DJANGO DESENCADENA I ALLIBERA A L'AUTÈNTIC TARANTINO
Sorgit a Europa a principis dels 60, l’espagueti western va ser la corrent alternativa al western clàssic procedent dels EUA, el bressol del gènere. Aquest subgènere, en els seus inicis menyspreat per la crítica, va anar adquirint prestigi gràcies a un públic major, a la seva millor posada en escena i, sobretot, per un reconegut precursor: Sergio Leone, director que va arribar a la seva cúspide gràcies a La trilogia del dòlar.
L’any 1966, la pel·lícula Django, coproducció hispano-italiana dirigida per Sergio Corbucci, va sorprendre a tothom dins d’un gènere tant de moda en aquell moment com era l’espagueti western. Sobretot per les seves altes dosis de violència en el que el seu públic habitual encara no estava acostumat. Quentin Tarantino, fan acèrrim d’aquest apèndix del western i del director romà, li ha volgut retre un singular i remembrable homenatge.
Després de quatre anys i plantejar públicament la seva retirada, Quentin Tarantino torna a la gran pantalla amb Django Unchained, una producció que s’ha situat a primera línia mediàtica i que, de moment, ja ha conreat diverses nominacions i premis a les grans gales: destaquen les 5 nominacions als Oscar (millor film, actor secundari, guió original, fotografia i so) i els guardons de millor guió i actor de repartiment (Christoph Waltz) als Globus d’or.
Tarantino és un director inclassificable i personal. Abans de cineasta o guionista, és un cinèfil empedreït que durant la seva joventut es va nodrir d’un maremàgnum d’arquetips, fruit d’això el seu cinema s'ha convertit en una autèntica batedora de gèneres i conceptes. És evident que en aquesta ocasió no es limitaria a rodar un simple spaghetti western, sinó bullir la seva pròpia pasta, un conglomerat de referents tan clàssics com moderns que juguen amb el subgènere a base de recuperar-lo però també fent trontollar els seus fonaments.
Un cop més, el realitzador de Tennessee compta amb Christoph Waltz, guanyador d'un Academy Award i un Globus d'Or, que aconsegueix carregar gran part del pes de la trama a les seves espatlles. En aquesta ocasió, Waltz és un caça recompenses germànic que ajuda a l’antiheroi, Jamie Foxx, – àmpliament xulesc – a recuperar la seva esposa (esclava de Candie). DiCaprio, per la seva banda – aquí un histrió pervers - aconsegueix ser el personatge antagònic ideal, interpretant a un vil despietat anomenat Calvin Candie.
No és novetat que Tarantino rescati joies musicals dels 60 i 70, que passi del soul al funky en un parpelleig o que la seva selecció musical aconsegueixi convertir cada escena en el millor dels videoclips. Gaudim de temes originals compostos exclusivament pel film com Ancora qui, creat per un dels seus ídols, el veterà Ennio Morricone. S'inclouen també temes inèdits, entre els quals destaquen el rap de Rick Ross o el mashup titulat Unchained.
Probablement, el director ha creat un dels seus millors films des de Pulp Fiction, Reservoir Dogs o Kill Bill, col·locant-la a l'olimp de les seves millors creacions. Un film que aconsegueix entretenir durant les seves 2 hores i 45 minuts, i és que la cinta és una bèstia enfurismada – aquí un Mandingo - que va desplegant la seva còlera de menys a més intensitat a mesura que avança el metratge, mentre no deixa d’evidenciar els horrors d’uns Estats Units entaforats de segregacions i opressions sobre la raça negra.
Un festival de referències embotides dins d'un apetitós marc, el western, i sota el segell inconfusible d'un Tarantino en plena forma (per sort, aquí menys enamorat de si mateix que de costum). La cinta, sens dubte, farà les delícies dels seus fans. En aquesta pel·lícula trobaran nombroses escenes d’acció i algunes sanguinàries al més pur estil Sam Peckinpah, i és que l’espectador proveït sap que ha de portar un impermeable per no acabar tacat de sang.
La història aconsegueix embolicar-nos i traslladar-nos al llunyà oest gràcies a grans esplanades com l’Alabama Hills de Califòrnia, però sobretot gràcies a l’atmosfera creada per Robert Richardson, habitual del director que ja compta amb tres premis Oscar pel que fa el seu palmarès personal (Hugo, The Aviator i JFK). Gràcies a la perícia i l’emulsió del director de fotografia, el granulat ens introdueix de ple en aquest passat indòmit i polsegós.
Afortunadament, les banalitats (mal controlades a Malditos bastardos) aquí queden aparcades per deixar espai a l'estrictament necessari, sense que sobri cap diàleg i propiciant moments de gran voltatge. Tarantino nodreix el seu relat amb moments còmics impagables (la seqüència dels sacs podria ser un sketch dels Monty Python), vitaminats tiroteigs i zooms de càmera (genuïns dels setanta) que alimenten la nostra faceta més retrògrada.
A cavall entre el més sincer tribut i la més capritxosa i desvergonyida paròdia, Django Desenadenado esdevé un hilarant western amb cert regust de cinema blaxploitation. Tarantino té el mèrit d’homenatjar un gènere caduc, donant la volta a la truita i convertint-la en un gaudi d’actualitat. A partir de l'esclavitud als Estats Units (no abolida fins al 1863) i temes tant severs com la recerca de la justícia, el llargmetratge es configura com una burlesca sense precedents. Memorable.
Leonardo DiCaprio com a Calvin Candie
lectures: 943
Una crítica d’Èric Antonell
22 de gener de 2013
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
peliculón. si s'emporta el guió original als Oscars d'aquest any, per mi significa que és una de les millors pelis de l'any, dins del seu estil.
ferran
22-01-2013
Ho has venut tant bé que aniré al cinema a degustar-la. A més, tot fa pensar que s'endurà l'Oscar al millor guió, i moltes vegades és la categoria que m'és m'interessa. Només una cosa: \
Josep Maria
22-01-2013
Estic d'acord,es la millor peli de Tarantino des de Pulp Fiction.Per fi fa un peli que es pot prendre seriosament, amb la dosis justa de “Tarantinisme”. I Qui podria ficar música Soul o fins i tot hip hop dins d’un western i que quedi bé? Només Tarantino
Ivan.
22-01-2013
Em sap greu discrepar, però esperava molt més d'aquest nou homenatge al cinema de gènere del Sr. Tarantino. A la peli li sobre 1 hora, la història té molts altibaixos, i es frueix molt més el joc metalingüístic i referencial que la direcció plana.
Atticus F.
22-01-2013
Per fi un western a l'alçada dels millors spaguettis; un divertiment enorme, un sentit de l'humor precís i intel·ligent, i els homenatges cinèfils que només Tarantino sap incoporar: DJANGO!
Marc
22-01-2013
La gran sorporesa és un irreconeixible Samuel L. Jackson.
