver. Però sens dubte, l’actor que sobresurt de la resta, en la seva composició d’aquest androide apassionat del cinema del segle XX i especialment del Peter O'Toole de Lawrence de Arabia, és Michael Fassbender. En una interpretació molt continguda, l’actor alemany sap transmetre tota l’artificialitat del personatge i la seva manca d’emocions, a la vegada que resulta un ésser inquietant que acaba tenint intencions pròpies més enllà de seguir les ordres de Peter Weyland, i que el porten per exemple a infectar al científic. Menció a part mereix aquesta escultural Charlize Theron, que està realment imponent com a freda i calculadora cap de l’expedició.
Tenint en compte el final obert de la pel·lícula, caldrà mantenir l’esperança que es confirmin les intencions inicials de Ridely Scott, i aquesta aventura es converteixi en un díptic, que posi punt i final a una de les nissagues més rodones dins el món de la ciència ficció, i doni resposta als múltiples interrogants que han quedat flotant en una galàxia llunyana més enllà d’Orion i la Porta de Tannhäuser.
Michael Fassbender en un insant del film
lectures: 1003
Una crítica de Marc Serra
23 d'agost de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
per mi, per sota de la saga Alien...
Roc
24-08-2012
quin mal d'ulls la paraula precuela -> crec que és preqüela en català
marina
24-08-2012
Tens tota la raó Marina, gràcies per la correcció, que tindré molt en compte atès que aquest mot cada cop és més usat. Cal normalitzar la llengua en l'àmbit del cinema (i en molts altres), ja que inconscientment ens ve el castellà al cap.
Marc
28-08-2012
Estic content perquè s'intueix una millora en el cinema de Ridley Scott. Potser mai tornarà a ser el d'abans però com a mínim ara ja no fa el ridícul
