S'ESTRENA AMOR, LA PEL·LÍCULA GUANYADORA DE LA DARRERA PALMA D'OR DE CANNES
L’amor extrem A aquestes alçades de la pel·lícula, se sap que tota nova història dirigida per Haneke sacsejarà les platees. El cineasta austríac, que es va donar a conèixer amb Funny Games (1997), ha anat forjant pel·lícula rere pel·lícula un univers propi en què la vida és un camí ple d’obstacles, dur, malalt. Amor (2012), òbviament, va en aquesta línia. Commou per la seva senzillesa i la seva honestedat. Però sobretot, perquè presenta una freda reflexió sobre els lligams que uneixen les parelles, fins i tot quan la decadència i la pèrdua de la salut ho ennegreixen tot.
El dolor i la decadència El començament del film és impactant. Uns agents de policia entren en un pis i hi troben un cadàver. És a dir, Haneke desvetlla el desenllaç al primer minut de la funció. No és cap error. És, de fet, un gran encert. La mort és i serà sempre el desenllaç. El que vol mostrar-nos, però, és el camí. Com s’hi arriba. Sense cops d’efecte innecessaris a la narració, la bellesa (i la tristesa) d’Amor viuen a la subtilesa, als detalls.
Sense cops d’efecte innecessaris a la narració, la bellesa (i la tristesa) d’Amor viuen a la subtilesa, als detalls Una altra de les grans armes de Haneke són els seus actors. Trintignant i Riva es llencen al buit sense xarxa i aconsegueixen una actuació conjunta plena de tendresa. Compenetrats com poques vegades s’ha vist a la pantalla, la parella d’intèrprets mostra sense reserves les seves febleses i sí, la seva decrepitud en una rotunda mostra de talent i valor. Per darrere, Isabelle Huppert compleix com sempre.
Transparència i sinceritat La posada en escena de la pel·lícula (tota l’acció transcorre al petit apartament de la parella protagonista) aconsegueix transmetre la sensació d’aïllament dels ancians. Els plans llargs, eterns, incomoden l’espectador. No obstant, és en la gestió del temps i del ritme on Haneke brilla amb més força. A cada nova escena, a més, el dolor augmenta. No obstant, fins i tot en aquest dolor entenem l’amor que senten l’un per l’altre. Sense sentimentalismes. La transparència i la sinceritat de Haneke són el gran cert d’Amor.
Pot entendre’s la mort com la prova definitiva de l’amor? Haneke ho creu. La seva proposta, en què la malaltia destrossa tot el que temps enrere havia estat pur, és trista i sincera. És d’agrair que a diferencia del que farien altres realitzadors, defugi trucs i estratègies a la recerca de la llagrimeta. Al contrari. L’estil d’Amor és sobri, directe, simple. Real. I el conjunt és brutal, sense concessions. És l’amor extrem.
Trintignant i Riva són la parella protagonista d’Amor (Foto: IMDB).
lectures: 1106
Una crítica de Marc Busquets i Obré
17 de gener de 2013
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Totalment d'acord amb aquesta crítica. L'apartament és un protagonista més, és la gàbia on estan atrapats ells dos
Cesc
17-01-2013
Haneke és una garantia de bon cinema, de intel·ligència, de serenitat, d'elegància, de dignitat, d'aprofundiment, d'instants colpidors, de sinceritat...
Nina
17-01-2013
senzillament la millor peli de l'any
Laura
17-01-2013
Tota una lliçó de tendresa però sense obviar la tragèdia. Gran pel·lícula feta amb amour.
