Com moltes de les històries i llegendes que s’expliquen sobre Hollywood, un productor amb olfacte – Charles K. Feldman - va descobrir i llençar a la fama el jove còmic Woody Allen l’any 1965 per protagonitzar i escriure la seva primera aparició fílmica, ¿Qué tal, Pussicat? de Clive Donner. El director, que va néixer el 1935 a Nova York, ha esdevingut una autèntica i cobejada celebritat mundial després de dotzenes de pel·lícules, tot encadenat treballs anuals sense defallir malgrat sobrepassar la setantena d’anys. Les seves pel·lícules són sol·licitades pels grans festivals de primera classe, és festejat per rodar avui en qualsevol país europeu malgrat la seva nacionalitat nord-americana, i el seu prestigi és tan indiscutible que nombrosos actors i actrius de cotització alta no dubten a retallar-se el sou per aparèixer, moltes vegades, de forma testimonial en els seus films.
El director novaiorquès pot gaudir del privilegi més envejat pels cineastes: el seu control absolut sobre el producte, l’anomenat director’s cut. I un reputat director que, fins i tot, pot menystenir els premis Oscar, passant de recollir el guardó que va obtenir per Annie Hall (1977). Un director posseïdor d’un rècord difícil d’aconseguir com és està nominat sis vegades com a millor director o catorze vegades com a millor guionista.
El director de la mítica cinta Manhattan (1979) és un home lligat indissolublement a la ciutat de Nova York, escenari natural de la gran majoria dels seus films, encara que actualment es bellugui per Europa entre Barcelona, Londres, París i, darrerament Roma. Nova York, la ciutat dels gratacels, de Central Park, del Planetari Hayden, de l’edifici Dakota, del Madison Square Garden, ha estat una presència d’excepció, vertader protagonista.També és un director conegut per treballar amb col·laboradors habituals, un director poc amant dels canvis i els relleus en l’equip tècnic de les seves pel·lícules. Així és famosa la seva amistat amb fotògrafs com Gordon Willis amb qui ha fet més de trenta pel·lícules, o la unió amb Carlo di Palma durant catorze cintes. Altres directors de fotografia que han ocupat un lloc privilegiat en la filmografia de Woody Allen han estat el nòrdic Sven Nykvist o el director d’origen xinès Zhao Fei.
El novaiorquès Woody Allen és també un director conegut per les seves bandes sonores, una autèntica senya d’identitat associada, també, a la seva popular faceta de clarinetista a la banda “The new Orleans Jazz Band” que han convertit el jazz en el seu estendard musical. Carretades de clàssics del jazz i el swing omplen les seves pel·lícules i, fins i tot, la seva ininterrompuda febre musical donaria peu a un homenatge explícit a la figura del guitarrista Emmet Ray a Acordes y desacuerdos (1999). De totes maneres, també manifesta una certa debilitat per l’òpera amb una selecció de temes ininterromputs per il·lustrar la seva filmografia, fins a arribar a Match point (2005) en què el fons musical s’inscriuria totalment en la música clàssica.
De Woody Allen també es conegut el seu amor pel cinema i la seva corresponent militància cinèfila. Així veurem moltes vegades com els seus protagonistes o ell mateix, interpretant-se a sí mateix, s’endinsa en una sala de cinema o té converses sobre cine. Fins i tot, el cinema serà un referent ineludible en la seva posada en escena mitjançant la rèplica i homenatge de moments cinematogràfics clàssics com a Sueños de un seductor (1972); o el seu tribut i admiració a la figura del cineasta suec Ingmar Bergman explicitat en cintes com Septiembre (1987); o arribant fins i tot a construir una oda al cinema a La rosa púrpura de el Cairo (1985) en què una dona arribava a penetrar la pantalla per viure en pròpia pell una pel·lícula d’aventures de l’època daurada de Hollywood en blanc i negre.
El present volum acabat d’editar-se es troba actualment en la seva sisena edició i contempla fins i tot la darrera entrega corresponent al periple europeu que segueix Woody Allen aquesta darrers temps. Ens referim a la comèdia coral i romàntica A roma con amor estructurada en quatre històries independents que funcionen de forma paral·lela. Una cinta deutora dels habituals tòpics italians i romans que la fa força impersonal i turística en excés. Aquesta incursió romana està protagonitzada, entre altres, per Alec Baldwin, Judy Daves o una Penélope Cruz que repeteix amb Woody Allen després de Vicky Cristina Barcelona (2008), i comportava també el retorn de Woody Allen davant de la càmera com a actor des de Scoop (2006).
I si voleu continuar endinsant-vos en les interioritats de la vida i l’obra del veterà i incansable Woody Allen esteu de sort perquè aquest mateix Nadal s’estrena a casa nostra Woody Allen, el documental de Robert B. Weide amb la voluntat d’esdevenir una peça definitiva sobre el popular director novaiorquès. En el documental que segueix el procés creatiu i fílmic de les pel·lícules de Woody Allen hi participen actrius com Diane Keaton, Penélope Cruz, Scarlett Johansson o Naomi Watts; actors com Antonio Banderas, Martin Landau o Sean Penn; els directors de fotografia Gordon Willis i Vilmos Zsigmond; així com col·laboradors, productors i representants.
lectures: 720
Joan Millaret Valls
27 de desembre de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
gran woody allen tot i que va començar un tour turístic una mica 'de campo i playa' amb pelis més lleugeres i no tant bones com les anteriors
