François Ozon no et deixa indiferent. O t’agrada molt o el detestes. De fet, fins i tot poden passar totes dues coses quan et mires una de les seves pel·lícules, el que demostra que som davant d’una figura polèmica i genial. Pocs cineastes del panorama actual són tan versàtils (ha fet comèdia, drama, musical) i han sabut crear un univers propi al llarg de la seva trajectòria fílmica. El realitzador francès, a més, és valent. A En la casa juga amb l’espectador submergint-lo en una mescla insòlita entre realitat o ficció. Si et deixes atrapar i jugues, t’encantarà.
Una pel·lícula juganera Quan arrenca el curs acadèmic, un avorrit professor de francès (interpretat per un dels actors gals més sol·licitats del moment, Fabrice Luchini) queda atrapat pels relats que escriu un dels seus alumnes. El jove, a qui dóna vida el rostre revelació de la temporada, Ernst Umhauer, dedica els seus textos a narrar la vida d’un altre noi de la classe en una típica família perfecta. Això serveix a Ozon per burlar-se del model social i intel·lectual burgès, ple de luxes i comoditats però sense ànima ni sentiment.
Així, professor i alumne comencen una relació en què res és el que sembla i que proposa la reflexió sobre la creació artística i la funció lúdica que se li dóna per fugir de la mediocritat del nostre dia a dia. Si a més de Luchini i Umhauer al repartiment hi afegim els noms de Kristin Scott Thomas i Emmanuelle Seigner, imagineu-vos-ho: la pel·lícula és una delícia, un joc que Ozon administra de manera entremaliada i que es burla dels tòpics narratius que contaminen el cinema: l’erotisme d’estar per casa i els girs argumentals gratuïts són desmuntats sense pietat.
La pel·lícula és una delícia (...) que es burla dels tòpics narratius que contaminen el cinema Si la pel·lícula funciona, però, no és només per la inspiració dels seus actors. La narrativa del conjunt és sòlida, i les batalles dialèctiques entre docent i estudiant són brillants. El ritme és àgil i la posada en escena és elegant i sòbria, però al mateix temps original. De fet, hi ha escenes en què Luchini i Umhauer entren literalment als escrits de l’últim i són uns espectadors més de la funció. A cada nou ingredient a la trama el suspens va en augment i la curiositat creix. En aquest sentit, i pel to del film, tot plegat evoca l’esperit del Hitchcock de La finestra indiscreta.
En la casa és un dels títols de l’any. Si bé és reiterativa en alguns passatges, la seva proposta és rotunda i estimulant. Surrealista i divertida, trista i amarga, l’obra d’Ozon dóna una nova dimensió a la figura del voyeur. La línia que separa el que és cert del que inventem és fina, finíssima. Potser és així perquè en el fons fons i forma són al mateix, a la creació.
Fabrice Luchini i Kristin Scott Thomas en un instant del film
lectures: 715
Una crítica de Marc Busquets Obré
23 de novembre de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Excel·lent pe.·lícula; molt interessant descobrir joies com aquesta a la cartellera...
