KEN LOACH TORNA AMB LA SEVA HABITUAL CRÍTICA SOCIAL A TRAVÉS D'UNA COMÈDIA MALTEJADA, ANOMENADA LA PARTE DE LOS ÁNGELES
L'humor ja va ser una de les claus de l'èxit d'algun dels primers films de Ken Loach com Raining Stones, que provocava somriures sense desviar-se dels cànons del melodrama social. Però en aquests últims anys, el cineasta britànic s'està decantant obertament cap a la comèdia popular com una nova forma d'aproximar-se a les problemàtiques de sempre, fins i tot obtenint reconeixements, com el premi especial del jurat del Festival de Cannes d’enguany.
Tan amb Buscando a Eric, film en què el jugador de futbol Eric Cantona exercia de conseller espiritual laic, com amb La parte de los ángeles, Loach s’acosta a la comèdia popular britànica -la que els Estudis Ealing va situar entre les millors del gènere després de la Segona Guerra Mundial- però mai abandonant les problemàtiques socials del proletariat britànic (aquesta vegada sota la bandera de Saltire).
Un jove pare de família de Glasgow no aconsegueix escapar del seu passat delictiu però la vida li canvia quan es creua amb Rhino, Albert i la jove Mo que, com ells, evita la presó però no una pena de treballs socials. Henri, l'educador que els hi han assignat, es converteix llavors en el seu nou mentor i els inicia en l'art de la cata de whisky on entre destil·leries i sessions de degustació, Robbie descobreix que té un autèntic talent com a tastador.
Davant del to dramàtic tantes vegades emprat per Ken Loach per retratar problemes socials, el director i el seu habitual guionista Paul Laverty composen una melodia riallera i condescendent per acostar-nos al poc prometedor futur d'un grup de joves NI-NI. Com una versió sorneguera i etílica de Men of Boys Town (Norman Taurog, 1941), The Angels' Share empatitza afablement amb l’espectador, degut a l'afecte dels seus personatges.
Sir Loach presenta una cinta tenyida de discreció realista que, de vegades, es desdibuixa en forma de pseudodocumental vérité. El guió gaudeix de sobrietat i els seus actors alimenten amb espontaneïtat les línies argumentals. Com és habitual en els films del director anglès, el repartiment sembla que no actuï i és que es desprèn total naturalitat de les seves interpretacions. Destaquen un aspre Roger Allarn i un intens Paul Brannigan, en la seva primera incursió cinematogràfica.
La fotografia, a càrrec Robbie Ryan, és pura artilleria visual que ja va funcionar a pel·lícules com l’aclamada Fish Tank, Red Road o la insòlita Insolation. Ryan aconsegueix crear llum d’on no n’hi ha (degut a la teranyina nuvolenca escocesa) on aquesta llangueix entre les sensacionals Scottish Highlands i els rostres variants dels seus personatges. Mereix bona nota la il·luminació dels interiors summament tènues.
Estem davant d’una comèdia etílica de moderada graduació on el director de 76 anys recupera el to de la crítica social al voltant dels suburbis gaèlics més excèntrics. Una cinta sense pretensions, plena de tendresa cap als personatges: tots perdedors, tots perduts, tots desemparats. Un cop més, Loach beu a la salut d'aquesta classe popular que protagonitza sempre les seves pel·lícules, amb un humor de vegades estrepitós però amb un absolut respecte cap a aquest col·lectiu.
Com un reconegut Black Bull de 40 anys o un excel·lent Glenfiddich Vintage -probablement un dels whiskys més especials de les terres altes- el film es converteix en un petit plaer però també en una petita faula fermentada de realisme màgic. La trama zigzagueja entre el thriller urbà i el drama social, passant per la comèdia fàcil sense ser una intencionada caricatura dels scots. un film que es deixa "beure" fàcilment però que gaudeix d’una amplitud i una essència inoblidable pel paladar visual.
lectures: 979
Una crítica d’Èric Antonell
19 de novembre de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
soc expert en whiskyes i els que ha posat l'autor al final del paràgraf són bons però jo hagués destacado el \
black_bull
19-11-2012
el \
black_bull
19-11-2012
el \
black_bull
19-11-2012
el \
black_bull
19-11-2012
el Talisker 18 de Escócia.
black_bull
19-11-2012
Per ser crític de cine i suposo que no tastador professional, no estan malament
black_bull
19-11-2012
Suposo que els critics també bebeu molt
black_bull
19-11-2012
nanos arregleu el formulari de comentaris perquè no deixa escriure frases llargues
black_bull
19-11-2012
Black_Bull pots ser expert en wkiskies,però cada un té els seus gustos.La peli és discreta,encara que amb bona història social.
Laia C.
19-11-2012
si fosis experta entendries el que dic, sino hagues recomanat també un Old Parr gama alta
black_bull
19-11-2012
No necessit ser experta per tenir llibertat d opinió i gustos.I si miressis la peli sabries que els whiskies que menciona n Èric surten a la peli.
Laia C.
19-11-2012
Jo sóc experta en literatura i no prohibiré a la gent opinar sobre gustos en llibres,cada persona és un món.Tampoc vull acabar semblant una pedant,com alguns.Recorda que aquí s opina de pelis,no de whiskies.
Laia C.
19-11-2012
Visca el cinema i visca el Whisky!
Manu
19-11-2012
tranquila dona, jo nomes opino del que se no de cine. el meu comentari era una sugerencia d'expert. si vols tenvio per un email els millors whiskys, si t'interesen
black_bull
19-11-2012
Tranquil home,estalivia't la llista de whiskies,no són la meva devoció,tot i haver fet ruta de destil·leries per Sctoland.Salut i llarga vida al cinema!
