DE ÓXIDO Y HUESO: AUDIARD ENS PRESENTA UN FILM MAGNÈTIC DE DESENLLAÇ UN PÈL OXIDAT
Jacques Audiard va néixer a París, el 30 d'abril de 1952. A començament dels 80 va començar a escriure guions (Reveillon chez Bob!, Mortelle Randonnée o Baxter) per més tard, al 1994, dirigir el seu primer llargmetratge: Regarde les hommes tomber. Va ser amb Sur mes lèvres que va començar a tenir cert ressò internacional, a través d’una història molt original que barrejava pols contraposats, acció i cinema social.
Audiard, responsable de la multiguardonada Un prophète o Un herós très discret, ens presenta De rouille et d'os (De óxido y hueso), un film que va participar a l’últim Festival de Cannes i que ha obtingut un triplet (director, guió i actor) a la 57ª Seminci de Valladolid. Cinta agredolça on, abans que res, preval la força de voluntat de l’ésser humà per superar totes les dificultats (físiques i psicològiques) que la vida ens va col·locant al llarg del nostre camí.
Ali (Matthias Schoenaerts) és un jove pare que s'ha d’encarregar del seu fill de cinc anys, Sam. Sense llar ni diners, es mudarà a casa de la seva germana amb la qual manté una freda relació. Poc després, coneixerà una entrenadora d’orques en captivitat anomenada Stéphanie (Marion Cottillard), amb la qual entaularà una relació atípica i profunda degut a un greu accident que patirà ella, el qual, li marcarà la vida per sempre.
Si a Llegeix els meus llavis ens relatava el romanç entre una noia sorda i un exconvicte, aquí els protagonistes de la cinta són un sac de músculs i una princesa desvalguda. Bàsicament es centra en la relació que esdevindrà entre Alain i Stephanie descuidant, així, altres flancs com el comportament entre pare i fill. Un cop entra la biòloga en escena, la línia argumental guanya intensitat fins a l’últim tram del film.
Matthias Schoenaerts compleix molt correctament en el seu paper de pare primerenc i faldiller aficionat a la boxa, però és Marion Cotillard qui realment omple la pantalla amb una actuació excel·lent. L'actriu de 37 anys, que hem pogut veure recentment a Batman: La llegenda reneix i Origen (ambdues de Christopher Nolan), construeix un mimetisme total amb el seu personatge. Un paper que ja li ha valgut una nominació als propers Globus d’Or.
Eminent portaveu del noir amb accent francès, Audiard s’endinsa als aiguamolls del drama romàntic amb un halo bastant tràgic. Lluny de la sobrietat formal de les seves obres més interessants, el gal dirigeix el seu cinema temperamental (de pulsions físiques i odissees espirituals) cap al sentimentalisme més terrenal, perdent-se entre un romanticisme tosc i un inquietant moralisme de culpes i redempcions.
La banda sonora va farcint la història de matisos clarobscurs amb la signatura d’Alexandre Desplat, melòman de professió que durant els últims anys porta un ritme frenètic de treball. El prolífic compositor ha compost simfonies per The Queen (2006), El curiós cas de Benjamin Button (2008) - nominades les dues a l'Oscar - o El discurs del rei (2010), que guanyà el premi BAFTA del 2011.
El film té un ritme constant, amb pocs alts i baixos. Encara que sigui una història aparentment senzilla, el parisenc sap portar-la per aquells fronts que desperten l'interès de l'espectador: no faltarà sexe, amor i violència. La primera hora del metratge és senzillament magnètica però és una llàstima que Audiard no s’atreveixi a tirar-se a la piscina (amb o sense cetacis) i prefereixi abans la seguretat d'un desenllaç estrany, còmode, potser desmanyotat.
Una història d'amor que emociona de forma gradual, gràcies sobretot a la implacable construcció dels seus personatges. Una proveta que conté diversos gèneres mesclats, amb diverses històries superposades que podrien recordar-nos a l’esperit de Rompiendo las Olas (Lars von Trier), als germans Dardenne o, fins i tot, al cinema negre més clàssic d’Alain Corneau. Una història marginal, visceral, dura i totalment allunyada de situacions convencionals.
Estem davant d’un film complex, dens, absorbent, amb un guió ossut i potent fins a cert punt. Mentre que Un profeta avassallava, De óxido y hueso aconsegueix commoure i mantenir una sensació de neguit persistent i tenaç. No és per res previsible. Tot i així, a mida de que va acabant el film, aquest ens deixa una sensació de mer melodrama, sense cap últim gir de guió important, oxidant-ne el desenllaç.
Bones festes.
lectures: 922
Una crítica d’Èric Antonell
28 de desembre de 2012
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
m'estimo més això que hobbits, miserables i totes aquestes pallassades per fer diners
marc
28-12-2012
Vista. M'ha agradat. Bona. Està per sobre de la mitja actual a la cartellera. Bon any.
jaume casacuberta
30-12-2012
No la vas voler anar a veure acompanyada d'una servidora!
