No deixa de ser curiós, i fins i tot sorprenent, que en una època convulsa i de crisi com la que estem vivint, i de la qual el cinema no n’està exempt -sobretot des de la brutal pujada de l’IVA-, un film espanyol, netament dramàtic, sobre la tragèdia real d’una família durant el tsunami ocorregut a Tailàndia el desembre de 2004, hagi estat un èxit de públic tan impressionant. Qué no havíem quedat que en temps de recessió i incertesa la poca gent que anava al cinema era sobretot per evadir-se i no haver de pensar gaire en el seu dia a dia, amb productes de consum ràpid i lleuger? Doncs sembla que no. I a més també es comença a constatar un canvi de tendència amb la progressiva substitució del públic juvenil i els productes a ell destinats, per un públic més adult, més constant, i que cerca un tipus de cinema concret. En tot cas, no deixa de ser paradoxal, que el darrer èxit mitjanament comparable del cinema espanyol hagués estat Torrente 4.
Més enllà d’això, també hi ha òbviament factors cinematogràfics (en sentit ampli) que expliquen el fenomen de Lo imposible. Un d’ells no hi ha dubte que és l’expectació davant el segon llarg de J.A. Bayona, que ja va viure una situació similar amb la seva òpera prima El Orfanato. I com també va passar aleshores, la campanya de promoció ha estat summament intel·ligent, precisa i directa. D’altra banda no podem perdre de vista que formalment la pel·lícula té un look netament de producte de Hollywood, començant pel canvi de nacionalitat dels protagonistes que ha permès comptar amb dues figures internacionals com Naomi Watts i Ewan MacGregor, i el descobriment d’aquest magnífic Tom Holland, que tant ha donat i donarà a parlar. I és que no cal oblidar que la Warner s’encarrega de la distribució, i en darrera instància hi ha la voluntat de situar el film en la cursa cap als Òscars, no debades la V.O. és en anglès.
Però el més important, és sens dubte, que Lo imposible és una cinta podríem dir que quasi perfecte, fruit del geni creatiu d’un director privilegiat, amb una capacitat innata per rodar, explicar històries i fer sentir emocions. Amb un punt de vista universal, capaç d’arribar a qualsevol tipus de persona d’arreu del món, perquè juga amb les pors i els sentiments més primaris de qualsevol ésser humà, com ja passava a El Orfanato. I és que, qui no empatitza amb una família devastada per un desastre natural, i que lluita contra tot tipus de circumstàncies per intentar sobreviure i tornar a reunir-se? Bayona serveix exactament a l’espectador la cinta que espera veure sobre aquesta història, amb tots els elements necessaris: una bona presentació de personatges; una reconstrucció realista i a la vegada espectacular del tsunami, en la qual molt intel·ligentment no s’ha recorregut als efectes digitals; aprofitament al màxim dels espais naturals; imatges visualment molt potents; retrat d’una tragèdia humana portada al límit amb la lluita per la supervivència; les dosis justes d’emotivitat; unes interpretacions creïbles, i el que és molt important, un guió bastant concís (del seu amic i col·laborador habitual Sergio Sánchez), centrat en els protagonistes, que va al gra i que no allarga innecessàriament el metratge. A tot això cal dir que hi ajuda i molt la tendra i magnífica banda sonora de Fernando Veláquez, que certament aconsegueix un efecte amplificador del que volen transmetre les imatges. I un muntatge molt treballat d’Elena Ruiz i Bernat Vilaplana, com es demostra per exemple a l’escena en la qual el nen comença a dedicar-se a posar en contacte gent a l’hospital, o el joc de passadissos previ al retrobament.
Tanmateix, totes aquestes virtuts, són a la vegada el seu principal i potser únic punt feble. I és que acabes la projecció havent vist exactament el que esperaves veure, sense sorpreses, sense res a objectar o debatre perquè tot està perfectament presentat. Una magnífica recreació, que sap aprofitar amb intel·ligència tots els recursos cinematogràfics d’aquests tipus de pel·lícules. Que certament com s’ha dit molt, té un aire als films d’Spielberg (El Imperio del sol en seria un referent evident), però que es queda en una obra d’un alumne avantatjat, una mica mancada de personalitat pròpia i força previsible. Malgrat tot, cal reconèixer que el que ha fet J.A. Bayona està a l’abast de molt pocs. No només aixecar un projecte com aquest i dedicar-li els anys que li ha dedicat, sinó aconseguir arribar a la gent de la manera que ho ha fet.
Finalment, no es pot deixar d’esmentar que malgrat que el capital econòmic que hi ha darrera Lo Imposible prové bàsicament de l’estat espanyol, el capital humà és principalment català, ja que bona part de l’equip tècnic, responsable de la bona factura del film prové, com el mateix director, de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). Ens trobem per tant, davant l’enèsima demostració del gran treball que s’està realitzant a casa nostra en aquest centre de reconegut prestigi internacional, i del qual han sortit tants i tants excel·lents professionals.
