UN HOME DE LLAUTÓ, EN COMPTES D’ACER, ES FA PASSAR PER SUPERMAN
Des que Christopher Reeve vestís l’excèntric conjunt del superheroi, probablement no hem vist una adaptació superior de Superman. Superman returns va ser un intent fallit que no va fer altra cosa que desprestigiar tot allò que estava relacionada en els seus orígens. Per tant, semblava que gràcies a les noves tecnologies, al director de l’aclamada Watchmen (Zack Snyder), i a un productor aparentment tocat per la vareta de l’èxit (Nolan), el resultat seria inoblidable i èpic.
Un film que comença vibrant i que es recolza encertadament en continus flashbacks, rememorant la infància de Clark. El seu to intimista i fosc, prometen. En aquesta part del metratge és on més presència tenen les dues millors interpretacions: la de Kevin Costner com a pare terrenal del superheroi i la de Russell Crowe com el seu pare real. Tot comença de la mateixa manera que en la versió del 78, però presentant-nos un Planeta Krypton molt més tebi i computaritzat.
A partir d’aquest plantejament, en el qual el nostre protagonista busca els seus orígens i descobreix la veritat de la seva condició, entrem en un pla més centrat en l’estètica. De sobte tot es torna vulgar, fàcil, tristament oblidable. Escenes d’acció eternes, un Henry Cavill totalment superat pel seu personatge, una barreja pobra que recorda títols tan intranscendents com Thor o Transformers i, en definitiva, un declivi total i absolut que només manté amb vida un sempre solvent Michael Shannon com el malvat Zod.
El clímax final ofereix un maremàgnum de destrucció i combats força trepidant, ben resolt des del punt de vista tècnic per Snyder, però sense un element tant intrínsec en el cinema de superherois com l’humor. Tot és tant seriós i formal que l’espectador perd el sentiment d’empatia cap al seu protagonista. Es troba a faltar la desimboltura, sense arribar a la de Superman de Richard Donner, on era innegable el seu to innocent però sarcàstic, i és que la recerca en tot moment de la grandiloqüència deteriora la disfressa del superheroi de Maryland.
La fotografia, a càrrec d’Amir Mokri (Transformers), es salva amb bona nota. L’iranià, aconsegueix crear radiació d’on no n’hi ha (i és que krypton és un nucli atòmic força extenuat) on aquesta llangueix entre els seus impressionants paisatges lunars i els rostres preocupats dels seus personatges. La calidesa dels tons quan Clark passa el seu temps amb els seus pares d’acollida, unida a la fredor del planeta de ficció, aconsegueix aportar al conjunt de l’obra l’espurna que requereix.
La decepció prové d’una pel·lícula buida, amb multitud de referències aïllades a la pròpia idiosincràsia de Clark Kent però amb una dispersió narrativa molt prolongada al llarg d’unes sempiternes dues hores i mitja de metratge on, gràcies a Hans Zimmer i la seva portentosa banda sonora, no aconseguim caure en el tedi i abandonar la projecció. L’home d’acer deixa de jugar a la doble identitat, perd la comicitat i demostra ser un superheroi insípid i menys proper. Superman: aquest cop t’hem vist el llautó.
lectures: 794
Una crítica d’Èric Antonell
8 de juliol de 2013
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Aquesta pel · lícula engrandeix el clàssic de Richard Donner i el situa com una obra de culte
Q.
08-07-2013
SUPERMAN només val en la versió de Donner. Les altres són totes bluff.
Carles
08-07-2013
Totalment d'acord, la meva pregunta és si algun dia aconseguiran ressuscitar-lo.
Pau
08-07-2013
Quina llauna de pel·lícula!!!
Joan M.
12-07-2013
Doncs a jo me va agradar molt i soc una amant de la mitologia d superman! Cada adaptació ha d ser diferent i no iguals!
