BRAVE, L'HEROÏNA VALEROSA DE PIXAR TREPITJA FORT TAL COM EL SEU NOM INDICA
Des de la meravellosa Toy Story, el segell del famós flexo o llum articulada posava d'acord a crítica i públic amb cada nova estrena, aconseguint èxits comercials - els seus tretze títols han aconseguit el número u a la taquilla dels EUA - amb pel·lícules que han marcat l’època daurada dels estudis Pixar, unes millors que altres però sempre superiors a la mitjana.
Els anuncis de la preqüela de Monstres SA i la seqüela de Buscant en Nemo, unit al rumor que hi podria haver una quarta part de Toy Story, van despertar la sospita de que el talent i la imaginació dels animadors de Pixar estava flaquejant. Afortunadament però, Brave (Indomable) de Mark Andrews, Brenda Chapman i Steve Purcell, és la prova tranquil·litzadora d’una continuïtat creativa.
El projecte de Brave es va anunciar al món l’any 2008, llavors es va proclamar que constaria d’un to més fosc i madur que els films anteriors, titulant-se provisionalment The Bear and the Bow i suposant una novetat per Pixar en diversos sentits: el seu primer conte de fades amb la seva primera protagonista femenina i de la mà de la seva primera directora.
Posteriorment, però, es va modificar el títol i Brenda Chapman - autora de la idea original, inspirada en la relació amb la seva filla - va ser substituïda pel debutant Mark Andrews - codirector de One Man Band amb Andrew Jiménez, curtmetratge d’animació nominat a l'Oscar - qui més endavant comptaria amb la col·laboració de Steve Purcell, productor de Rataouille.
La protagonista de la història és Mèrida, la filla gran del rei Fergus i la reina Elionor, una jove hàbil de l'arc, indomesticable i àvida d'aventures que somia amb viure grans idil·lis. Un personatge que colpeja amb força els fonaments de l'arquetip de princesa que Disney porta modelant durant tota la seva història i de la qual aquí en prescindeix.
L'ús del 3D estereoscòpic resulta més que agradable, dotant de bellesa animada a unes meravelloses Highlands i augmentant la realitat de l'acció. La cinta gaudeix d’un acurat disseny de personatges, una abonable integració del moviment i uns fantàstics matisos tan de llum com de textures. Tot això sumant-hi un àlgid moviment de les expressions facials i d’un radiant pèl-roig de la protagonista.
Allunyant-se de l'exageració i l’extravagància dels personatges, aquest prodigi de l’animació ens mostra, a través d’una tercera dimensió nigromàntica, un món harmònic on el dibuix gestat per semiconductors ens recorda que l’animació tridimensional és capaç també d’introduir-nos a films de caire històric i èpic, permetent a l’espectador degustar cada píxel com si d’un fresc medieval en moviment es tractés.
Des dels seus començaments amb Toy Story (John Lasseter, 1995), Pixar ha demostrat una inquietud artística que va més enllà de l'entreteniment per a la quitxalla, en gran part per la profunditat que adquireixen moltes de les seves pel·lícules al submergir-se en l'exploració de mitologies, algunes infantils (Toy Story, Monstres SA) altres no tant (Wall-E, Up) des d'una òptica tan reflexiva com imaginativa.
Si bé a nivell argumental les històries de Pixar solen estar tallades pel mateix patró (moralitats sobre la superació personal envers les limitacions inherents al propi ésser), el que realment destaca de la filmografia de l'estudi és la frescor en les idees que planteja a l'hora de donar un pas més enllà a través d’aquestes mitologies, per desenvolupar aventures de tall tradicional amb un segell d'identitat genuí i creatiu.
Brave, seguint aquesta línia de revisionisme mitològic, s'escuda en el context de les llegendes celtes per convertir l'heroi en una figura terrenal, en un ambiciós exercici de convertir l'èpica sublim dels relats d'aventures en un triomf quotidià, però no menys gloriós, i és que el film suposa també un viatge significant per a mare i filla, dues persones que no es coneixen i comprenen però que aprenen a fer-ho.
És Brave, per tant, una petita lliçó de vida sobre la importància de la família i d'escoltar a l'altre, mentre bones dosis d'humor i música inunden l’argument. L’apartat slapstick farà les delícies d’un públic adult però més aviat infantil, qui, sens dubte, gaudirà de les animalades, dels personatges toscos, de les trompades i les hilarants dosis de clowns amb kilt.
De tota manera, el revisionisme lúcid i adult que Brave fa sobre l'èpica heroica no arriba a l'excel·lència d'algunes de les seves predecessores i és que encara que la cinta conservi l'essència i l'esperit del disseny de producció i animació dels estudis, per moments dibuixa una trama massa lineal i no tan arriscada, probablement degut al públic majoritari al qual va dirigit.
Cal destacar la important tasca pel que fa a la banda sonora, a càrrec de Patrick Doyle, un clàssic de grans produccions de Hollywood que ja disposa en el seu currículum de films d’indole èpica com Harry Potter i el calze de foc, Eragon o Hamlet. L’escocès aporta unes dosis d'aeròfons i emoció necessàries per l'acció i el desenvolupament del film.
Amb guió de Mark Andrews, Steve Purcell, Brenda Chapman i Irene Mecchi, Brave és el contrapunt d'un pròleg genial, digne de nou dels altars de la Pixar amb un segon acte que xoca de manera convencional pel seu desenvolupament. Per moments és com si talléssim per la meitat l’snack de Pixar i passéssim al caramel de Disney, de Mèrida a Rapunzel en un obrir i tancar d’ulls.
Fins i tot sense trencar motlles, Brave transcendeix la rutinària èpica que ven el tràiler per configurar un relat més intimista del que s'esperava, que (salvant distàncies dramàtiques i culturals) s'acosta més a l'esperit d'El viatge de Chihiro (2001), de Hayao Miyazaki, que a la llaminadura dubtosament feminista amb que Hollywood acostuma a sedar-nos.
lectures: 890
Una crítica d’Èric Antonell
28 d'agost de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Bona peli. No és la millor de Pixar però brilla per la seva senzillesa, és com una pedra que han anat polint fins a convertir-la en una esfera perfecte.
Melindru de la plana
28-08-2012
Pixar continua deixant el llistó alt i els hi perdonararem si en les següents pel·licules no el deixa tant alt, és impossible que cada dos anys fagin una obra mestra.
Madalena de la Plana
28-08-2012
Totalment d'acord en que te un punt més madur i estic contents que algú també hagi vist com s'acosta (salvant les disàncies) les influències de Miyazaki.
Xuxu de la Plana
28-08-2012
Doncs a mi sincerament m'ha decebut potser per les bones crítiques prèvies. L'acostumada excel·lència formal no ha estat suficient per suplir un guió unívocament infantil i sense xispa. Miyazaki queda molt lluny.
Atticus F.
28-08-2012
Per acabar m'agradaria felicitar el disseny de personatges, que són un fart de riure, realment em pixava ( de pixar) de riure.
Cigrons de la Plana
28-08-2012
Es constata que la Pixar ha perdut molta força i poder d'imaginació. Brave és la més fluixa fins ara...
