ELS MISERABLES: UN MELODRAMA MUSICAT DE CARA A LA GALERIA I DIRECTE CAP ALS OSCAR
Llegir Les Misérables és una de les experiències més interessants que pot tenir un lector. Víctor Hugo ens ofereix una història on es barregen de forma magistral el romanticisme, el melodrama i la crítica social. Aquells que s’atreveixin a gaudir de l’obra mestra de l’escriptor francès vibraran amb la persecució sense treva que el policia Javert sotmet a l’ex pres Valjean, la terrible història de Fantine i la valentia dels revolucionaris parisencs en la rebel·lió del 1832, el punt culminant d’un lustre marcat per la fam i la mort.
La història del dramaturg gal i les famoses cançons del musical original es retroben en aquesta coproducció britànica - estatunidenca per explicar una visió més optimista que miserable, malgrat les innombrables penúries dels seus protagonistes. La història ens ofereix drama, sentimentalisme i algunes dosis d’humor a parts iguals, sense caure en recursos massa forçats i explicant tot el necessari perquè aquells que mai han gaudit de la novel·la original, puguin ara digerir-la a través d’un mer producte d’entreteniment.
Els treballs previs de Tom Hooper no convidaven a pensar en un treball memorable pel que fa a la posada en escena, acusat per molts de telefílmic. Des del seu acadèmic i oscaritzat treball a The King's Speech, fins a la ignorada The Damned United, aquí demostra la seva capacitat en instants ocasionals, especialment quan aposta per la intimitat en certes cançons a través de primers plans sostinguts, una forma previsible però efectiva de ressaltar el seu component emocional.
Claude-Michel Schönberg, compositor de música teatral i cançons populars, dissenya en aquesta ocasió una contundent banda sonora, responsable de gestionar bona part de la càrrega dramàtica del film. Compositor de musicals com Marguerite, Cleopatra o Miss Saigón, el bretó sap brindar aquí moments memorables com la peça On my own, interpretada pel personatge d’Éponine, aconseguint transmetre a l'espectador les emocions latents que potser la imatge no és capaç de canalitzar.
Tanmateix, és indubtable que el punt fort del film és el seu meravellós repartiment. Anne Hathaway és tan commovedora com la infortunada Samantha Barks, mentre que Hugh Jackman sorprèn amb la seva faceta com a cantant gairebé operístic en el seu rol d'ex presidiari. Igualment memorables són les interpretacions d'Helena Bonham Carter i Sacha Baron Cohen, realment divertits com a parella d’hostalers lladres. Per la seva banda, Russel Crowe no és gens convincent en el seu paper de Javert.
Ells són els principals responsables d’alguns dels millors moments (escassos) d’aquesta versió d’Els miserables. Així, alguns espectadors no podran reprimir les seves llàgrimes en veure a Fantine interpretant la trista I Dreamed a Dream o riure amb el número còmic protagonitzat per Carter i Cohen. Són espurnes de veritable talent en un conjunt vistós que avorreix. Al final, tot i les grans interpretacions i l’abundància de mitjans, l’adaptació cinematogràfica acaba sent pólvora mullada.
Inclús en la part interpretativa no tot són flors i violes, i és que aquesta queda tacada per algunes subtrames com la dels personatges interpretats per Amanda Seyfried i Eddie Redmayne, a través d’una trama amorosa d’alta rebosteria que es converteix en un dels punts més febles del guió de William Nicholson: la parella es veu una vegada en la llunyania i ja estan perdudament enamorats. Nicholson adapta un musical complicat però no té en compte el format fílmic i el ritme que n’ha de resultar.
L’oscaritzat director abusa de picats i contrapicats que només donen grandiloqüència a la narració, però no grandesa. L’espectador poc familiaritzat amb el musical original es pot veure aclaparat pel soroll, però s’adonarà que la cinta del britànic no ofereix tant com sembla. El director s’oblida del ritme que ha de tenir un musical i elabora més aviat un melodrama musicat, summament letàrgic. Això sí, Hooper somriu sabent que unes quantes nominacions als Oscar estan assegurades i que part de l’objectiu de producció es veurà assolit.
Bon any 2013.
lectures: 1050
Una crítica d’Èric Antonell
2 de gener de 2013
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
excel·lent musical, llàstima de Russell Crowe, molt desafortunat
Ramis
02-01-2013
Doncs a mi em va sorprendre agradablement. Els primers plans molt ben aguantats pels actors. Grans veus. Escenografia encertada. I moments emocionants. Direcció molt correcte en general.
Atticus F.
02-01-2013
Ai mare meva. Lhe vista i es un pastel. Coincideixo amb la critica. Es fa molt pesada...
carles bcn
02-01-2013
Doncs a mi m'ha encantat, i les mancances (qualitat vocal Russell Crowe i algun passatge massa ensucrat) la fan més propera
Montse
02-01-2013
Russell Crowe queda en evidència, vergonyosa actuació! la resta d'actors, esplèndids! bona coreografia però massa moviment de càmera
Manu1974
03-01-2013
Si. Hi ha bones interpretacions pero poc mes a rascar. Jo i el del meu costat miravem bastant el rellotge a partir de la hora i mitja de pelicula
daniel
03-01-2013
Amanda Seyfried i Russell Crowe estan mal triats. La peli és molt bona,es fa una mica llarga i amb bona música.Encara que pels lectors sempre serà millor el llibre! :)
