LA SEMINCI’2012 ATORGA L'ESPIGA D'OR AL FILM SOBRE EL TERRORISME ISLAMISTA LOS CABALLOS DE DIOS
La coproducció marroquí-francesa-belga Los Caballos de Dios de Nabil Ayouch va aconseguir aquest dissabte dia 27 d’octubre la preuada Espiga d’Or de la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid-SEMINCI’2012. En una edició en què la secció oficial va estar marcada per la profusió de films que tenien com a eix central un discurs narratiu absolutament lligat a diferents moments socials i històrics contemporanis, no és estrany que un film com Los Caballos de Dios de Nabil Ayouch, en què es busquen respostes als sagnant atemptat provocat per un grup de joves islamistes kamikazes a Casablanca l’any 2003, es fes mereixedor del premi a la millor pel·lícula del festival castellà. La pel·lícula guanyadora planteja algunes qüestions que poden ajudar a comprendre com un grup de joves es radicalitza fins a abraçar l’islamisme integrista i arribar a l’extrem d’immolar-se per provocar una autèntica carnisseria. La realitat marroquina mostrada per Nabil Ayouch, extrapolable a altre països del món àrab, estaria conformada per una situació de misèria, manca d’educació i destrucció del nucli familiar que afavoriria que els joves oportunament manipulats per islamistes radicals acabessin conformant aquests escamots suïcides.
L’Espiga de Plata ve recaure també en una altra cinta que posa damunt la taula el genocidi jueu dels camps de concentració sota la perspectiva de la filòsofa alemanya jueva refugiada als Estats Units, Hannah Harent de la veterana directora alemanya Margarethe Trotta. Un sòlid i robust llargmetratge que retrata l’episodi comprés entre 1960 i 1964 iniciat per la periodista Hannah Harent quan decideix cobrir periodísticament el judici contra el nazi Adolf Eichman, un dels responsables de l’extermini jueu als camps de concentració. El procés té lloc a Israel l’any 1961 i Hannah Arendt en faria les cròniques del judici pel setmanari The New Yorker. Però la visió de l’assassí i els relats dels supervivents la portaran a pensar i reflexionar sobre la maldat humana així com sobre la col·laboració d’alguns jueus en el propi extermini per pronunciar-se finalment sobre el que ella mateixa va considerar, en forma de llibre, també, com La banalitat del mal, un posicionament crític que la va fer mereixedora de l’oberta enemistat dels seus propis companys de creença jueva.
Mentre que el Premi Especial del Jurat va ser per La cinquième season dels belgues Peter Brosens i Jessica Woodworth en què es retrata de forma brillantíssima la rebel·lió incomprensible de la natura que provoca que la primavera no arribi mai a una petita comunitat rural. Aquest film de caire apocalíptic, en què sembla barrejar la terra morta i inhabitable de films com The road de John Hillcoat amb els cerimoniosos tràvelings del relat sobre l’extinció humana de The turin horse de Béla Tarr, està carregat de suggeriments, matisos, estranyesa, inquietud, humor negre i crueltat humana. L’èxit de La cinquième season a la SEMINCI es va arrodonir encara més quan va aplegar també els premis de la crítica internacional Fipresci i el de la joventut.
Però un dels títols que en va sortir més reforçat va ser l’enèrgic i vibrant melodrama de dos éssers marginals De rouille et d’os/De óxido y hueso del francès Jacques Audiard. Aquest títol, provinent del festival de Cannes, va aconseguir el Premi “Miguel Delibes” al millor guió a partir del tractament que en n’han fet Jacques Audiard i Thomas Bidegain prenent com a punt de partida del llibre Rust and Bone de Craig Davidson. Aquesta visceral història d’amor i renaixement personal li ha valgut al director d’Un profeta, Jacques Audiard, el Premi a la millor direcció. Mentre que el seu actor protagonista, el belga Matthias Schoenaerts, nou paradigma de l’heroi musculat i alhora vulnerable, es va emportar el Premi a la millor interpretació masculina pel seu paper d’Ali, un home separat que té un nen petit i que troba una via d’escapament en el submón de la lluita lliure al costat d’una dona impedida interpretada per Marion Cotillard.
El guardó a la millor actriu va ser repartit ex-aequo a dues actrius joves, Elle Fanning per Ginger&Rosa de Sally Potter i Greisy Mena per La vida precoç y breve de Sabina Rivas. Elle Fannig interpreta esplendorosament una adolescent rebel i inquieta aclaparada pels riscos de la bomba atòmica als anys 60 a Gran Bretanya mentre manté una relació estretíssima amb la seva millor amiga, pràcticament una germana, mentre dins de l’entorn familiar s’allunya de la seva mare, mestressa de casa, en un progressiu procés d’adoració de la figura paterna llibertària que acabarà per trasbalsar la seva adolescència. D’altra banda, Greisy Mena interpreta una adolescent decidida a fer carrera com a cantant però el seu futur difícil està marcat també pel seu temps històric, un Mèxic fronterer amb Guatemala convertit en terra de ningú absolutament assetjada per grups violents i assassins com són els grups mares i d’altra banda, policies de migració corruptes i despietats.
El Premi “Pilar Miró” a la millor direcció novella va ser per la cineasta australiana Cate Shortland, responsable del seu segon film, saturat de plans embellits fruit d’una posada en escena esteticista en excés, centrat en retratar les ferides i la petjada del passat nazi dels alemanys, Lore. El títol pren el nom de la germana gran d’un grup de germans que s’ha quedat sense pares i que han de travessar una Alemanya en runes i en descomposició després de la caiguda del règim nazi. Un trajecte iniciàtic que els portarà a descobrir i creure en l’horror de l’assassinat massiu de jueus als camps de concentració, uns tràgics fets que els durà també a qüestionar la figura dels seus propis pares, ja que hi estaven implicats per la condició d’oficial de la SS del progenitor, i alhora els menarà a rebel·lar-se contra un nazisme sociològic que perviu encara entre els alemanys derrotats.
El Premi a la millor fotografia va correspondre a Giles Nuttgens pel seu preciosista i acurat treball a Midnight’s children/Hijos de la medianoche de la reputada directora d’origen indi Deepa Mehta, qui va estar present a Valladolid en la cerimònia inaugural i va acompanyar també la projecció del seu darrer film centrat en la recent i convulsa història de l’Índia des de la seva independència i les relacions carregades d’hostilitat amb la futura Pakistan. Un relat d’històries creuades carregat de fantasia, horror i esperança nascut de la ploma del repudiat escriptor Salman Rushdie.
Per finalitzar cal esmentar el guardó atorgat per la crítica internacional Fipresci al gironí Pere Vilà per la seva segona pel·lícula La lapidation de Saint Étienne. Aquest llargmetratge en règim de coproducció entre Espanya i França parlat en francès i rodat pràcticament enterament a Girona retrata el procés de decadència física d’un home gran i malalt interpretat pel veterà actor francès Lou Castel. Aquest home ha triat viure envoltat exclusivament dels records i les empremtes de la seva dona i la seva filla en un estat d’abandonament enmig de les pressions d’amics, veïns i la propietària del pis, qui arriba fins a l’assetjament, la coacció i la crueltat, per fer-lo renunciar al seu voluntari aïllament personal en estat de reclusió. El jurat de la crítica internacional, conformat pel català Joan Millaret, l’alemanya Angelika Kettelhack i el rus Alexey Gusev, van concedir aquest reconeixement compartit amb La cinquième saison, esmentat anteriorment.
