Reboot, remake, reset, crossover, prequel, sequel, spoiler, spin-off, mockumentary, bromance , show-runner...., els anglicismes s’han apoderat del llenguatge audiovisual i aviat necessitarem un diccionari per tenir-ho tot clar. Aquests dies han coincidit en pantalla Man of steel i Star Trek: En la oscuridad, dos reboots o resets, que podríem traduir-ho com un reinici o un nou començament amb un enfocament novedós, d’uns mateixos personatges o cinta anterior. Els darrers anys, la quantitat d’aquest tipus de propostes s’ha multiplicat exponencialment, especialment en el món de les adaptacions de còmics i del fantàstic. Exemples com els Hulks d’Ang Lee i Louis Leterrier o l’Amazing Spider-Man de Marc Webb, serien paradigmàtics. En canvi, més discussions tindríem amb els casos de Prometheus, X-Men primera generació (molts parlarien de preqüeles), o fins i tot el Bond de Daniel Craig: Casino Royale, que certament suposa una modernització i un canvi de to a la franquícia, però de fet continua amb l’esquema de les seves desenes de precedents.
En tot cas, el supòsit més paradigmàtic seria segurament el de Batman, que després de les dues joies de Tim Burton, va continuar amb els deliris de Joel Schumacher, per arribar finalment a les tres grans simfonies de Christopher Nolan, que ha estat un dels màxims definidors dels trets bàsics d’un bon reboot o reset d’una franquícia cinematogràfica. Després d’aquest èxit rotund, tant de públic com de crítica (conjunció sempre complicada), les dues potències que hi havia darrera l’home ratpenat, la Warner i DC Comics (editorial que té els drets del personatge), li va encarregar una operació similar amb el personatge creat fa 75 anys pel dibuixant Joe Shuster i el guionista Jerry Siegel, que s’ha convertit en un dels principals icones pop del segle XX: Superman.
Així, després de múltiples versions televisives (començant per la mítica sèrie de George Reeves, o les més recents Lois & Clark i Smallville) i cinematogràfiques (la tetralogia començada per Richard Donner que va situar Christopher Reeve com el rostre més popular del personatge a les pantalles, o la més recent versió de Bryan Singer amb Superman Returns), Nolan i el guionista David S. Goyer, que també va participar en la creació dels tres darrers Batmans, han afrontat el repte de donar una nova perspectiva al pare de tots els superherois. L’aposta ha estat arriscada i el resultat no ha deixat a ningú indiferent, amb fervents partidaris però també una legió de detractors. El que ha quedat clar és que la intenció era no repetir l’homenatge fidel de Bryan Singer sinó oferir un producte radicalment diferent. I això sembla que no ha agradat ni s’ha entès per una gran quantitat de gent.
El resultat és una reformulació dels orígens del personatge, començant amb una explicació més extensa de la fi del seu planeta, Krypton, que a més de lluir un disseny visual molt cuidat, ens presenta la nèmesi del protagonista (el General Zod), i el seu pare (Jor-El) interpretat per un Russell Crowe, que demostra que quan vol, i sense necessitat d’estridències excessives, té unes dots interpretatives innates. A partir d’aquí, l6rsquo;acció es trasllada a la Terra, i ens descriu la infància i l’adolescència de l’heroi, amb nombrosos flashbacks i a través de pinzellades concretes que van definint la idiosincràsia del personatge, amb un evident to messiànic (cal reconèixer que excessivament subratllat) i un pòsit de transcendència quasi existencialista, d’aquest ésser que viu entre dos móns, carregant a la seves espatlles el pes de decidir el destí d’ambdós.
La direcció d’aquest drama estilitzat de superherois s’ha encarregat a Zack Snyder, que va presentar les seves credencial amb el notable apropament a l’univers zombie El amanecer de los muertos, que va enlluernar al gran públic amb el look visual i l6rsquo;èpica de 300, i que es va graduar amb nota en el món de les adaptacions de còmics amb Watchmen. Aquí continua demostrant les seves habilitats darrera la càmera, apostant per una fotografia hiperrealista, que s’allunya del colorisme del còmic i les adaptacions anteriors, i un terç final d’acció espídica que no pot faltar mai en una producció d’aquestes característiques, i que domina a la perfecció. La nova imatge d’aquest home d’acer, que ja no porta els típics calçotets vermells per fora, ni encara és reporter del Daily Planet, ha recaigut en l’anglès Henry Cavill. L’actor que interpretava l’amic d'Enric VIII als Tudor, intenta transmetre aquests conflictes i dubtes interiors que ara acompanyen inseparablement el personatge, sense oblidar la imatge imponent i de superioritat que és pròpia del superheroi, i no surt malparat en cap de les dues facetes.
