ANIMALS, EL FILM CATALÀ QUE VA SORPRENDRE A SITGES, ARA PASSA DESAPERCEBUT A LA CARTELLERA
Amb poc més de trenta anys, Marçal Forés va presentar el seu primer llargmetratge a l’edició de Sitges d’enguany, un film inquietant i arriscat. Procedent de la factoria ESCAC, el barceloní animava al públic de Sitges a deixar-se emportar, a veure Animals amb la ment oberta, seguint el tren d’aquesta hipnòtica peregrinació mental. De cap altra manera es pot afrontar la seva peculiar proposta, bilingüe en català i anglès.
Un format de producte amb clar esperit d'autor, que amaga una història d'amor adolescent, senzilla, orgànica i accessible. El descobriment del primer amor i les seves conseqüències tràgiques són la premissa d'una història en la qual diferents forces xoquen entre si. D'una banda el món infantil de la imaginació i l’auspici de l'ambient familiar, de l'altra, el món adult i la descoberta de la pulsió sexual.
Pol, un adolescent que viu amb el seu germà i estudia secundària a un institut britànic, té un secret: un peluix que pensa, es mou i amb el qual comparteix els seus millors moments. La seva vida discorre amb normalitat fins que arriba Ikari, un enigmàtic alumne pel qual queda fascinat. El nostre protagonista s'enfronta a la pèrdua de la innocència, al conflicte derivat de la dificultat d'estimar i ser estimat, i a la transició de la maduresa en una època convulsa d'emocions, sensacions i desitjos.
La tèrbola atmosfera del bosc inicial dóna pas, al dia següent, a un pantà rutilant. Amb una fotografia sempre impecable d’Eduard Grau (Buried), un pont i una carretera comuniquen aquests dos mons que el protagonista creua una i altra vegada. Pol, amb 17 anys voldria deixar de murmurar al seu putxinel·li pelut però el necessita perquè forma part de sí mateix: és el seu altre jo. Aquesta dualitat modela tota la pel·lícula i també s’expressa per mitjà d’entorns que es contraposen.
El director barceloní aconsegueix transmetre visualment uns estats d’ànims als quals les elaborades interpretacions, en especial d’Oriol Pla i Roser Tapias, hi sumen una intensitat i veracitat agradablement desconcertants. L’esperit del romanticisme aixopluga aquest debut en el llargmetratge gràcies a les interpretacions principals però els primers contactes amb l’expiració arriben a través del professor Martin Freeman (Watson a la sèrie televisiva Sherlock i protagonista d’El Hobbit).
Per parlar de la naturalesa humana dels joves protagonistes, el director català recorre, per exemple, a al·legories zoofíliques. Un gos salvatge és l’íntim reflex del jove outsider que arriba d’Anglaterra per trastocar-ho tot, i pel que fa a la tranquil·la comunitat de l’Institut britànic on estudien els personatges, ja no serà la mateixa amb la presència de l’enigmàtica Clara, afí al plàcid cérvol que busca desconcertadament sense trobar el seu camí.
El trànsit de la infantesa a l'adolescència és vist com una instal·lació audiovisual, però l’evolució dels conflictes i els estats d’ànims es traslladen molt acuradament a la composició musical, a càrrec de Natalie Ann Holt, que ja ha col·laborat a films de projecció internacional com Blitz (Elliott Lester), The Holding (Susan Jacobson) o Mesocafé (Ja'far 'Abd Al-Hamid), sempre reafirmant l’ànima eufònica a cadascun dels seus films.
A Animals, les emocions i sentiments alteren poc a poc la realitat dels seus personatges, teixint un nou entorn on la quotidianitat es vesteix de fantasia. El film és un producte seductor i atractiu, un drama clàssic, atemporal i universal narrat amb una proposta visual que es recolza en els referents habituals dels joves d'avui en dia. Una finestra que s'obre al món dels adolescents i un mirall on els joves s'encaren a si mateixos.
Però aviat les al·lusions tètriques en forma de novel·la gràfica (Black Hole, de Charles Burns) o de música (l’indie-rock de Los Claveles) van prenent una forma real i destacable, i és que Animals té aires de Brick (Rian Johnson), detalls del cinema d'adolescents de Gus Van Sant o quelcom de Les amours imaginares. Tot narrat d'una manera suggestiva, mai críptica o complicada, donant dades i, d'altra banda, amagant informacions precises.
Escándolo Films deixa clar que no tem el risc, ja ho ha demostrat amb reflexions inaudites com Tres dies amb la família o drames sci-fi com Eva, apostant ara per un producte alternatiu. La diferència és que Marçal s'ha atrevit a acostar-se a una estètica fílmica que, fins ara, semblava impossible de portar al cinema català: el cinema indie. Els plànols, els enquadraments, els paisatges, els actors, la música o l'art, ens porta a un món diferent, a un món poètic.
Probablement un dels seus pecats és la monotonia. El conflicte del protagonista és a vegades massa obtús. Probablement amb un disseny del conflicte més visible (i amb unes trames per als secundaris més elaborades, ja que es redueixen a ser simples acompanyants del protagonista sense contenir prou valor per si mateixos), la pel·lícula podria esdevenir molt més profunda, sense reduir-se només als conflictes interns del protagonista.
Així doncs, el bon debut de director Marçal Forés és una història d'amor adolescent, de sacrifici, de la tragèdia de dos mons enfrontats. Una història on el poder de la fantasia difumina els límits de la realitat i, en la qual, la mort és un final tan temptador com inevitable. Molts conflictes es juxtaposen, molts traumes s’afegeixen, i en aquest procés probablement alguns perden consistència, però sempre causen fascinació, no només als més hipsters.
Equip del film Animals a Sitges (Javier Beltrán, Oriol Pla, Marçal Forés i Roser Tapias)
lectures: 958
Una crítica d’Èric Antonell
7 de novembre de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
una peli maca pero un pel estranya
marc
08-11-2012
Una mica estranya,més que d'amor és una peli sobre els conflictes interns d'un adolescent.Quan has escrit?
