VOL DE CURTA VOLADA: LOS AMANTES PASAJEROS, DE PEDRO ALMODÓVAR
El manxec Pedro Almodóvar ha fet una aposta decidida per
retornar al territori primogènit de la comèdia després de dedicar-se aquests darrers anys a
rebregar i forçar els contorns del melodrama. No hi ha res dolent en volar desengreixar-se d’
intensitat tràgica i de nivell de transgressió com mostrava en la seva darrera etapa i,
sobretot, en la seva última pel·lícula La piel que habito. Fins i tot pot resultar
terapèutic i saludable llençar-se a la lleugeresa d’una proposta com Los amantes
pasajeros però la sensació final és que ha sembla haver renunciat momentàniament a uns
criteris elementals d’exigència i d’ambició qualitativa.
Després d’uns bonics títols de
crèdit afins al món almodovarià de seguida es torça l’interès amb l’ aparició episòdica dels
internacionals Antonio Banderas i Penélope Cruz en una gag inaugural a la pista d’aterratge
d’un aeroport que posa a l’espectador en estat d’alarma per una obertura tan ridícula.
L’enfocament és evidentment estilitzat a través de la presència subratllada d’un mínim
decorat que representa un avió en ple vol que actua d’espai escènic amb protagonisme de fons i
colors gairebé de musical kitsch, encara que en cap moment vol dissimular la seva manifesta
artificiositat. Aquesta opció teatral li serveix a Almodóvar per tancar els protagonistes
principals en el compartiment VIP de l’avió mentre deixa fora d’escena la classe turista,
expulsada al fora de camp. Aquesta argúcia li permet prescindir d’extres i secundaris per
concentrar-se en les peripècies dels hostessos de vol, els pilots i un reduït i escollit nombre
de passatgers de classe preferent.
Però aleshores tampoc es mostra capaç de seguir
l’aposta del clos espai físic quan afegeix una escapada fora de l’avió, com una fuga
d’ingredients romàntics i melodramàtics, a remolc d’un personatge mentre les històries
particulars dels altres no són mostrades i són explicades a través dels diàlegs i trucades
telefòniques. Aquesta sortida trenca la unitat de lloc i d’espai i resta com un afegit, una
ramificació del tronc central que cau en terra de ningú.
Al situar l’acció en un vol
amb problemes, Almodóvar fa un joc de curta volada amb els referents patentats en les
pel·lícules de desastres amb avions a punt d’estavellar-se o explotar en ple vol que reposen
sobre els conflictes interns del seu ampli repartiment i que Almodóvar condueix al seu propi
terreny, el de les inclinacions sexuals i els problemes dins de la parella.
No cal dir
que brillen autènticament els amanerats hostessos gais de vol, un tercet de nois Almodóvar
efervescents i radiants – Javier Càmera, Carlos Areces i Raúl Arévalo -. Però el moment de
glòria pel seu lluïment es busca en una escena consistent en la inclusió d’un número cantat
estil karaoke amb una coreografia de ball però que malauradament apareix mancat d’encant i
gràcia i tot plegat queda en foc d’encenalls, lluny de la divertida digressió que es pretenia.
Aviat entendrem que Almodóvar no busca una comèdia sofisticada ni massa intel·ligent i
no cal ser gaire perspicaç per intuir aviat que la cinta estarà farcida de bromes
escatològiques i acudits sexuals que es situen en els marges de la comèdia gamberra i
desvergonyida. Però a voltes sembla una comèdia antiga, d’aquella dels anys del destape,
però canviant els maldecaps del prototípic mascle espanyol banyut i calent de les comèdies
tardofranquistes i de la transició aperturista per una celebració de la sensibilitat
homosexual. El problema és que tot té un regust ben carrincló, atrotinat i emplomat. Vaja, com
una comèdia de joves empalmats.
Hi ha també una al·lusió a la situació general espanyola
de crisis, corrupció, fraus i secrets d’estat però que apareix de forma absolutament inofensiva
i innòcua més enllà d’alguna broma sobre el monarca o la sospitosa presència d’un empresari
beneficiat per l’administració anomenat Mas. Però tot resulta intranscendent ja que no se
supera la superficialitat del dibuix dels protagonistes, preocupants caricatures sense fons ni
relleu. Més que un bestiari o retaule que pugui representar els mals del país, es queda en
raquític anecdotari. Així la resolució final s’encarrega d’humitejar la pólvora amb la qual
semblava disparar i al capdavall resta una molesta sensació d’haver presenciat un passatemps
ben simple, una obra menor, una ximpleria innocentment adolescent.
