Des del seu naixement, el cinema s’ha convertit en un art
i un entreteniment de masses enormement influent. I geogràficament, no hi ha dubte que
Hollywood ha esdevingut el seu principal centre productor i difusor. Potser per això, la gent
de la resta del món coneixem a vegades menys detalls de la nostra pròpia història local que no
pas de la jove història dels EUA, abastament explicada en gran nombre de produccions
cinematogràfiques. Qui pot dir avui dia que desconeix: La seva lluita per independitzar-se de
la metròpolis britànica (i és que ja fa molts anys que els pobles exerceixen el dret a decidir
sobre el seu territori, ara sortosament de manera pacífica); la colonització de l’Oest; la seva
participació a la segona Guerra Mundial o al Vietnam; la Guerra Freda; la cursa espacial; les
seves lluites electorals (amb escoltes i corrupteles incloses); els magnicidis, i tots els seus
personatges històrics que han destacat (per bé o per mal) en qualsevol àmbit de la vida ...
En aquesta línia de didactisme cinematogràfic (més o menys rigorós i lúdic) es situen 4 de
les principals cintes que han competit amb més o menys fortuna als Oscar d’enguany:
Argo, La noche más oscura, Lincoln i Django Desencadenado; que
incideixen en dos grans temes del país que ara presideix Barack Obama: L’islamisme i
l’abolició de l’esclavatge.
És una evidència que des dels atemptats de les Torres
Bessones, la posterior invasió de l’Iraq i l’enviament de tropes a diverses zones de l’Orient
Mitjà, el món islàmic ha adquirit un protagonisme superlatiu a la realitat nord-americana. I
això ha tingut una translació immediata en el setè art. Els darrers anys, una quantitat ingent
de films han abordat aquesta circumstància des de diverses vessants: United 93 (Paul
Greengrass), Fahrenheit 9/11(Michel Moore) o World Trade Center (Oliver Stone),
pel que fa als atemptats i les seves causes; Syriana (Stephen Gaghan) o The Green
Zone (Paul Greengrass), retratant els grups especials i l’espionatge; Jarhead (Sam
Mendes) o El Valle de Elah (Paul Haggis) amb els efectes sobre els soldats de primera
línia; Leones por corderos (Robert Redford) o W (Oliver Stone) incidint les
manipulacions polítiques ... Però un dels noms més destacats en aquest afany ha estat sens
dubte el de Kathryn Bigelow, que l’any 2010 va arrasar en la cerimònia dels Oscar amb En
tierra hostil, magnífica dissecció del dia a dia d’un grup d’especialistes en desactivar
bombes, el perill, la insensibilització progressiva, els efectes psicològics, i que alguns no
van saber apreciar acusant-la injustament de pro bel·licista i demagògica. Ara, aquesta mateixa
directora, ens ofereix un apropament a la recerca i captura (o execució) de l’home més buscat
de les darreres dècades: Osama Bin Laden.
La noche más oscura, com no podia ser
d’altra manera, també ha aixecat certa polseguera ideològica, entre d’altres no defugint el
tema de la tortura. De fet, la primera escena ja ens mostra amb tota cruesa un interrogatori en
el qual s’empren tota mena de mètodes de persuasió violenta. Això, es contraposa amb els
atemptats de l’altra banda i la corresponent pèrdua de vides humanes, sovint civils innocents.
Intentant veure el film sense prejudicis, costa trobar un posicionament tendenciós o
propagandístic, sinó que més aviat sembla que la intenció sigui simplement mostrar la manca de
sentit de les accions i les raons d’uns i altres. Però en cap cas, la localització final del
líder d’Al Qaeda, es pot interpretar com una justificació dels actes previs per arribar-hi.
Potser el que passa és que Bigelow, ja des dels seus inicis, ha mostrat un ull privilegiat pel
retrat de la violència i les escenes d’acció, sobretot des del punt de vista estètic, fet que
es pot confondre amb una certa fascinació. I això, per molts, ja és signe de cinema de dretes i
reaccionari. Una mica com li passava a John Ford i els seus westerns, que sempre eren acusats
de maltractar el poble indi i lloar excessivament el militarisme de la cavalleria. Perquè
quants directors avui en dia són capaços de filmar amb el seu pols narratiu i to documental, la
llarga escena final de l’assalt a la casa del líder islamista.
Però per sobre de tot
això, la directora i el guionista Mark Boal (periodista que va participar també en la gestació
de La noche más oscura i El Valle de Elah, basant-se en experiències personals sobre el
terreny), estan interessats en narrar amb detall la trajectòria vital i emocional de l’agent
Maya. I com passa de ser una simple professional de la CIA molt capacitada, a convertir la
recerca de Bin Laden en una obsessió personal, que la persegueix les 24 hores del dia, fins
que finalment aconsegueix el que cap dels seus superiors o companys havia assolit. Una dona
triomfant en un món dominat pels homes, com la mateixa directora. I per encarnar-la, ningú
millor avui en dia, que Jessica Chastain, que en un parell d’anys s’ha convertit amb treball,
excel·lents eleccions i unes dots interpretatives privilegiades, en una de les millors actrius
dels darrers lustres.