I si aquest Man of steel finalitza avançant una continuació centrada en el Clark Kent reporter, el reboot d’Star Trek cortesia de J.J. Abrams estrena ja el segon lliurament. Després que el nou rei Mides de Hollywood sorprengués a tothom el passat 2009 amb la seva particular versió de l’univers trekkie, malgrat confessar no ser-ne un gran seguidor ni coneixedor, ara torna amb la seqüela de les aventures del capità Kirk, el Sr. Spock, i la resta de tripulació de l’Enterprise. I el cert és que el creador de la mítica sèrie (tot i el nyap de final) Lost, continua confirmant que és el més llest de la classe. Una persona amb una visió privilegiada de la ficció audiovisual. Que sembla que de manera innata sàpiga sempre quina és la millor decisió tècnica, el millor angle, el millor càsting o el millor gir de guió a elegir. Un expert en reciclatge cinèfil, que com el propi Tarantino, sap agafar el millor de la tradició fílmica que l’ha influït des de petit, per reformular-ho en un llenguatge i un format avantguardista i cool. Però malgrat tenir totes aquestes virtuts, continua estant de moment, un graó per sota del seu idolatrat Steven Spielberg o d’altres genis creatius inqüestionables, perquè li manca la única cosa que no es pot aprendre del visionat i anàlisi compulsiu del cinema anterior, i que diferencia el mestre de l’alumne aplicat: que els seus fotogrames transmetin emoció i obrin camins nous fins ara desconeguts en el setè art, com ho van fer abans els Lang, Ford, Kubrick o el mateix Spielberg.
En tot cas, rodar una pel·lícula com aquest Star Trek: En la oscuridad, no està a l’abast de massa gent. El sentit del ritme, de l’espectacle o de l’enquadrament, que demostra Abrams, des de la trepidant escena inicial d’homenatge evident a Indiana Jones, fan que els 132 minuts de metratge es frueixin de cap a fi, i fins i tot, per molta gent, aconsegueixin superar l’anterior lliurament.
Un dels molts secrets del director de Super 8, és sens dubte haver-se sabut rodejar dels millors col·laboradors possibles, a través de la seva productora, Bad Robot. Començant pel seu amic d’infantesa Bryan Burk, cofundador de l’empresa i productor de quasi totes les seves ficcions televisives i cinematogràfiques; seguint per Damon Lindelof, l’altre gran responsable de Lost i aquí en tasques de producció; la parella de guionistes Alex Kurtzman i Bob Orci que entre d’altres han estat darrera de Fringe, o el seu músic habitual Michael Giacchino, que aquí desenvolupa una partitura expansiva i vibrant. Sense oblidar una intuïció especial per saber trobar el millor repartiment possible, fet que va demostrar sobradament a l’escollir la tripulació de l’Enterprise, amb un conjunt d’actors joves, talentosos i ideals pel seu rol. Ara, als Quinto, Pine, Saldana, Yelchin, Urban, Cho i Pegg, ha afegit un altre valor en alça, el carismàtic Benedict Cumberbatch, que ja té experiència en això d’actualitzar personatges clàssics, amb el seu ja mític Sherlock, i que aquí dóna pes al sempre agraït dolent de la funció.
Ara, J.J. Abrams es disposa a seguir fent història dirigint la tercera trilogia d’Star Wars, sota el paraigües de la Disney, després que aquesta hagués adquirit Lucasfilm. I si les segones tres cintes ja van resultar molt discutides i discutibles, aquesta nova aventura també planteja nombrosos interrogants. Esperem però, que un director de garantia, que ha demostrat sobrades aptituds per la ciència-ficció i el fantàstic com Abrams, ens ofereixi una obra igual d’estimulant que les que ha creat fins al moment, i ens torni a fer somniar amb aquella Galàxia molt molt llunyana.
