L’APOLLONIDE (SOUVENIRS DE LA MAISON CLOSE): LES LLÀGRIMES BLANQUES DE BERTRAND BONELLO
Amb l’excepció de l’encert d’alguns festivals a l’hora de programar una retrospectiva sobre la seva obra – així ho va fer recentment el Festival de Gijón -, descobrir el treball de Bertrand Bonello forma part d’un d’aquells reptes complicats que només es poden materialitzar viatjant fins aquells festivals o bé guinyant l’ullet al país d’origen de l’autor. Com també succeeix en el cas de, per exemple, Claire Denis, gaudir de la filmografia complerta de Bonello esdevé una necessitat per a l’espectador inquiet o afamat d’un cinema compromès, personal, valent i endiabladament fascinant. Aquest és el cas de Bertrand Bonello, de qui afortunadament podem assaborir la seva darrera pel·lícula, acabada d’estrenar: L’Apollonide (Souvenirs de la maison close), ara rebatejada aquí com Casa de tolerància, probablement l’únic film indispensable de la cartellera actual.
El realitzador, guionista – i també compositor – ens obsequia amb una pel·lícula captivadora que s’endinsa fins a les interioritats d’un prostíbul parisenc i testimoni d’un canvi de segle, del XIX al XX. Bonello sedueix a l’espectador amb una elegància inusitada, humanitzant i racionalitzant a les treballadores del bordell anomenat L’Apollonide, on sota les directrius d’una madame conscient dels canvis devastadors que s’apropen i decidida a mantenir la integritat moral i l’orgull de les seves noies, desfilen un seguit de "noies de companyia" que fan seva la enigmàtica mansió obtenint un ambient ple de caliu i especialment familiar. En alguns casos destaca la resignació, en altres l’afany per obtenir els diners necessaris que permetin afrontar els deutes, o en altres domina la simple curiositat. A més de construir un ambient de germanor i amistat, d’una rutina portada amb determinació, de la cura en retratar els detalls íntims de les noies, òbviament també es dona cabuda al paper dels clients, senyors majoritàriament de classe alta, que gaudeixen de certa llibertat i que fan realitat els seus desitjos, fins que un d’ells traspassa la frontera i condiciona el comportament posterior d’una d’elles i, per extensió, de la resta del grup. Així, com en l’inici de Sin perdón (Clint Eastwood, 1992), les conseqüències de l’agressió a una prostituta, condiciona el comportament de la víctima i de les seves “germanes”, però mai sense estridències, sense afany de venjança, evitant qualsevol estereotip, i sense perdre la concepció poètica i hipnòtica que domina tot el metratge.
L’autor de Le pornographe (2001) o De la guerre (2008) té l’estranya habilitat de captivar a l’espectador gràcies al seu poderós disseny de producció, a un guió estrany, trist, devastador, impecable, a una gran direcció, recolzada per l’excel·lent treball de totes les actrius de la seva pel·lícula – algunes d’elles protagonitzen alguns dels primers plans més bonics que ha donat el cinema amb molt de temps, - i a la capacitat per mostrar sensualitat i tendresa , evitant l’excés d’escenes sexuals, que sempre són utilitzades com a breus pròlegs pels petits capítols personals de cada noia de l’Apollonide.
L’aire de somni-realitat que predomina bona part de la pel·lícula serveix per arrodonir algunes de les seves millors seqüències, però mai s’abusa del concepte, només s’utilitza per remarcar diversos fragments on la soledat o la desesperació són mostrats sota un encisador flaire poètic, on unes estranyes llàgrimes blanques es converteixen en una de les metàfores més aconseguides que un pugui recordar.
"La madame no vol que sortim de la mansió, doncs sinó es consideraria prostitució", una frase pronunciada per una de les noies de l’Apollonide mentre forma a una jove nouvinguda, una exclamació que defineix molt bé l’ànim de la pel·lícula per homenatjar les cases de tolerància de l’època, una forma de prostitució sense equivalent actual, tal i com s’encarrega de demostrar l’inesperat epíleg d’un film indispensable, fascinant... per fi una obra mestra a la cartellera.
A l'Apollonide també hi ha temps pel descans
lectures: 806
Una crítica d'Albert Galera
31 d'agost de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
doncs la tindré en compte, no sabia no que s'havia estrenat!
Olga
31-08-2012
ha de ser força interessant; caldrà tenir-la en compte
Roc
31-08-2012
Quina sorpresa! Un film de Bonello a la cartellera i una crítica de Galera. Esperem que sigui tant captivadora com Le Pornographe i perquè no, també pujada de to...
èric
01-09-2012
Ja l'he anat a veure, i Sr. Galera, penso que té vostè força raó, encara que no m'agrada massa la forma de tancar la pel·lícula, la resta em sembla un fresc molt acurat i respectuós.
