No hi ha dubte que Argo és una pel·lícula
sorprenent des de múltiples punts de vista, especialment si tens la sort de veure-la sense
massa dades prèvies. La història que explica de com es van rescatar 6 membres de l’ambaixada
nord-americana a Teheran fent-los passar per l’equip de rodatge d’una cinta de ciència ficció
canadenca, sembla més pròpia d’un best-seller de ficció, que no pas d’un passatge històric. I
costa una mica creure que va succeir a la realitat, ja que resol una crisi internacional de
primer nivell, gràcies a una idea a priori tan esbojarrada, que si no hagués sortit bé, hagués
suposat de ben segur, un bany de sang amb conseqüències imprevisibles. Per altra banda, també
xoca que un actor com Ben Affleck sigui capaç de sortir-se’n amb nota d’un projecte com aquest,
demostrant que no eren casualitat les bones crítiques dels seus dos primers films darrera la
càmera (Adiós Pequeña, Adiós i The Town: Ciudad de ladrones) o l’Òscar compartit
amb Matt Damon pel guió de L’indomable Will Hunting. I finalment, no deixa de
sorprendre que una història tan sucosa com aquesta no s’hagués portat abans a la pantalla gran,
quan ja han transcorregut 15 anys des que Bill Clinton va decidir desclassificar-la i treure-la
a la llum.
Com a responsable darrer del film, Ben Affleck ha pres moltes decisions, i
quasi totes encertades. Sense anar més lluny, Argo s’inicia amb un pròleg en el qual s’explica
una mica la història del país, i es deixa clara la connivència del govern nord-americà en
l’arribada al poder del Sha de Persia mitjançant un cop d’Estat, i els posteriors abusos
d’aquest governant sobre la població. Amb això la cinta busca des de bon principi una certa
objectivitat, que es manté durant bona part del metratge, sense donar una visió massa parcial
de la situació política. Per altra banda, no hi ha dubte que davant un argument com aquest,
molts directors haguessin tingut la temptació de fer una cinta diferent, més donada a
l’espectacularitat i l’acció trepidant, però en comptes d’això, Affleck opta per buscar la
màxima versemblança i austeritat narrativa: l’entrada a l’ambaixada es veu des dels dos punts
de vista però quasi sembla un documental; la operació de rescat es desenvolupa quasi
exclusivament des del punt de vista de l’agent Tony Mendez, que ell interpreta; en la part de
Hollywood no es busca adornar-se massa amb les interioritats de la Meca del cinema, i els
actors escollits, a part del protagonista que ell es reserva, no són excessivament coneguts i
s’ha fet buscant la màxima semblança física. Formalment s’ha buscat com a referents els
thrillers dels anys 70, el seu ritme, la seva textura, la seva forma d’enfocar la política. I
hi ha una cura de l’ambientació i la recreació d’escenaris absolutament impecable.
A
més, Affleck dóna sobrades mostres de les seves capacitats com a director. La més evident és
sens dubte el tour the force del tram final, amb la fugida dels diplomàtics. I és que
malgrat saber-se el desenllaç, i per tant no poder jugar amb l’arma de la incertesa i el
suspens, aconsegueix un crescendo de tensió, digne d’una cinta del mestre Hitchcock, però sense
estridències, jugant amb els cànons bàsics d’aquesta mena d’escenes, i aconseguint que
l’espectador pateixi com si fos ell qui estigués intentant burlar la guàrdia de l’aeroport. I
també a l’igual que el mestre anglès, juga molt bé amb la introducció de petits detalls que
ajuden a fer més atractiva i àgil la narració, com ara el fet que es comencin a servir begudes
alcohòliques com a element identificador de l’espai aeri iranià, o l’storyboard que li guarda
pel fill.
Per altra banda Argo no deixa passar la ocasió de fer un homenatge a un
tipus de cinema de ciència ficció que va suposar una autèntica revolució en el gènere, centrat
aquí sobretot en La Guerra de les Galàxies i El Planeta dels Simis, que a més
entronca amb el personatge interpretat per John Goodman, el maquillador d’efectes especials
John Chambers, que va crear els simis del film de Franklin Schaffner o les orelles del capità
Spock i que va ser un autèntic pioner en l’ús i tractament de determinats materials i la
creació de monstres varis, que van obrir molts camins a gent com Rick Baker que van agafar el
seu testimoni.
Fins i tot es pot afirmar que ens trobem davant un dels millors papers de
Ben Affleck com a actor, amb una interpretació de gran sobrietat, que no inexpressivitat,
carregant-se l’acció a les seves espatlles i donant rèplica a intèrprets tan solvents com el
mateix Goodman, Alan Arkin o Bryan Cranston. Potser Affleck ha trobat finalment el seu lloc en
el món del cinema, com ho van fer abans gent com Clint Eastwood o Kevin Costner, que quan van
decidir posar-se darrera la càmera van demostra un gran talent com a directors i també van
créixer com a actors. De moment podem fruir del que ben segur serà un dels films de l’any, que
demostra que encara hi ha vida en el cinema d’agents secrets més enllà dels Bonds, Bournes o
Hunts, i que més sovint del que ens pensem, la realitat supera amb escreix la ficció. I ara tan
sols cal esperar que algun productor com els que apareixen a la pel·lícula, es decideixi a
convertir el guió d’Argo en una cult movie, que pel que s’apunta breument amb els
personatges que apareixen a la festa on es llegeix el guió o els storyboards, seria tot
un autèntic festival de ciència ficció de sèrie B nostàlgica.
Ben Affleck en un instant del film
lectures: 1030
Una crítica de Marc Serra
12 de novembre de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Bona, molt bona pel·lícula, sí senyor. Affleck segueix així i seràs el nou Clint Eastwood de la direcció.
