EL BOSC, AMB 11 NOMINACIONS ALS GAUDÍ, RETORNA EL BON CINEMA A CATALUNYA
Imprevisible com de costum, el cineasta Òscar Aibar salta d'El Gran Vázquez a una crònica rústica ambientada durant la Guerra Civil. Si aquella tragicomèdia sobre Manuel Vázquez, creador d’historietes tant carismàtiques com La família Cebolleta, aportaven una jocosa recreació del còmic en el què Barcelona es trobava llavors immersa, El bosc aporta un nou punt de vista sobre els tristos successos del 36, guardant evidents connexions amb altres films seus com Atolladero i Platets voladors.
L’etapa històrica més cruenta de l’Espanya contemporània és una font inesgotable d’inspiració per a escriptors i directors de cinema, creadors que veuen en aquells anys devastadors el context ideal per a desenvolupar-hi les seves metàfores més tèrboles. L’any 2000, l’escriptor Albert Sánchez Piñol va escriure un conte de tan sols vuit pàgines ambientades en aquella època, un relat que va fascinar el director Òscar Aibar.
La cinta sorgeix, doncs, d'un relat que l’antropòleg català va incloure al recull de contes Les edats d'or, i que el seu propi autor va transformar en guió. Un guió, reconeixen Aibar i Piñol, escrit i reescrit vint vegades. Procuraren evadir-se dels tòpics del cinema sobre la guerra a través d’una peculiar història, centrada en una família matarranyenca força singular. Aquesta viu en una masia, a les rodalies de la qual apareixen unes misterioses llums que semblen transportar a una altra dimensió.
Aquesta és la darrera pel·lícula d’Aibar, un film que barreja el drama obscur de la Guerra Civil (tot i que podria tractar-se de qualsevol altra guerra) amb elements propis del gènere fantàstic, i en el què el barceloní manté l’essència del conte original. El film, nominat a 11 premis Gaudí, es va presentar a la darrera edició del Festival Internacional de Sitges, on va rebre una bona acollida per part del públic i la crítica.
El fil conductor es concentra en la vida d’un matrimoni de petits burgesos agraris, mal considerats per l’ateneu i part de la població. Quan al 1936 es desencadena el conflicte bèl·lic, els anarquistes prenen el poder de la petita localitat de Matarranya i acusen de feixista al jove propietari de la masia. Aquest ha de desaparèixer i tot queda a l’atenció de la seva esposa, que sovint es veu exposada a l’espoli practicat per alguns i al setge amorós per altres.
Un exemple de bon cinema en català que cal veure en versió original per tal d’apreciar el dialecte propi de la franja. Al contrari del que sol esdevenir en el cinema d'aquesta indole històrica, El bosc no es focalitza en descriure les misèries d'ambdós bàndols i l'infame oportunisme dels que s'aprofiten de qualsevol situació límit. Abans que res, aquesta és una pel·lícula sobre l'amor i la supervivència, elements narrats mitjançant sòlides imatges i una molt bona ambientació.
L’element que fa d’El bosc un film suculent no es deu només al seu magnífic argument –amb un punt de tendresa malgrat la difícil conjuntura social en què s’ambienta–, sinó que ho són els seus fantàstics intèrprets: Àlex Brendemülh (pura convicció) i Pere Ponce (notable vilà) mantenen un intens duel, mentre l’estatudinenc Tom Sizemore (nominat als Globus d’or al 2000 per Witness Protection), deixa momentàniament les grans produccions per interpretar el brigadista que fa tornar el somriure a Dora (una intensa Maria Molins).
En aquesta subversió del dibuix habitual de la Guerra Civil Espanyola, la cinta podria ser un inesperat reflex d’El laberinto del fauno (Guillermo del Toro) però El bosc segueix el seu propi camí. Un diàleg entre dues dimensions, la real i la fantàstica, en la qual la primera esmicola els límits del realisme mitjançant la caricatura dels seus personatges -aquí soldats republicans com a vilans de la funció- mentre la segona envaeix el terreny de la quotidianitat per expressar la tangibilitat.
Una metàfora actual que ens alliçona a no desconfiar d’aquell que és diferent de nosaltres i acollir-lo amb generositat, sense pors ni recels. El ritme del film és gradual i manté la tensió d’un final inesperat, al pur estil (salvant les distàncies) d’Amblin Entertainment. Destaca l’excel·lent muntatge de Bernat Vilaplana, que ha col·laborat entre altres films a Lo Imposible, del barceloní J.A. Bayona, nominat a l’Oscar per millor interpretació femenina.
Els elements sobrenaturals - notablement recreats per Cesc Biénzobas i Joan Amer- no desvirtuen el seu poderós entramat humà, tenint en compte la seva aproximació al sci-fi que tant sembla fascinar a Aibar. El bosc desplaça la seva subtrama fantàstica fora del camp de visió. La fa invisible a l'abric d'un relat sobre el conflicte bèl·lic que busca caricaturitzar els tòpics, però en què el traç gruixut acaba dibuixant un fresc atrevit i original.
lectures: 840
Una crítica d’Èric Antonell
14 de gener de 2013
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
no està al nivell de Pa negre però força i visca al cinema català
marc
14-01-2013
Intentaré veure-la, té bona pinta!
Josep Maria
14-01-2013
El laberinto del fauno ha condicionat molt aquesta pel·lícula, massa...
Marcus Brody
14-01-2013
M'agrada molt aqueixa peli,ja que és sci-fi durant la Guerra Civil.Té un aire a Pa Negre,però divergeixen.Aquí te mostren la visió d'un pobre fascista assetjat pels comunistes durant la República i ha d'acabar fugint cap a un món desconegut per sobrevi
