No hi ha dubte que Argo és una pel·lícula sorprenent des de múltiples punts de vista, especialment si tens la sort de veure-la sense massa dades prèvies. La història que explica de com es van rescatar 6 membres de l’ambaixada nord-americana a Teheran fent-los passar per l’equip de rodatge d’una cinta de ciència ficció canadenca, sembla més pròpia d’un best-seller de ficció, que no pas d’un passatge històric. I costa una mica creure que va succeir a la realitat, ja que resol una crisi internacional de primer nivell, gràcies a una idea a priori tan esbojarrada, que si no hagués sortit bé, hagués suposat de ben segur, un bany de sang amb conseqüències imprevisibles. Per altra banda, també xoca que un actor com Ben Affleck sigui capaç de sortir-se’n amb nota d’un projecte com aquest, demostrant que no eren casualitat les bones crítiques dels seus dos primers films darrera la càmera (Adiós Pequeña, Adiós i The Town: Ciudad de ladrones) o l’Òscar compartit amb Matt Damon pel guió de L’indomable Will Hunting. I finalment, no deixa de sorprendre que una història tan sucosa com aquesta no s’hagués portat abans a la pantalla gran, quan ja han transcorregut 15 anys des que Bill Clinton va decidir desclassificar-la i treure-la a la llum.
Com a responsable darrer del film, Ben Affleck ha pres moltes decisions, i quasi totes encertades. Sense anar més lluny, Argo s’inicia amb un pròleg en el qual s’explica una mica la història del país, i es deixa clara la connivència del govern nord-americà en l’arribada al poder del Sha de Persia mitjançant un cop d’Estat, i els posteriors abusos d’aquest governant sobre la població. Amb això la cinta busca des de bon principi una certa objectivitat, que es manté durant bona part del metratge, sense donar una visió massa parcial de la situació política. Per altra banda, no hi ha dubte que davant un argument com aquest, molts directors haguessin tingut la temptació de fer una cinta diferent, més donada a l’espectacularitat i l’acció trepidant, però en comptes d’això, Affleck opta per buscar la màxima versemblança i austeritat narrativa: l’entrada a l’ambaixada es veu des dels dos punts de vista però quasi sembla un documental; la operació de rescat es desenvolupa quasi exclusivament des del punt de vista de l’agent Tony Mendez, que ell interpreta; en la part de Hollywood no es busca adornar-se massa amb les interioritats de la Meca del cinema, i els actors escollits, a part del protagonista que ell es reserva, no són excessivament coneguts i s’ha fet buscant la màxima semblança física. Formalment s’ha buscat com a referents els thrillers dels anys 70, el seu ritme, la seva textura, la seva forma d’enfocar la política. I hi ha una cura de l’ambientació i la recreació d’escenaris absolutament impecable.
A més, Affleck dóna sobrades mostres de les seves capacitats com a director. La més evident és sens dubte el tour the force del tram final, amb la fugida dels diplomàtics. I és que malgrat saber-se el desenllaç, i per tant no poder jugar amb l’arma de la incertesa i el suspens, aconsegueix un crescendo de tensió, digne d’una cinta del mestre Hitchcock, però sense estridències, jugant amb els cànons bàsics d’aquesta mena d’escenes, i aconseguint que l’espectador pateixi com si fos ell qui estigués intentant burlar la guàrdia de l’aeroport. I també a l’igual que el mestre anglès, juga molt bé amb la introducció de petits detalls que ajuden a fer més atractiva i àgil la narració, com ara el fet que es comencin a servir begudes alcohòliques com a element identificador de l’espai aeri iranià, o l’storyboard que li guarda pel fill.
Per altra banda Argo no deixa passar la ocasió de fer un homenatge a un tipus de cinema de ciència ficció que va suposar una autèntica revolució en el gènere, centrat aquí sobretot en La Guerra de les Galàxies i El Planeta dels Simis, que a més entronca amb el personatge interpretat per John Goodman, el maquillador d’efectes especials John Chambers, que va crear els simis del film de Franklin Schaffner o les orelles del capità Spock i que va ser un autèntic pioner en l’ús i tractament de determinats materials i la creació de monstres varis, que van obrir molts camins a gent com Rick Baker que van agafar el seu testimoni.
Fins i tot es pot afirmar que ens trobem davant un dels millors papers de Ben Affleck com a actor, amb una interpretació de gran sobrietat, que no inexpressivitat, carregant-se l’acció a les seves espatlles i donant rèplica a intèrprets tan solvents com el mateix Goodman, Alan Arkin o Bryan Cranston. Potser Affleck ha trobat finalment el seu lloc en el món del cinema, com ho van fer abans gent com Clint Eastwood o Kevin Costner, que quan van decidir posar-se darrera la càmera van demostra un gran talent com a directors i també van créixer com a actors. De moment podem fruir del que ben segur serà un dels films de l’any, que demostra que encara hi ha vida en el cinema d’agents secrets més enllà dels Bonds, Bournes o Hunts, i que més sovint del que ens pensem, la realitat supera amb escreix la ficció. I ara tan sols cal esperar que algun productor com els que apareixen a la pel·lícula, es decideixi a convertir el guió d’Argo en una cult movie, que pel que s’apunta breument amb els personatges que apareixen a la festa on es llegeix el guió o els storyboards, seria tot un autèntic festival de ciència ficció de sèrie B nostàlgica.
Ben Affleck en un instant del film
lectures: 750
Una crítica de Marc Serra
12 de novembre de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Bona, molt bona pel·lícula, sí senyor. Affleck segueix així i seràs el nou Clint Eastwood de la direcció.
