Mai la vida escolar havia sigut una experiència tan emocionant i sorprenent. Être et avoir (Ser i tenir) és un film documental que traça a la perfecció el fenomen francès de la classe única. Amb un toc de sensibilitat i enginy, el director Nicolas Philibert mostra el dia a dia d'un conjunt d'alumnes que acudeixen a classe. De diferents edats, s'ajuden entre ells i aprenen quelcom que va més enllà dels coneixements escolars bàsics: la convivència i la dimensió humana.
En això es basa, precisament, la classe única. El fenomen acostuma a néixer a zones rurals, on les escoles no poden fragmentar els nens d'acord amb l'edat a causa del nombre reduït d'alumnes. També hi sol haver un sol professor que s'encarrega d'exercir una educació personal a cadascun d'ells, adaptant-se al que més necessiten. Així succeeix a Être et avoir. El professor és un home de mitjana edat, que exhala devoció i autoritat. No obstant això, el personatge adquireix a més una caràcter paternal. Tot i que instrueix els nens en coneixements i comportaments nobles, també els fa reflexionar sobre les seves actituds i té cura d'ells. La pel·lícula, doncs, deixa llegir entre línies una relació forjada en l'amistat i el respecte mutu. Dins d'aquest lligam costa distingir si els alumnes necessiten el mestre o, en realitat, és el mestre qui de debò els necessita a ells.
L'evolució narrativa del llargmetratge demostra que el sistema educatiu és totalment vàlid i exitós, sempre i quan certes condicions es compleixin. Els pares també juguen un paper important en la docència dels seus fills. Són especialment còmiques les escenes on tota la família s'acaba reunint al voltant del nen per ensenyar-li diferents formes de resoldre un exercici. El rol del professor, que es reuneix amb els pares per comentar i millorar l'ensenyança, és sens dubte clau. De fet, el mestre es converteix en una espècie de mesies educatiu. Els nens li tenen una fe devota, i responen als seus discursos pràctics amb absoluta atenció. No és d'extranyar, per tant, que inclús les tortugues de l'escola allarguin el cap i l'observin, com si així elles també fossin alliçonades sobre els valors sagrats de la vida.
Estrenada el 2002, aquesta mirada al fenomen francès de la classe única va obtenir el 2003 el Premi de Cine Europeu al millor documental i va estar nominada als Premis BAFTA en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa. Poca recompensa per una mestria tan destra.
lectures: 742
Una crítica de Sergi Bayó
2 de gener de 2013
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Em sembla molt oportú recuperar ara aquesta pel·lícula, en un moment delicat també a nivell educatiu, gràcies.
