Pel·lícula basada en la història verídica del nen Èric
Bertran de Lloret de Mar que amb 14 anys veure la seva casa registrada per un grup de guàrdia
civils de la brigada antiterrorista i després va ser portat a declarar a l’Audiència Nacional
pel delicte de terrorisme informàtic per comminar a una cadena de supermercats a etiquetar
també en català els seus productes l’any 2004. Aquest fet increïble va comportar un
considerable enrenou en el seu moment però la desproporció de l’acció que es va emprendre
contra ell va ser motiu d’una demanda de compensació que va ser desestimada i posteriorment el
cas va caure en l’oblit.
Que la pel·lícula s’hagi estrenat coincidint amb el moment tan
intens i àlgid que està vivint el nostre país i pràcticament coincideixi amb la campanya
electoral del present mes de novembre podria aixecar moltes suspicàcies, però l’oportunitat de
tot plegat sembla més aviat fruit de la coincidència. I és que la pel·lícula es va començar a
rodar el 2005 però els problemes de finançament han provocat la demora en el temps de la seva
realització. Així que es tracta d’un projecte que ve de lluny i que sembla que s’ha pogut
enllestir, encara que en data ben tardana, al cap de 7 anys, gràcies també al micromecenatge en
el qual han participat nombrosos particulars que han fet diferents donacions.
La
pel·lícula és un film polític que denuncia de forma contundent els abusos de l’estat damunt
persones innocents que han estat incriminades per diferents motius. El film és un clam en
contra del poder de l’estat que pot trepitjar drets elementals individuals emparat en lleis
antiterroristes que afavoreixen mesures especials que posen en quarantena els drets humans més
bàsics. Una aplicació de la llei extrema que pot ocasionar el rebuig social automàtic envers
els inculpats i l’hostilitat general per culpa de què la presumpció d’innocència sembla que
recula davant qualsevol acusació de terrorisme.
El film de Joel Joan i Sergi Lara té
l’encert i la gosadia de posar damunt la taula un cas polític que en el seu moment va ser
considerat una anècdota però que va deixar seqüeles en els seus protagonistes principals,
estigmatitzats per la seva relació amb el terrorisme, malgrat el suport popular i l’atenció
dels mitjans. Els directors converteixen aquest cas en un clar manifest independentista però
sobretot és un crit d’alerta de pràctiques intolerables fet en la línia de treballs com els de
Ken Loach o Jim Sheridan quan han mostrat algunes barbaritats comeses en el nom de l’estat. En
aquets sentit, Joel Joan i Sergi Lara aprofiten també per fer referències a altres casos en què
fins i tot la tortura i els maltractes s’han aplicat a altres detinguts posteriorment deixats
en llibertat com els dels jocs olímpics de Barcelona o els responsables del diari Egunkaria.
El film podria esdevenir un pamflet si no es recorda que els fets van succeir realment.
L’espectador pot arribar a no creure’s el que veu perquè els fets són tan terribles i
desproporcionats que fa la història inversemblant, com inventada. Però la veritat és que el
film ha hagut de rebaixar el to inconcebible de tot plegat per fer-ho comprensible ja que la
història en si és desmesurada, surrealista, hom diria que és impossible que tingués lloc l’any
2004. Així, els damnificats han comentat que la pel·lícula tan sols reflecteix el 10% del
malson que van viure.
La pel·lícula construeix un heroi adolescent que fa trontollar
fins i tot els temors i les pors dels grans. Aquest film conté una escena nuclear en
l’interrogatori de l’Èric en què tothom es plegaria al poder de la força i la coerció, a la raó
del poder, però un nano de 14 anys desafia a la fiscal del cas per no deixar-se adoctrinar i
combregar amb rodes de molí de l’espanyolitat més rància. Una escena brutal en què no el nen no
es vol confessar espanyol quan l’interrogatori ja ha perdut el seu sentit i s’ha convertit en
una cerimònia delirant en què la fiscal sembla que faci més de mare cabrejada que d’aplicar el
seny i la raó en la sessió. Hom diria que la situació és fruit de la imaginació tendenciosa
d’algun il·luminat si no fos dolorosament cert com així ho confirmen els testimonis.
Està clar que la pel·lícula també arrodoneix el cas amb una història d’adolescència,
d’amistat entre companys, de pressions al col·legi, d’enamoraments entre nois. Però sobretot,
el que reforça el caràcter adolescent del imaginari del nen és la rellevància que adquireix les
lectures de Harry Potter d’on treu l’Exèrcit del Fènix, nom de la seva pàgina web
on fa proselitisme de la causa independentista. Igualment, la pel·lícula cuida de subratllar el
conflicte familiar amb ingredients melodramàtics ben eficients com una figura del pare que
desconfia i s’aparta del seu fill mentre la mare esdevé una mare coratge disposada el seu fill
fins on calgui.
No estaria de més també defensar una pel·lícula pels seus propis
mèrits, més enllà de compartir o no una causa política catalana determinada, i la veritat és
que ens trobem amb una pel·lícula que sap moure eficaçment tots els seus components, una
pel·lícula trepidant, feta amb tremp i nervi, perfectament construïda i interpretada de forma
excel·lent pels seus protagonistes. El nen, interpretat per Nil Cardoner de Polseres
vermelles resulta prodigiós, i igualment extraordinaris són Rosa Gàmiz fent de mare de
l’Èric i Àlex Casanovas fent de pare, qui pateix la brillant transformació de galán català en
transportista aclaparat i superat per tot plegat. I què dir del paper més difícil, el més
odiat, el de la fiscal que està interpretat per l’actriu canària Ana Wagener, que combina el
registre bondadós amb el seu costat més sinistre i amenaçador.
En els crèdits finals de
la pel·lícula es recupera el tema de la Maria del Mar Bonet, ¿Qué volen aquesta gent que
truca de matinada?, un tema que ajuda a connectar els fets denunciats amb moments negres de
la nostra història com el franquisme. Al final de la pel·lícula es recuperen les imatges
autèntiques per reforçar el sentit de document i de verisme de tot plegat, com els
parlamentaris catalans que van donar suport al nen Èric Bertran a Madrid o l’entrevista de
Josep Cuní al mateix processat.
lectures: 1275
Joan Millaret Valls
7 de novembre de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
sort amb l'estrena!
Maria
09-11-2012
Està molt bé que facin pel·lícules així, espero que en facin més. Felicitacions a l'equip.