I per entendre els antecedents de l’escenari que es retrata a la
cinta de Kathryn Bigelow, un bon complement és sens dubte Argo, que ja des del pròleg,
t’explica els interessos nord-americans a l’Orient Mitjà, i les complicades relacions amb
alguns països, que en aquest cas van desembocar en la pujada al poder de Jomeini a l’Iran i la
crisi dels hostatges. La cinta és realment excel·lent, i Ben Affleck demostra les seves
capacitats com a director amb una recreació extremadament versemblant, amb un guió sense
fissures i un domini de la tensió ambiental poc freqüents. I no m’estenc més perquè podeu
trobar la resta de detalls a l’escrit que va aparèixer aquí mateix el 12 de novembre, arran de
la seva estrena.
Per altra banda, l’atzar ha volgut que dos noms claus del cinema dels
darrers anys i fins a cert punt antitètics, com Spielberg i Tarantino, hagin coincidit a les
pantalles amb aproximacions diametralment oposades de la fi de l’esclavatge a Nord-Amèrica. El
primer, després de la infravalorada i incompresa War Horse, ha volgut rodar la obra
definitiva sobre la figura del 16è president dels EUA, Abraham Lincoln, centrant-se en els
darrers mesos de la seva vida, en què va tenir lloc l’aprovació de la 13a esmena, fet que
suposava l’abolició de l’esclavatge de forma permanent a tot el país. Però malgrat tenir entre
mans una història tan interessant i un elenc d’actors de primer ordre, començant per un Daniel
Day-Lewis que podria haver fet de doble del president a la seva època, al director de E.T.
li ha sortit una obra excessivament freda i cerebral, mancada d’emoció, tot i estar
parlant d’un fet tan cabdal com el que descriu. I no és que es tracti d’una temàtica que li
resulti estranya, ja que a la seva filmografia trobem dos títols com Amistad (drama
humanista que també incideix en l’abolicionisme) i El Color Porpra (que descriu com es
van allargar en el temps les penúries de la gent de color malgrat la fi sobre el paper de
l’esclavatge). Però si bé en aquests dos casos es pot reconèixer l’empremta personal del
director d’El Imperio del Sol i el seu domini de les emocions, a Lincoln trobem
un excés d’academicisme (mal entès) i una planificació massa pictòrica, fosca, opressiva i
tancada. La pel·lícula està mancada d’aire, i per això les comptades escenes en exteriors
s’agraeixen i sobresurten, com ara la visita a l’hospital per intentar convèncer el seu fill
gran que no s’allisti (un desaprofitat i desubicat Joseph Gordon-Levitt).
Per altra
banda, malgrat els esforços, el film no aconsegueix transmetre la idiosincràsia del president
(més enllà de saber detalls com que li agradava explicar batalletes a totes hores per reforçar
els seus arguments), ni fer un apropament a la seva figura des del punt de vista més humà,
quedant lluny del magnífic retrat (tot i que segurament menys fidel) que van fer John Ford i
Henry Fonda a El joven Lincoln. I en l’altre gran tema, les lluites parlamentàries entre
demòcrates i republicans (amb uns posicionaments polítics certament sorprenents tenint en
compte l’evolució dels dos partits en les darreres dècades, la cinta no passa de ser correcta i
si per alguna cosa desperta l’interès és sens dubte per la descripció de la compra de vots, un
fet que en els nostres dies seria objecte d’escàndol i grans titulars periodístics, i que aquí
es tracta amb la major naturalitat. En definitiva, un projecte que no arriba a les fites
esperades, sobretot en el cas d’un director que venia de fer una obra mestra de l’animació com
Tintín, tot i els moments puntuals de gran realitzador que apareixen durant el metratge,
com la sorpresa final del personatge de Tommy Lee Jones o el comiat del criat negre al
president que es perd a les escales.
En el cas de Tarantino, fins i tot es pot dir que
les expectatives eren encara més altes, i que feia mesos que internet bullia d’informacions
sobre aquest Django desencadenado. El resultat és una nova demostració d’erudició
cinèfila del director de Pulp Fiction, que torna a jugar amb els gèneres mal anomenats
menors o alternatius, per fer-ne una reformulació personal i una reivindicació. En aquest cas
trobem elements sobretot de l’spaguetti-western i la blaxploitation, una barreja aparentment
explosiva i molt suculenta en mans de l’amic Quentin. I el resultat final, sens dubte
aconsegueix lligar totes les referències i antecedents pretesos i suposa un joc metalingüístic
per paladars molt delicats, arribant a introduir una llegenda nòrdica com la de Sígfrid i
Brunilda en una pel·lícula sobre l’emancipació de la gent de color (no direm negres per no
provocar el Sr. Spike Lee). Fins i tot es pot dir que des d’un punt de vista tècnic, la
direcció és una autèntica demostració de capacitats narratives, de gran enquadrador, de
director que ha arribat a la seva maduresa i ha polit el seu estil.
Però Tarantino comet
alguns errors i peca una mica de supèrbia, ja que abusa de les subtrames, vol encabir massa
temes, allargassa el film excessivament i al final, aconsegueix que l’espectador caigui en una
certa indiferència envers el fil argumental i el destí dels personatges. A més, en aquesta
ocasió, recorre en excés als diàlegs, però sense el seu enginy habitual, i l’acció queda
relegada a un pla secundari, amb poques i desaprofitades escenes. Així, tot i aconseguir
transmetre la tesis de la superioritat del mascle negre, que ha passat de l’esclavatge a
assolir per primer cop la presidència dels EUA, malauradament descuida en excés el ritme
narratiu que li era propi (potser hi té alguna cosa a veure que per primer cop en la seva
carrera no compti amb la desapareguda Sally Menke al muntatge, cosa que es nota moltíssim) i no
ha assolit la obra rodona i harmònica en fons i forma que pretenia.
