UN SUCULENT POLLASTRE AMB PRUNES DE LA XEF SATRAPI I EL SOUS-XE PARONNAUD SACIA LA GANA I HO FA AMB BONA NOTA
Després d’una quantitat ingent de fast food (repetitiu i poc nutritiu) procedent de Hollywood al llarg d’aquest estiu, arriba a les sales una exquisidesa anomenada Poulet aux prunes, curiós títol que adapta el còmic de la seva guionista i directora Marjane Satrapi, que comparteix càrrec amb la seva mà dreta, Vincent Paronnaud. La parella artística és també responsable de l’aclamada pel·lícula d'animació que va impressionar a crítica i públic, anomenada Persèpolis.
El duet francòfon, aquest cop, ha optat per un llargmetratge de ficció a través d’una tràgica història de desamor, protagonitzat per un fictici violinista, encara que amb no pocs subterfugis fantasiosos que afegeixen varietat i exotisme oriental en una cinta que combina nihilisme amb romanticisme exacerbat, tragèdia amb comèdia, realitat amb fantasia; una mescla d’exuberància visual allunyada del traç premeditadament descuidat del còmic originari.
Havia de ser la cinematografia europea i en concret la francesa la que mirés més enllà dels (irresistibles) relats de superherois i s’enriquís d’un còmic procedent de l'esfera més alternativa i adulta. La trajectòria romàntica i patètica del protagonista és, en aquest sentit, ideal, ja que permet a Satrapi i Paronnaud una sèrie de digressions visuals i narratives que per moments semblen la versió angoixada i existencial d'un altre gal de bandera com és Jean Pierre Jeunet (Amelie, Delicatessen).
Nasser-Ali (Mathieu Almaric) és considerat el millor violinista iranià de la seva generació. La pel·lícula gira entorn al desig de suïcidi per part del bohemi instrumentista i un amor impossible, font d’inspiració musical de l’artista. Durant un dia de discussió amb la seva dona, aquesta s’enfurismà i estampà contra el terra el més apreciat per Nasser-Ali, el seu violí. Des d’ençà, Nasser-Ali cau en una considerable depressió i des dels primers minuts del film s’entreveu com conclourà tot.
Malgrat el canvi de "materials", del dibuix a la carn i os, els directors tornen als equilibrismes entre el melodrama i la comèdia negra, embastant l'odissea sentimental d'un violinista torturat pel desamor. Aquesta figura condueix la pel·lícula cap a l’univers oníric de Federico Fellini, en particular, cap a la nostàlgia d’Amarcord (1973) i l'abstracció de Fellini 8 ½ (1963). No obstant, aquí la direcció d'actors pateix per moments la inexperiència de qui no doma personatges si no és a cop de llapis i goma d'esborrar.
Pollastre amb prunes comença amb una escalada de sensacions explicada a través de vuit capítols. El guió està dotat d'una estructura poc habitual i malgrat la seva peculiaritat, no deixa caure en cap moment la intensitat, i és que la trama segueix una total coherència surrealista durant tot el metratge. També s'utilitza un gran recurs en el guió, la veu en off, mesurada mil·limètricament per no desentonar. La història s'equilibra a la perfecció entre el dramatisme i la comicitat, és per això que el film atrapa i sorprèn.
El muntatge quadra a la perfecció i roman en conjunció amb el que s'està narrant per pantalla. L'estètica visual és el millor de la pel·lícula: predomina el color i el càlid enquadrament arriba a una formosor sorprenent, a causa del joc de llums i la seva influència en el còmic. Cal destacar també la seqüència animada que ens regala la iraniana, la seva especialitat. Visualment, la cinta aconsegueix signar imatges d'edulcorant potència, gràcies al belga Christophe Beaucarne, director de fotografia també a films com La Gloire de mon père o Tournée.
Poulet aux prunes és, doncs, un conte que reivindica la passió per narrar històries, per relatar, per imaginar mons possibles, per endinsar-se dins de la vida d'un personatge a través de la millor tradició fauladora oriental. Una mise en abysme que imbrica una narració dins d'una altra, que mai s'atura en la seva capacitat imaginativa a l'hora d'anar emmarcant successives estampes oníriques, les quals, només adquireixen sentit dins de l'estat febril d'una ment meravellosa.
La cinta està impregnada d'una poètica i d’una inventiva visual menys pretensiosa del que sembla, tot i que és cert que resulta irregular, i és que alguns passatges tenen més força que altres. També pot irritar per la seva subratllada estètica però al mateix temps batega al compàs d’una malenconia irresistible, d’un to crepuscular i nostàlgic que es manté durant tot aquest collage monumental, i que cobra força en petits instants: com la mirada perduda d’una nena a la qual se li arrabassa tota possibilitat de somiar.
Olivier Bernet, que ja va destacar a films com Villemolle 81, Himalaya, La terre des femmes i la mateixa Persèpolis, elabora una intensa partitura que serveix de fil per ordir aquest autèntic diorama artesanal. Especialment evocadora és la peça que serveix com a amfitriona emocional per a la seqüència final, amb la qual s'estableix un abrupte molt necessari. No obstant, la vocació agredolça de cançó de bressol que adopta la majoria del metratge, pot resultar apegalosa, però no tediosa.
Tenyida en tot moment per tints de faula infantil, la pel·lícula bascula entre el realisme naïf i l'animació europea però també entre l'horror descafeïnat i la sàtira intercontinental, barrejant-ho tot amb una salsa agredolça assaonada d’hipnòtics clarobscurs. Els seus autors deixen aquest cop en segon pla les turbulències polítiques de Persèpolis i, aquí, es concentren més en els esquinçaments emocionals del romanticisme tràgic, conformant així el plat més suculent d’una cartellera farcida de propostes precuinades.
lectures: 918
Una crítica d'Èric Antonell
25 de setembre de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
em quedo amb això abans que spidermans depriments, seleccions de superherois prefabricats i batmans pesats
marc
26-09-2012
Al còmic el violí és un tar, un llaüt típic iranià.Bon adaptació que equilibra els moments de drama i comèdia.Perfecte pels amants de Satrapi (com jo)
