SEVEN PSYCHOPATHS, DESPRÉS DE COMPLAURE EL PÚBLIC DEL SITGES 2012, INUNDA LA PANTALLA DE PSICÒPATES I SARCASME
S’ha estrenat Seven Psychopaths, un film que va complaure a un públic majoritari del Sitges 2012 però que inesperadament no va aconseguir cap guardó. El responsable d’aquesta cinta és Martin McDonagh, anglès de pares irlandesos que escrivia el seu nom a Hollywood l’any 2005, quan va aconseguir un Òscar pel curtmetratge Six Shooter.
La història gira sobre un guionista (Colin Farrell) que busca inspiració pel seu pròxim treball literari, a la recerca de psicòpates casuals, mentre dos excèntrics amics (Sam Rockwell i Christopher Walken) planegen segrestar un gos. L’assumpte es complica quan el cànid amb pedigrí (Bonny the ShihTzu) pertany a un mafiós psicòpata influent i aquest desapareix.
El cinema de psicòpates va prendre un interessant gir a mitjans dels 60 gràcies a William Castle i la seva excel·lent Strait-Jacket, més tard es va confirmar el caràcter de culte i reconeixement que mereixia aquest subgènere amb psicòpates tant determinants com Alex McDowell a La Naranja Mecánica o Annie Wilkes a Misery però Seven Psychopaths s’allunya del personatge i en crea una parodia.
Dels petits assajos sobre desdoblaments de personalitats a la idiosincràsia de psicòpates que ocupen l’ample de la pantalla, ara ens trobem amb una nova experimentació on es construeix la mateixa trama i on la realitat estimula la ficció. Un dels punts forts és l’excepcional repartiment que reuneix Colin Farrell, Sam Rockwell, Woody Harrelson, Christopher Walken, Tom Waitts o Harry Dean Stanton.
Rockwell (magnífic a Moon) és un romboll d'emocions mentre Walken absorbeix tota la nostra atenció (i consideració) amb un to assossegat, experimentat i extremadament sobri, donant una lliçó interpretativa que hauria d’haver estat reconeguda i suposar una nominació per l'Oscar al millor secundari. Colin Farrell completa el trio amb un personatge insegur però essencial per equilibrar els dos pols oposats.
Carter Burwell inunda la pantalla amb una selecció musical original d’on destaquen temes de la californiana P. P. Arnold o el cantautor Hank Williams. Burwell, que té una llarga relació amb els germans Coen encarregant-se de la banda sonora per a cadascuna de les seves pel·lícules, aquí complementa les imatges amb una banda sonora molt elegant i propera a l’uptown soul.
McDonagh, fa tres anys va estrenar un film modest i gairebé sense difusió mediàtica anomenat In Bruges. Les similituds entre Seven Psychopaths i la seva òpera prima són evidents ja que ambdues utilitzen la teatralitat en la realització, sense que perjudiqui la creació interpretativa. La brillant seqüència final d’acció dóna fe d'aquesta habilitat i és que McDonagh és un dels grans autors de l’extrema vessant del teatre britànic coneguda com in-yer-face.
El londinenc treballa molt bé la dualitat realitat-ficció i ens demostra que es pot fer quelcom innovador amb elements del cel·luloide ja preexistents, creant un producte inclassificable i singular. L’espectador, amb o sense psicopatia, gaudirà d’una boja diversió que fa l’anàlisi més rufià d’uns personatges detestables, recordant-nos en alguns moments a l’univers més tarantinià.
lectures: 1009
Una crítica d’Èric Antonell
5 de març de 2013
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Molt bona película, amb els tocs de humor que caracteritza al senyor Harrelson. És un bon film per saber-ne més d'assassins en sèrie mítics, històries dels quals han passat a la gran pantalla en algun moment, com per exemple, Zodiac o Corazones Solitario
Toni Llebaria
05-03-2013
bona peli vista a sitges, jo li haigues donat el premi del públic
jordi f.
05-03-2013
Quina quantitat de pel·lícules que vas veure a Sitges. Després te serveix per fer crítiques durant tot l'any. :)
Laia C.
05-03-2013
Doncs a mi no em va agradar gaire, no li vaig trobar el que.
