No deixa de ser curiós, i fins i tot sorprenent, que en
una època convulsa i de crisi com la que estem vivint, i de la qual el cinema no n’està exempt
-sobretot des de la brutal pujada de l’IVA-, un film espanyol, netament dramàtic, sobre la
tragèdia real d’una família durant el tsunami ocorregut a Tailàndia el desembre de 2004, hagi
estat un èxit de públic tan impressionant. Qué no havíem quedat que en temps de recessió i
incertesa la poca gent que anava al cinema era sobretot per evadir-se i no haver de pensar
gaire en el seu dia a dia, amb productes de consum ràpid i lleuger? Doncs sembla que no. I a
més també es comença a constatar un canvi de tendència amb la progressiva substitució del
públic juvenil i els productes a ell destinats, per un públic més adult, més constant, i que
cerca un tipus de cinema concret. En tot cas, no deixa de ser paradoxal, que el darrer èxit
mitjanament comparable del cinema espanyol hagués estat Torrente 4.
Més enllà
d’això, també hi ha òbviament factors cinematogràfics (en sentit ampli) que expliquen el
fenomen de Lo imposible. Un d’ells no hi ha dubte que és l’expectació davant el segon
llarg de J.A. Bayona, que ja va viure una situació similar amb la seva òpera prima El
Orfanato. I com també va passar aleshores, la campanya de promoció ha estat summament
intel·ligent, precisa i directa. D’altra banda no podem perdre de vista que formalment la
pel·lícula té un look netament de producte de Hollywood, començant pel canvi de nacionalitat
dels protagonistes que ha permès comptar amb dues figures internacionals com Naomi Watts i
Ewan MacGregor, i el descobriment d’aquest magnífic Tom Holland, que tant ha donat i donarà a
parlar. I és que no cal oblidar que la Warner s’encarrega de la distribució, i en darrera
instància hi ha la voluntat de situar el film en la cursa cap als Òscars, no debades la V.O. és
en anglès.
Però el més important, és sens dubte, que Lo imposible és una cinta
podríem dir que quasi perfecte, fruit del geni creatiu d’un director privilegiat, amb una
capacitat innata per rodar, explicar històries i fer sentir emocions. Amb un punt de vista
universal, capaç d’arribar a qualsevol tipus de persona d’arreu del món, perquè juga amb les
pors i els sentiments més primaris de qualsevol ésser humà, com ja passava a El Orfanato. I és
que, qui no empatitza amb una família devastada per un desastre natural, i que lluita contra
tot tipus de circumstàncies per intentar sobreviure i tornar a reunir-se? Bayona serveix
exactament a l’espectador la cinta que espera veure sobre aquesta història, amb tots els
elements necessaris: una bona presentació de personatges; una reconstrucció realista i a la
vegada espectacular del tsunami, en la qual molt intel·ligentment no s’ha recorregut als
efectes digitals; aprofitament al màxim dels espais naturals; imatges visualment molt potents;
retrat d’una tragèdia humana portada al límit amb la lluita per la supervivència; les dosis
justes d’emotivitat; unes interpretacions creïbles, i el que és molt important, un guió bastant
concís (del seu amic i col·laborador habitual Sergio Sánchez), centrat en els protagonistes,
que va al gra i que no allarga innecessàriament el metratge. A tot això cal dir que hi ajuda i
molt la tendra i magnífica banda sonora de Fernando Veláquez, que certament aconsegueix un
efecte amplificador del que volen transmetre les imatges. I un muntatge molt treballat d’Elena
Ruiz i Bernat Vilaplana, com es demostra per exemple a l’escena en la qual el nen comença a
dedicar-se a posar en contacte gent a l’hospital, o el joc de passadissos previ al retrobament.
Tanmateix, totes aquestes virtuts, són a la vegada el seu principal i potser únic punt
feble. I és que acabes la projecció havent vist exactament el que esperaves veure, sense
sorpreses, sense res a objectar o debatre perquè tot està perfectament presentat. Una magnífica
recreació, que sap aprofitar amb intel·ligència tots els recursos cinematogràfics d’aquests
tipus de pel·lícules. Que certament com s’ha dit molt, té un aire als films d’Spielberg (El
Imperio del sol en seria un referent evident), però que es queda en una obra d’un alumne
avantatjat, una mica mancada de personalitat pròpia i força previsible. Malgrat tot, cal
reconèixer que el que ha fet J.A. Bayona està a l’abast de molt pocs. No només aixecar un
projecte com aquest i dedicar-li els anys que li ha dedicat, sinó aconseguir arribar a la gent
de la manera que ho ha fet.
Finalment, no es pot deixar d’esmentar que malgrat que el
capital econòmic que hi ha darrera Lo Imposible prové bàsicament de l’estat espanyol, el
capital humà és principalment català, ja que bona part de l’equip tècnic, responsable de la
bona factura del film prové, com el mateix director, de l’Escola Superior de Cinema i
Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). Ens trobem per tant, davant l’enèsima demostració del gran
treball que s’està realitzant a casa nostra en aquest centre de reconegut prestigi
internacional, i del qual han sortit tants i tants excel·lents professionals.
