TIM BURTON RESSUCITA AMB FRANKENWEENIE PERÒ A L’IGUAL QUE EL PROTAGONISTA, JA NO ÉS EL QUE ERA
Tim Burton torna després d’una sensació generalitzada d’acomodament i del xiuxiueig omnipresent que definia les seves últimes pel·lícules com un pàl·lid reflex de les seves grans virtuts, aprofitant-se de l’estirada comercial del qual gaudien les seves obres. Només així es pot explicar que rodés treballs tant insubstancials com Alícia al País de les Meravelles (Alice in Wonderland, 2010) o Ombres tenebroses (Dark shadows, 2012).
El gran mèrit de Frankenweenie és la senzillesa en l’aspecte visual i l'intent de recrear aquesta aura de màgia que va imprimir no només a algun dels seus primers treballs, sinó també al curtmetratge de títol homònim que va rodar al 1984. No obstant això, aquest retorn a les seves arrels sembla que no aconsegueix situar-se a l'altura de grans treballs com Ed Wood (1994) o Eduardo Manostijeras (Edward Scissorhands, 1990).
Història entranyable sobre un nen i el seu amic cànid. Després de l’inesperada i accidental mort del seu adorat gos Sparky, el petit Victor es val de l’enginy de la ciència per portar al seu millor amic de tornada a la vida. Victor intenta ocultar la seva creació però quan Sparky surt a la llum, els companys d'escola, els seus mestres i el poble sencer, aprendran a ressuscitar cadàvers d’animals derivant a monstruositats descontrolades.
Tim Burton porta tant de temps sent una marca que és comprensible que alguns hagin oblidat que hi va haver un temps en què va ser, abans que res, una identitat. Entestat a restituir aquesta essència que va quedar condensada en dos curts excepcionals - Vincent (1982) i Frankenweenie (1984): miniatures sobre la infància com insularitat disfuncional - ara el cineasta proposa una ampliació del segon en forma de caprici d’autor consolidat.
Frankenweenie esdevé el primer llarg stop-motion en blanc i negre que ha estat estrenat també en 3D. Un efecte estereoscòpic lluny de la notable Els Mons de Coraline (Coraline, Henry Selick, 2009), que va aconseguir jugar molt millor amb la tercera dimensió. Un llarg que desprèn certa nostàlgia pel cinema d’autor i que d'alguna manera també funciona com a resposta de Burton a l'aparatosa elegia per les backyard monster movies que van nodrir el cinema espectacle dels 80.
El primer que cal desterrar a l'hora de parlar de Frankenweenie són les possibles comparacions amb l'excepcional Malson Abans de Nadal (Nightmare before Christmas, Henry Selick, 1993) i l’estimable Núvia Cadàver (Corpse bride, 2005), ja que la utilització de l'animació en stop motion funciona més com a mode de diferenciació del curtmetratge original i com un mer acostament estètic a l’estil que com un intent meditat de connectar amb els seus dos precedents més directes.
Sí que procedeix a una comparació evident amb el curt original, que és on sorgeixen els primers dubtes amb Frankenweenie, ja que no aporta res prou substanciós com per justificar la seva existència individual, mentre que com a nova versió està sempre a un parell de passos per darrere del material original. Potser el problema sigui que Burton adoba les imatges capciosament i perd la innocència dels seus inicis, només aconseguint brillar esporàdicament.
Un dels aspectes més encisadors de la cinta però, és la seva naturalesa i el gran homenatge del cinema de terror de la Universal, cap al qual hi ha multitud de referències, des de la més evident i treballada cap a Frankenstein de James Whale fins a una altra més gratuïta cap a La Núvia de Frankenstein del mateix Whale, però no és l'única mostra d'amor cap a un tipus de cinema en desús, ja que les monster movies japoneses protagonitzades per Godzilla o Gamera també tenen el seu paper destacat en el relat.
Cal destacar l’important tasca pel que fa a la banda sonora, a càrrec de Danny Elfman, tota una entitat en produccions d’animacions arreu del món que ja disposa en el seu currículum de films d’altura com Spiderman, Mars Attacks! o la popular Malson Abans de Nadal. El californià, col·laborador habitual de Burton, compon una imparable simfonia, aventurera i encisadora. Aquesta banda sonora concebuda pel cada vegada més imprescindible americà, aporta unes dosis d'èpica i emoció vitals per l'acció i el desenvolupament del film.
Cal reconèixer que Frankenweenie gaudeix d’elements positius com una exquisida factura tècnica, la cinta proposa un món farcit de drama i humor molt més complex del que podria semblar, que l’artista plàstic amaneix amb multitud de referències nostàlgiques (i alhora paròdiques) del cinema de sèrie B i Z dels cinquanta, en una història de personatges que, com és habitual en ell, habiten amb un peu posat en el nostre món i l'altre al més enllà d'ell.
Inclús l’últim film de Burton és un brillant compendi del millor de les seves últimes obres i és que en l'ADN del director estatunidenc hi habita el germen de la millor i més profunda fantasia. Probablement Burton es reivindica a si mateix caminant amb consciència i maduresa creativa sobre la línia del pertorbador i el deliciosament estrany que ha caracteritzat la seva filmografia, utilitzant la plataforma d'un film presumiblement infantil per plantejar, d'una forma més o menys madura, tots els dilemes necessaris que es deriven de la història.
No obstant això, hi ha una barrera constant entre la pel·lícula i l'espectador que Burton intenta enderrocar constantment però que mai arriba a enfonsar-se. El drama de Victor mai ens pesa prou i, de fet, el protagonista (i la seva relació amb el seu gos Sparky) desapareix en la constel·lació de personatges que van poblant la pel·lícula. Burton fa tots els esforços possibles per demolir aquesta mola al llarg del llargmetratge però aquesta distància no es redueix ni tan sols en la traca final, convertida en un deliri auto-referencial.
Així doncs, queda clar que el director torna als seus inicis, al curtmetratge seminal Frankenweenie i a l'estil i la tècnica animada de Vincent per configurar un d'aquests contes gòtics d'èpica minúscula que tan bé se li donen, però el film acaba generant certa sensació de naturalesa formolitzada, com si el director només pogués recuperar la seva infància recreant una somnàmbula coreografia de cadàvers articulats. Falten la brillantor, la bogeria, la rauxa i, molt especialment, un millor tractament de l'animació que ressusciti l’autèntic Burton.
lectures: 1051
Una crítica d’Èric Antonell
19 d'octubre de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
burton ja no és el que era
miquel
21-10-2012
El que té Tim Burton amb més o menys etipesa, és la seva empremta, i esque el cinema d'avui en dia tenen de tot menys personalitat. Per això som tants els admiradors de aquest senyor, tot i que s'esta fent \
botifarra
22-10-2012
tot i que s'esta fent \
botifarra dark
22-10-2012
tot i que s'esta fent \
botifarra dark
22-10-2012
tot i que s'esta fent cansino. Ed Wood la millor de totes, i el darkisme de Batman va ser un enfoc molt interessant. La valentia de Sweeney Tood... El món del cine necessita més creadors i menys directors, i Tim Burton fa el que pot.
botiffara dark
22-10-2012
Doncs a mi em va semblar un film excel·lent, que recupera el millor Burton i el seu univers. I que sobretot desprèn amor pel cinema i les singularitats personals davant la cultura més oficial. L'únic problema és no haver-la fet fa 20 anys.
