Malgrat la tebior de moltes crítiques, l’arribada a les nostres cartelleres d’un film com El Capital ha de ser celebrada. Perquè no per menys intuït o conegut, el rerefons de l’actual crisi econòmica ens afecta d’una manera tan evident, directa, generalitzada (tot i que desigual), que tota denúncia és poca. Potser molta gent esperava una obra més contundent, dramàtica i centrada en els efectes de la crisi, i el que s’ha trobat ha estat una radiografia del capitalisme més ferotge, que en el fons és com descriure les pràctiques que ens han portat allà on som ara, i que vistes amb perspectiva són tan immorals i mancades de qualsevol respecte pel bé comú, que no fa estranyar que hagin conduit a la situació actual. De fet, el substrat literari que hi ha darrera la cinta és la novel·la homònima escrita por Stéphane Osmont i publicada el 2004, encara en temps de vaques grasses. D’alguna manera es podria dir que seria el pas previ al fatídic dia que es descriu a Margin Call; la fam de diner descontrolada i sense escrúpols que va anar inflant la bombolla que esclata amb contundència en el magnífic film de J.C. Chandor. Dues cintes amb molts punts de contacte, i que inevitablement han estat objecte de comparació. I certament, l’obra de Costa-Gavras no arriba a la intensitat dramàtica, les superbes interpretacions i el realisme colpidor d’aquella radiografia inclemet, inspirada en la caiguda del Lehman Brothers. Però malgrat això, no es pot considerar que El Capital, vista en si mateixa no sigui una pel·lícula atractiva i amb arguments igualment interessants.
A diferència d’altres treballs anteriors com Missing o La caixa de música, Costa-Gavras ha optat en aquesta ocasió per realitzar una obra més despullada d’emocions, més descriptiva, menys empàtica, més freda en definitiva (com el món que descriu), però igualment implacable en el missatge. A més, El Capital és una cinta que té diverses capes, i que es pot veure des de diversos angles. Així, òbviament tenim un retrat gens amable dels intestins del sistema capitalista, amb la banca, els grups inversors, les operacions especulatives... Però des d’una òptica general la cinta també es veu des del punt de vista de la lluita pel poder, les aliances hipòcrites, les traïcions..., quasi com una pel·lícula de la màfia. I en darrer terme, no es pot negar que el film descriu la trajectòria d’un autèntic arribista, que entra per casualitat en les altes esferes del món financer i que farà tots els possibles per mantenir la seva posició i consolidar-la, sense massa escrúpols.
Mirada amb tranquil·litat, un cop surts de la sala i deixes enrere el ritme a estones proper al thriller (especialment en el tram final), la veritat és que el panorama que dibuixa aquesta cinta és certament descoratjador i preocupant, per un ciutadà allunyat d’aquests cercles, i que ara sobreviu com pot als efectes diaris d’aquesta crisi devastadora. Costa-Gavras no dóna marge a la redempció de la majoria de personatges, ni deixa entreveure el més mínim penediment ni capacitat de rectificació de tots aquests taurons de les finances, a excepció feta del personatge de l’analista de Londres, que ha d’acabar sucumbint a l’evidència de que el canvi és gairebé impossible. De fet, la darrera frase pronunciada pel protagonista en el consell d’administració, resumeix a la perfecció el missatge que vol transmetre el director: Seguiré robant als pobres per donar-ho als rics. Sóc un modern Robin Hood.
Des d’un punt de vista narratiu, el film opta per facilitar a l’espectador el seguiment de la trama, i no aprofundeix massa en les operacions i el llenguatge financer, sinó que ho intenta explicar de la manera més planera possible. Pel mateix motiu, els personatges tenen un punt d’arquetípics i fins i tot paròdics, sense incidir massa en el seu dibuix. I les diverses línies argumentals al voltant del protagonista (la dona, la model, l’analista de Londres, l’investigador...) no van molt enllà i ajuden bàsicament a apuntalar al trama principal. En aquest sentit si que se surt una mica del to general l’escena del dinar en família, on el protagonista ha d’empassar-se els retrets del seu oncle, que vindria a exemplificar la veu del poble, entre una galeria de personatges quasi monopolitzada per gent lligada al món de les finances, la política, el poder, el diner...
Però més enllà de totes aquestes consideracions, el visionat d’El Capital deixa un regust d’impotència i emprenyament en l’espectador. De que ens han estat i ens estan prenent el pèl. I que per culpa de l’avarícia sense límits d’uns pocs, la resta haurem d’acabar-los pagant la festa, passant moltes penúries. I com que segurament aquest era el missatge que volia transmetre Costa-Gavras a través del film, no es pot negar que ha aconseguit el seu propòsit amb escreix. Perquè el cinema, a més d’entreteniment o estètica, també és bo que de tant en tant s’utilitzi com a arma de denúncia, aprofitant el seu gran poder de convocatòria i de difusió. Exercint de Robin Hood postmodern.
lectures: 902
Una crítica de Marc Serra
27 de desembre de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
un reflex de la realitat, de com uns lladres ens han robat per avaricia i encara conserven el seu lloc de treball
