ALEJANDRO JODOROWSKY. AUTOR: DIEGO MOLDES. EDITORIAL CÁTEDRA/SIGNO E IMAGEN
Alejandro Jodorwsky és un artista multidisciplinar que ha
fet gala d’una polivalència creativa inabastable en tots els camps artístics. Prolífic i
incansable autor que ha practicat poesia, circ, teatre, mim, titelles, guionista de còmics –
associat amb Moebius per crear L’incal entre els anys 1980 i 1988, entre altres coses- ,
novel·lista, assagista, quiromàntic, escultor i, evidentment, cinema, entre altres coses més.
Artista egòlatra, potser, però sobretot un autor d’una imaginació increïble i desbordant, un
autèntic home del Renaixement, com el defineix el seu estudiós Diego Moldes.
Alejandro
Jodorowsky va sortir de Xile el 1953 per anar a França per aprendre la tècnica del mim i no va
retornar al seu país en quaranta anys per viure a cavall de París i Mèxic. En l’ambient
parisenc s’estrenaria amb un primer curt esbojarrat, La cravate (1955), que va fer les
delícies de Jean Cocteau i que intentava abraçar el mim amb un surrealisme tardà i s’influïa de
la simbologia del tarot. Després cofundaria el moviment Pànic amb el filòsof Fernando Arrabal i
el dibuixant Topor, un moviment excèntric i antiracionalista d’evidents connexions amb el
surrealisme de Breton i el dadaisme, encara que distanciats en alguns conceptes.
El seu
cinema comparteix una atracció per allò grotesc, monstruós, afí a una estètica de la lletjor,
amb predilecció pels éssers deformes, com acostuma David Lynch, tot recollint una herència que
es remunta fins a Freaks (1931, Tod Browning) per reivindicar la bellesa d’allò lleig.
Un cinema carregat de simbolisme com confirma alguns elements com la seva fixació per les
mutilacions i, especialment, les decapitacions; elements que es podrien emparentar amb el
cinema de terror però que són utilitzades com a metàfores de les mutilacions psicològiques dels
individus.
Un cinema simbòlic d’indubtable càrrega fabuladora que busca transcendir les
seves imatges no des de l’al·legoria sinó des de l’explicitat de les seves manifestacions
simbòliques. Una profusió de símbols que sobta en el context del seu cinema més aviat de caire
realista i que provoca recels entre l’espectador ja que els troba inversemblants. Però aquest
és el gran enigma i el motiu de la fascinació i torbació que desvetlla el cinema de Jodorowsky.
Un cinema que segur que neix de l’inconscient en què les seves construccions simbòliques
responen a una memòria viscuda o somniada. Ell mateix ens orienta sobre aquest aspecte en un
breu text introductori, “Mai vaig saber el que estava dient amb les meves imatges, sabia el que
estava sentint a molta distància de les paraules. No vaig fotografiar amb una màquina, vaig
fotografiar amb les entranyes.”
De ben segur que es tracta del llibre definitiu sobre un
creador com Alejandro Jodorowsky tan esmunyedís, tan difícil de copsar i d’entendre. Per la
posteritat queden títols tan enrevessats, esotèrics, delirants, onírics, provocadors,
cabalístics, exasperants com El topo (1970) o The Holy mountain (1973). El
topo, que no es va estrenar a Espanya fins el 1978 per culpa de la censura, és un western
psicodèlic i barroc farcit de filiacions que poden anar des de l’espagueti western de Sergio
Leone al cinema atàvic de Glauber Rocha, de Fellini a un imprescindible Buñuel, de la imatgeria
cristiana – especialment la crucifixió – a la mitologia.
