LA VIDA DE PI, AMB 11 NOMINACIONS ALS OSCAR, ACONSEGUEIX LA IMATGE MÉS BUCÒLICA D’ENTRE LES SEVES COMPETIDORES
Ang Lee, també guionista i productor, és un dels directors més inquiets i versàtils de la seva generació. Un taiwanès que dissecciona les arrels socials i culturals del seu país i que s'atreveix amb tot: des de l'univers de Marvel (Hulk) al classicisme de Jane Austen (Sentit i sensibilitat), passant per una anàlisi amb lupa de l’Occident (The Ice Storm). El mateix que fa el western més valent (Brokeback Mountain) o la pel·lícula d'arts marcials més innovadora de l’última dècada (Tigre i drac).
Així que ningú s’hauria de sorprendre si l'adaptació d'una novel·la tant multicultural com La vida de Pi cau a les mans del director de Pingtun, sempre interessat en el xoc cultural, social i religiós dels éssers humans (independentment del context en què es desenvolupin). Ell és el realitzador adequat per portar a la gran pantalla la història del nostre protagonista, el qual, ens explica una increïble història de supervivència i descobriment personal, davant d’un atònit escriptor a la recerca d'un relat per explicar.
A través d’aromatitzants flashbacks descobrim l'origen del nom complet del protagonista (Piscine), però també la seva singular relació amb la fe (pretén ser hindú, cristià, jueu i musulmà alhora), els esforços del seu pare per allunyar-lo d’aquesta ambigüitat, la noia de la qual s'enamora després d'una exòtica dansa (mohiniyattam) o com la família ha de viatjar a Canadà per vendre’s els animals del zoo. La vida de Pi està amarada d'espiritualitat hinduista i ens transporta en un viatge entre el teològic, místic i filosòfic.
La cinta titubeja i triga a trobar el to degut al guió de l’estatunidenc David Magee, però la naturalitat que desprenen els actors i el talent del realitzador per captar la bellesa i transmetre les emocions ens mantenen pendent de cada fotograma, ansiosos per saber més sobre el viatge de Pi: un viatge de recerca i maduresa. Des de la nit del naufragi, la trama de Magee es mostra més segura, més inspirada, i el relat comença a desembolicar tota la màgia d’aquest caramel.
Pi -interpretat en aquesta fase de la seva vida pel debutant Suraj Sharma (escollit entre tres mil candidats) - comparteix un bot amb quatre animals del zoo, que en poc temps es redueixen a un de sol: un tigre de Bengala anomenat Richard Parker. Per tenir alguna oportunitat de sobreviure, el jove ha de trobar la manera de domesticar la fera i alimentar-la tan a ella com a ell mateix. Amb el pas dels dies, Pi descobreix que necessita alguna cosa més que coratge, destresa, aigua i menjar.
El personatge principal de Pi Patel és interpretat per cinc actors degut a les diverses etapes de la seva vida reflectides a la cinta, però les més significants són la de Irrfan Khan, l'adult, i Suraj Sharma, el jove que viu l'experiència oceànica. Tots dos, brillants. Un amb una càrrega emocional a l’hora de narrar la història i l'altre al viure-la i patir-la. De la resta d’intèrprets destaquen el cameo de Gérard Depardieu com a cuiner del vaixell i l’aparició tot just després del mateix director, Ang Lee, que rebrà un “deliciós” àpat de part del malhumorat xef.
Una odissea homèrica que meravella per la seva genial composició artística, amb una mescla de fotografia gairebé pictòrica (gràcies al xilè Claudio Miranda) i uns efectes especials d'Oscar, d’aquí les seves 11 nominacions. Tota aquesta epopeia onírica fa un ús intel•ligent del format tridimensional més palpable, fins i tot si es contempla en format convencional. No obstant això, la sensació d’edulcorant és permanent, amb un segell Imax que pot treure pes a la profunditat psicològica dels personatges i a la mateixa trama.
En ocasions el cineasta es preocupa poc per la història i els seus personatges. No estem davant de la superficialitat i la vacuïtat transvestides de fals misticisme, però si davant d'una història humanista i filosòfica que atrapa per la seva aura però que suscita la reflexió justa, probablement degut a un guió força digerit. La vida de Pi amaga aquesta connivència amb el triomf de l'esperit humà, del cinema entès com a art carregat de misticisme.
La Vida de Pi no seria el mateix sense l’encisadora banda sonora (nominada a l’Oscar) de Mychael Danna, que en els darrers anys li ha arribat la fama gràcies a una sèrie de cintes taquilleres, sobretot a partir de l'any 2000 amb la banda sonora de Bounce. Recentment ha compost la música per la pel·lícula guanyadora de 3 premis Oscar: Petita Miss Sunshine. Amb la música envoltant del canadenc, la cinta assoleix la quarta dimensió que la història requereix.
Una cinta d'aventures situada en un món més bucòlic que real. Un film que va a cavall entre les velles technicolor i les fantasies orientals del Hollywood dels quaranta. Un film amb essència del surrealisme de Gustav Meyrink, aquí convertit en un relat més naturalista, il·lustrat amb un oceà de fons inesgotable i alliçonadors parèntesis com el de l'illa dels simpàtics suricates (idea brillant la de contraposar un paradís diürn amb el seu propi infern nocturn).
Film sobre la necessitat de creure en un poder desconegut i omnipotent, tot i que hi ha una cosa que si es pot palpar: La vida de Pi restaura per sobre de tot la nostra creença en el poder de la fantasia cinematogràfica. Les seves imatges constitueixen un fresc tridimensional que s’uneix a generoses dosis de sentiment, emoció i poesia silvestre. La vida de Pi sap conquerir a l’espectador amb moments enlluernadors de màgia fílmica. Sabrà conquerir també als acadèmics de Hollywood?
