Pel·lícula basada en la història verídica del nen Èric Bertran de Lloret de Mar que amb 14 anys veure la seva casa registrada per un grup de guàrdia civils de la brigada antiterrorista i després va ser portat a declarar a l’Audiència Nacional pel delicte de terrorisme informàtic per comminar a una cadena de supermercats a etiquetar també en català els seus productes l’any 2004. Aquest fet increïble va comportar un considerable enrenou en el seu moment però la desproporció de l’acció que es va emprendre contra ell va ser motiu d’una demanda de compensació que va ser desestimada i posteriorment el cas va caure en l’oblit.
Que la pel·lícula s’hagi estrenat coincidint amb el moment tan intens i àlgid que està vivint el nostre país i pràcticament coincideixi amb la campanya electoral del present mes de novembre podria aixecar moltes suspicàcies, però l’oportunitat de tot plegat sembla més aviat fruit de la coincidència. I és que la pel·lícula es va començar a rodar el 2005 però els problemes de finançament han provocat la demora en el temps de la seva realització. Així que es tracta d’un projecte que ve de lluny i que sembla que s’ha pogut enllestir, encara que en data ben tardana, al cap de 7 anys, gràcies també al micromecenatge en el qual han participat nombrosos particulars que han fet diferents donacions.
La pel·lícula és un film polític que denuncia de forma contundent els abusos de l’estat damunt persones innocents que han estat incriminades per diferents motius. El film és un clam en contra del poder de l’estat que pot trepitjar drets elementals individuals emparat en lleis antiterroristes que afavoreixen mesures especials que posen en quarantena els drets humans més bàsics. Una aplicació de la llei extrema que pot ocasionar el rebuig social automàtic envers els inculpats i l’hostilitat general per culpa de què la presumpció d’innocència sembla que recula davant qualsevol acusació de terrorisme.
El film de Joel Joan i Sergi Lara té l’encert i la gosadia de posar damunt la taula un cas polític que en el seu moment va ser considerat una anècdota però que va deixar seqüeles en els seus protagonistes principals, estigmatitzats per la seva relació amb el terrorisme, malgrat el suport popular i l’atenció dels mitjans. Els directors converteixen aquest cas en un clar manifest independentista però sobretot és un crit d’alerta de pràctiques intolerables fet en la línia de treballs com els de Ken Loach o Jim Sheridan quan han mostrat algunes barbaritats comeses en el nom de l’estat. En aquets sentit, Joel Joan i Sergi Lara aprofiten també per fer referències a altres casos en què fins i tot la tortura i els maltractes s’han aplicat a altres detinguts posteriorment deixats en llibertat com els dels jocs olímpics de Barcelona o els responsables del diari Egunkaria.
El film podria esdevenir un pamflet si no es recorda que els fets van succeir realment. L’espectador pot arribar a no creure’s el que veu perquè els fets són tan terribles i desproporcionats que fa la història inversemblant, com inventada. Però la veritat és que el film ha hagut de rebaixar el to inconcebible de tot plegat per fer-ho comprensible ja que la història en si és desmesurada, surrealista, hom diria que és impossible que tingués lloc l’any 2004. Així, els damnificats han comentat que la pel·lícula tan sols reflecteix el 10% del malson que van viure.
La pel·lícula construeix un heroi adolescent que fa trontollar fins i tot els temors i les pors dels grans. Aquest film conté una escena nuclear en l’interrogatori de l’Èric en què tothom es plegaria al poder de la força i la coerció, a la raó del poder, però un nano de 14 anys desafia a la fiscal del cas per no deixar-se adoctrinar i combregar amb rodes de molí de l’espanyolitat més rància. Una escena brutal en què no el nen no es vol confessar espanyol quan l’interrogatori ja ha perdut el seu sentit i s’ha convertit en una cerimònia delirant en què la fiscal sembla que faci més de mare cabrejada que d’aplicar el seny i la raó en la sessió. Hom diria que la situació és fruit de la imaginació tendenciosa d’algun il·luminat si no fos dolorosament cert com així ho confirmen els testimonis.
Està clar que la pel·lícula també arrodoneix el cas amb una història d’adolescència, d’amistat entre companys, de pressions al col·legi, d’enamoraments entre nois. Però sobretot, el que reforça el caràcter adolescent del imaginari del nen és la rellevància que adquireix les lectures de Harry Potter d’on treu l’Exèrcit del Fènix, nom de la seva pàgina web on fa proselitisme de la causa independentista. Igualment, la pel·lícula cuida de subratllar el conflicte familiar amb ingredients melodramàtics ben eficients com una figura del pare que desconfia i s’aparta del seu fill mentre la mare esdevé una mare coratge disposada el seu fill fins on calgui.
No estaria de més també defensar una pel·lícula pels seus propis mèrits, més enllà de compartir o no una causa política catalana determinada, i la veritat és que ens trobem amb una pel·lícula que sap moure eficaçment tots els seus components, una pel·lícula trepidant, feta amb tremp i nervi, perfectament construïda i interpretada de forma excel·lent pels seus protagonistes. El nen, interpretat per Nil Cardoner de Polseres vermelles resulta prodigiós, i igualment extraordinaris són Rosa Gàmiz fent de mare de l’Èric i Àlex Casanovas fent de pare, qui pateix la brillant transformació de galán català en transportista aclaparat i superat per tot plegat. I què dir del paper més difícil, el més odiat, el de la fiscal que està interpretat per l’actriu canària Ana Wagener, que combina el registre bondadós amb el seu costat més sinistre i amenaçador.
En els crèdits finals de la pel·lícula es recupera el tema de la Maria del Mar Bonet, ¿Qué volen aquesta gent que truca de matinada?, un tema que ajuda a connectar els fets denunciats amb moments negres de la nostra història com el franquisme. Al final de la pel·lícula es recuperen les imatges autèntiques per reforçar el sentit de document i de verisme de tot plegat, com els parlamentaris catalans que van donar suport al nen Èric Bertran a Madrid o l’entrevista de Josep Cuní al mateix processat.
lectures: 927
Joan Millaret Valls
7 de novembre de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
sort amb l'estrena!
Maria
09-11-2012
Està molt bé que facin pel·lícules així, espero que en facin més. Felicitacions a l'equip.
