Que la producció i el consum de productes culturals i d’entreteniment de gènere de terror (barrejat o no amb la fantasia i la ciència ficció) es troba en un dels moments de més auge, deixa poc lloc a dubte. La crisi i la postmodernitat han portat a una necessitat de la gent d’evadir-se de la realitat i molts ho fan a través de l’ensurt, el crit, la sang... El món infantil, tradicionalment ha estat abonat a la por, i només cal recordar la gran quantitat de literatura que ha produït molts malsons als més menuts i els ha començat a configurar un imaginari propi en aquest gènere, això si, adaptat a la seva edat. De fet, els nens han augmentat progressivament el seu interès per aquests productes, que cada cop es van fent més quotidians en el seu món, a la vegada que augmenta la precocitat en el seu consum. Per això, no és d’estranyar que hagin coincidit en cartell 3 títols com: Frankenweenie, Hotel Transylvania i El alucinante mundo de Norman.
Quan molts havien començat a esmolar els ganivets contra el geni de Burbank després d’alguns títols més o menys discutibles o incompresos, Tim Burton ha recorregut a un material 100% personal, que ja havia estat objecte del seu segon curt-metratge, i que ara, quasi 30 anys després, recupera per poder explicar-lo amb més detall i amb els recursos privilegiats dels que ara disposa. El resultat és una preciosa recreació del mite de Frankenstein vista a través dels ulls d’un nen en el paper del doctor, i amb un gos com a objecte dels seus experiments, que acaba convertint-se en un homenatge sincer i devot a les monster movies. La cinta és un autèntic gaudi per qualsevol afeccionat al gènere, al cinema o a l’art en general; la realització, en un acurat stop-motion i un majestuós blanc i negre, és un treball artesanal dels que no s’obliden i cada pla és una composició que traspua emoció i coneixement cinematogràfic. I és que Frankenweenie és una cinta feta des de la infància, des del record, des de la nostàlgia, des de l’amor al cinema de sèrie B, d’un jove i solitari Burton, que fabulava veient aquells vells films, aquelles sèries, llegint aquells còmics, i que anava creant un univers personal i únic, que ha fructificat en el director que és ara.
A més, ens trobem davant un compendi de la majoria de filies i fòbies del director, que es venen repetint a quasi tota la seva obra: la reivindicació de la diferència, la infància marginal, el terror i el fantàstic integrats a la quotidianitat, els monstres que no són perillosos sinó que han de ser protegits davant una societat intolerant que no accepta les seves singularitats i que es mou per una por irracional i en forma de turba ... I tot plegat, amb un resultat que pot ser fruït tant per un nen com per un adult, i novament amb la sempre inestimable participació de Danny Elfman a la partitura. En definitiva, una reivindicació de Burton com el que és, un dels noms claus del cinema (en general) de les darreres dècades, sense discussió, i que és capaç de tornar a la Disney, després d’haver-ne sortit per la porta del darrera, agafar un vell projecte i demostrar que es van equivocar en no donar-li més confiança i oportunitats.
Amb molts punts de contacte amb aquest esperit burtonià tenim El alucinante mundo de Norman, film singular que aconsegueix unir amb normalitat en una cinta infantil: un nen que veu fantasmes, zombis i una bruixeta sacrificada a l’estil Salem. Novament tornem a trobar la figura del nen solitari, incomprès, marginat pels seus companys, però que finalment salvarà el poble amb les seves habilitats, i la denúncia de les masses colèriques mogudes per instints primaris i que a la fi resulten ser molt més perilloses que no pas els pobres i indefensos éssers sobrenaturals que persegueixen. Com en el cas anterior, també s’ha optat per una tècnica aparentment tant antiquada com l’stop-motion, que molts creien condemnada a la desaparició en temps de píxels i 3D, però que ha sabut adaptar-se als nous temps i darrerament ha tingut una revifalla amb altres títols excel·lents com Pirates o Els mons de Coraline, justament la primera cinta dels estudis Laika (els mateixos d’aquest Norman), i que ja apuntava maneres amb una història fantàstica i un punt gòtica a càrrec de Henry Selick, director de la Pesadilla antes de Navidad de Burton. Però a més a més, la cinta de Chris Butler i Sam Fell té molts altres atributs a destacar, com ara el seu ritme trepidant, dosis considerables d’humor, que sense oblidar als pares (les picades d’ullet a clàssics del gènere són constants), potser són una mica més assequibles pels fills que en el cas anterior, i un final ple de lirisme amb un canvi de to sobtat, que emparenta amb un determinat tipus de cinema d’animació oriental.
Finalment, Hotel Transylvania jugaria una altra lliga, la de les produccions infantils més comercials i convencionals (cal recordar que ens trobem en un producte de la Sony), perfectes per les dates nadalenques. En aquest cas, la història també dóna la volta a la imatge tradicional dels monstres (aquí format per un autèntic dream team dels clàssics de la Universal), i els reclou en un típic castell dels Càrpats reconvertit en hotel, on s’amaguen dels humans que els tenen aterrits. A partir d’aquí es suscita el típic conflicte familiar quan la filla del comte Dràcula s’enamora d’un noi humà, davant la negativa del pare. Vaja, una trama vista mil vegades, d’amors (im)possibles a causa dels orígens diferents i prejudicis caducs. Cal reconèixer però, que el film de Genndy Tartakovsky té tots els elements per entretenir el públic més menut, des del disseny de personatges, el ritme vodevilesc, i les inofensives bromes de l’univers monstruós mainstream. Segurament és un tipus de cinta menys atractiva per un adult, però es deixa veure perfectament si recuperes uns ulls infantils durant els 90 minuts escassos de metratge.
En definitiva, 3 clars exemples del bon moment pel qual travessen tant el món de l’animació infantil, com el gènere de terror en sentit ampli, així com de la seva excel·lent compatibilitat. I és que no en tingueu cap dubte: hi ha vida més enllà de Pixar. I si no que li diguin a l’arqueòleg Tadeo Jones, que amb molts menys mitjans però amb una gran passió, imaginació i professionalitat, ha estat el fenomen de la passada tardor (amb el permís del Sr. Bayona), i ens ha ofert l’autèntica quarta part de la nissaga Indiana Jones que el públic esperava, i no aquell imperdonable Regne de la Calavera de Cristall. Però bé, com diuen els contes: això ja és una altre història.
Una escena de Frankenweenie
lectures: 852
Marc Serra
21 de gener de 2013
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Interessant article i reflexió. De les que has mencionat em quedo amb Frankenweenie i Pirates, les dues són amenes, utilitzen stopmotion (Pirates utilitza claymation, subcategoria de stopmotion) i tenen imprès un segell molt personal (Burton i Aardman)
