El cinema relacionat amb l’aviació ha donat un bon grapat de títols al setè art, fins al punt que quasi podríem parlar d’un subgènere. De fet, la primera pel·lícula en guanyar l’Òscar al 1929 va ser precisament Alas, de William Wellman, drama bèl·lic ambientat a la I Guerra Mundial, cinta encara muda i amb unes escenes de batalles aèries destacadíssimes per l’època. Dins la mateixa temàtica, al 1930, Howard Hughes produeix i dirigeix amb el seu perfeccionisme i passió habituals Los ángeles del infierno, fet que va ser recollit per Martin Scorsesse al principi de El Aviador, on queda ben reflectida la dèria pels avions del productor, director ocasional, empresari, pilot i propietari de la TWA durant 20 anys. Altres grans autors clàssics també s’han apropat a aquest món, com Howard Hawks a la obra mestra indiscutible: Sólo los ángeles tienen alas, amb Cary Grant volant entre muntanyes i tempestes en un petit país de Sud-amèrica, o John Ford a Escrito bajo el sol, amb el tàndem John Wayne i Maureen O’Hara. Als anys 70, amb la moda del cinema de catàstrofes comença la nissaga de Aeropuerto, que tindrà 3 seqüeles i un colofó amb la paròdia Aterriza como puedas, cinta fundacional de les spoof movies modernes. A l’àmbit de l’animació, trobem un dels millors títols del mestre Hayao Miyazaki, Porco Rosso, amb tota la màgia i bellesa habituals del director de El viaje de Chihiro. Més recentment, i deixant de banda blockbusters com Top Gun o Air Force One, destaca United 93, on el responsable dels 2 darrers Bournes, Paul Greengrass, ens ofereix amb un estil quasi documental i un domini de la tensió envejables, la tràgica història de l’altre avió segrestat durant l’11-S i que els seus passatgers van evitar que fos estavellat contra el seu objectiu, revelant-se contra els segrestadors, tot i acabar morint sobre un camp de Pennsilvània.
Ara, dos realitzadors tan dispars com Pedro Almodóvar i Robert Zemeckis han deixat la seva empremta en aquest camp amb Los
Amantes Pasajeros i El vuelo. Una comèdia i un drama, que malgrat tot, comparteixen algunes constants d’aquest tipus de cinema, com els
aterratges forçosos, els embolics entre la tripulació o l’abús de les begudes alcohòliques. I també suposen un trencament en les carreres recents d’ambdós
directors, ja que el manxec retorna a la comèdia 25 anys després de Mujeres al borde de un ataque de nervios, i de molts anys centrat en el drama i el
melodrama, fet que li ha comportat el reconeixement internacional, amb títols incontestables com: La flor de mi secreto, Todo sobre mi madre o
Hable con ella. I en el cas del creador de Regreso al futuro, després d’una dècada experimentant amb l’animació motion capture amb films com Polar
Express o Beowulf, retorna al cinema de carn i ossos. Però més enllà d’això, qualsevol semblança és pura coincidència.
Malgrat les ferotges crítiques rebudes, un director amb la filmografia d’Almodóvar sempre mereix el benefici del dubte. Però en el cas de Los Amantes Pasajeros, la veritat és que no hi ha marge per a la benevolència. S’ha de dir que la pel·lícula és dolenta sense pal·liatius. De fet, es podria dir que és un compendi dels pitjors tics del mal cinema espanyol, que per ser honestos, s’havien eradicat bastant els darrers anys: la història no hi ha per on agafar-la i està mancada del més mínim interès; els personatges són absolutament arquetípics, plans, mal construïts i portats al paroxisme; els actors els interpreten alternant la sobreactuació amb un relaxament excessiu; es recorre a l’humor més barroer i de traç gruixut; s’intenta fer crítica social i política quedant-se en el tòpic més evident i l’epidermis; en molts moments es cau en el ridícul, com ara en el gag inicial entre Antonio Banderas i Penélope Cruz... I el que és més greu, ni tan sols aconsegueix fer-te somriure, que se suposa que era el principal objectiu. El pas dels anys sembla que s’ha endut la frescor i l’espontaneïtat propis dels primers treballs d’Almodóvar i sembla difícil que les torni a recuperar amb facilitat, ara que ha assolit la fama i que s’ha convertit en un personatge en si mateix, sovint (pel que diuen) massa tancat en el seu món.
En el cas de Zemeckis, el resultat també acaba essent irregular, tot i que cal reivindicar una primera mitja hora impecable, segurament del millor del que portem d’any, i on tant el director com l’actor protagonista, Denzel Washington, donen mostres de les seves millors capacitats. La presentació del pilot interpretat per Washington en un pla quasi fix d’ell al llit de l’habitació de l’hotel, amb la hostessa dormint al costat, la trucada de la dona, i acabant amb un primeríssim pla d’una esnifada a ritme dels Stones, suposa una definició perfecta del personatge en 5 minuts memorables, seguits de la preparació del vol, i finalment l’accident, magníficament rodat tant a la cabina com al camp d’aterratge. Malauradament, a partir d’aquí El vuelo deriva cap a la típica història d’autodestrucció causada pel consum de begudes alcohòliques, i algun que altre estupefaent, que no aporta res al molt que ja s’ha rodat sobre el tema fins ara. Fins arribar a un final amb una escena inversemblant a l’habitació de l’hotel, i un canvi d’actitud poc convincent al judici. Ni tan sols es pot destacar la interpretació de Washington, que no passa de correcte, i que esperem que hagi cobert ja la quota de papers de persones al límit, amb dependències o amb greus problemes físics o mentals, que tan agraden als actors de cares a optar a l’Òscar.
Però sortosament, com passa sovint darrerament, la petita pantalla supleix a la gran amb una oferta alternativa de gran qualitat. De la mà de la prestigiosa cadena de televisió nord-americana ABC, responsable entre d’altres de Lost, Modern Family o Anatomia de Grey, ha arribat a TV3 la sèrie Pan Am, centrada en les vides de la tripulació d’un avió de la coneguda aerolínia. I la sèrie, sense ser de primera divisió, si que té la virtut de donar-te, sota una factura impecable, exactament allò que a priori se li pot demanar: un conjunt de personatges amb interès i ben dibuixats, dels que poc a poc vas descobrint el seu passat; unes trames que van més enllà de la típica relació pilots/hostesses (tot i no defugir-la) i aprofiten els diferents destins dels vols per apropar-se a determinats esdeveniments històrics o sociològics; un look visual molt atractiu, especialment en el tractament del color i en la bona recreació dels anys 60 (segurament molt influïda per l’efecte Mad Men); una bona dosi de glamour, i la barreja justa de tendresa, melangia i alegria, com si de la cançó de Domenico Modugno es tractés.
Sigui com sigui, una oferta variada perquè tothom pugui pujar a l’avió audiovisual que més li agradi i pugui arribar al seu destí predilecte. Cordin-se els cinturons, acomodint-se al seient i gaudeixin del vol (o no).
